Josep Maria Torras i Ribé (Igualada, 1942). Doctor en Història Moderna. Investigador, escriptor, i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Especialitzat en el segle XVIII català, ha estudiat abastament la repressió desfermada pel règim borbònic després de l’ocupació del país (1714), i durant la llarga postguerra del conflicte successori hispànic. Ha escrit i publicat catorze llibres. El darrer: Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica, 1714-1808 (Rafael Dalmau Editors, 2020), guardonat amb el Premi Ferran Soldevila 2021 -concedit per la Fundació Congrés de Cultura Catalana- al millor treball d’investigació històrica publicat el 2020.
Josep Maria Torres i Ribé / Fotografia: Carlos Baglietto
Professor, la repressió borbònica va ser una venjança pel posicionament català en la Guerra de Successió?
He de dir que als cenacles cortesans de Madrid ja hi havia una cultura punitiva contra Catalunya que remuntava al segle anterior, durant el regnat dels darrers Habsburgs. A l’Europa de la centúria del 1600 es va lliurar un gran conflicte entre dos models d’estat. Per una banda, el model tradicional d’origen medieval, amb un sistema de poder pactat entre els estaments d’aquelles societats. I per una altra banda, un nou model que pretenia concentrar tot el poder en la figura del rei, que proclamava que el rei encarnava l’estat.
Per tant, aquell conflicte ja tenia una història, oi?
L’origen del conflicte entre Catalunya i la monarquia hispànica se situa en aquell conflicte de models d’estat i en aquell segle XVII. Catalunya pretenia conservar el model tradicional i adaptar-lo a la modernitat. I, en canvi, la monarquia hispànica ambicionava imposar el nou model absolutista. I aquest conflicte, que és d'àmbit europeu, arrenca tres quarts de segle abans de l’arribada del primer Borbó al tron de Madrid.
Per tant, podríem dir que el que fan els primers Borbons hispànics és culminar el projecte dels darrers Habsburgs hispànics?
Sí. És més, si els darrers Habsburgs (Felip IV i Carles II) no van culminar aquest projecte, va ser pel temor al fet que la resistència catalana facilités la invasió francesa. I, com va passar entre 1641 i 1652, la separació de Catalunya. Però, a partir del 1701, quan a París i a Madrid regna la mateixa dinastia -els Borbons-, aquest temor desapareix. I el projecte de convertir la monarquia composta hispànica en un estat absolutista i unitari ja no té aturador.
Portada del llibre Misèria, poder i corrupció / Font: Rafel Dalmau Editors
Professor, moltes vegades pensem que la societat catalana de l’època estava dividida en dos blocs refractaris, el minoritari partit borbònic -els botiflers- i el majoritari partit austriacista. Això era així?
No. La geografia d’aquella guerra era molt volàtil. Pensi que la meitat occidental de Catalunya va ser teatre de guerra des del 1708 (sis anys abans de la capitulació de Barcelona). En aquell context de violència, quan veien que s’acostava un exèrcit o l’altre, es produïa un canvi en el poder local.
Seria el cas de Cervera, mal anomenada “ciutat botiflera”?
I el de Manlleu, i el de Berga, i el de Centelles, i el de moltes altres viles situades en la zona de guerra.
Un canvi al govern a la Paeria, així de senzill?
No tant. Aquests canvis de poder tenien una arrel profunda. Obeïen a un conflicte, que també venia del segle anterior, que enfrontava aquelles societats locals. Per una banda hi havia els comerciants, els professionals liberals, els menestrals (els gremis), i la petita pagesia, que professarien la causa austriacista. I per una altra banda, hi havia la noblesa i els terratinents agraris, que professarien la causa borbònica perquè havien rebut una promesa de beneficis per part del règim de Felip V.
M’està dient que el règim borbònic va “comprar” una part de la societat catalana per a la seva causa?
Sí, es pot dir així.
I que la Guerra de Successió va ser, també, una guerra civil catalana?
No. Hi havia una lluita entre aquests dos blocs per exercir el poder local. Però aquesta lluita quedava subordinada a l’amenaça que representava un exèrcit que s’acostava. En aquest punt s’ha de dir que, aquests desplaçaments oscil·lants del poder local en ciutats situades en zona de guerra, quasi sempre eren pactats.
Josep Maria Torres i Ribé / Fotografia: Carlos Baglietto
Professor, Catalunya perd la guerra o la perd el partit austriacista català?
És el país, globalment, qui perd la guerra. És Catalunya qui perd la guerra. A més de tot el que va perdre a nivell polític, jurídic, cultural i econòmic, Catalunya va patir un exili formidable que va comprometre molt seriosament la seva recuperació: va perdre 30.000 “cervells”, que eren la gent més emprenedora comercialment, més cultivada intel·lectualment, i més ben relacionada internacionalment.
Parlant de l’exili, va ser un moviment en bloc, o la suma de moltes individualitats?
Hi va haver de tot. Però aquella geografia volàtil de la guerra de la qual parlava anteriorment, també va tenir el seu reflex en l’exili. Algunes famílies destacades del partit austriacista no es van exiliar en bloc. Veiem alguns casos en què el pare marxa cap a Viena, però el fill -que ha estat menys implicat políticament-, es queda a Catalunya per evitar que el nou règim borbònic els confisqui el patrimoni.
Parlem de la repressió que ve tot seguit a l’acabament de la guerra. Generalment imaginem que aquest aparell repressor estava format, exclusivament, per personal foraster: castellans i francesos. És cert això?
No. Hi havia alguns catalans. Com Josep Alòs o Francesc Ametller, dos juristes que van rebre l’encàrrec d’implementar el nou règim polític borbònic a Catalunya. Aquests dos personatges van arrasar el sistema històric d’elecció de càrrecs per insaculacions (una mena de sorteig entre els candidats a exercir aquells càrrecs); i van imposar el de nomenament de càrrecs a dit. És allà on es veu, en tota la seva dimensió, la ideologia del règim borbònic.
Aquests “botiflers” formaven part d’aquella noblesa i d’aquells terratinents que havia “comprat” el règim borbònic?
No. Aquests dos personatges procedien d’un grup molt minoritari de famílies del país que tenien una tradició professional com a funcionaris de l’aparell hispànic a Catalunya. I, per tant, o bé per convicció o bé per interès, bevien de la ideologia que brollava del règim hispànic.
Gravat que representa una fàbrica a Barcelona (finals del segle XVIII) / Font: Enciclopèdia
Quines conseqüències va tenir, pel poder, aquest canvi de sistema?
Per començar, una terrible depuració política i ideològica. I per continuar, la implantació d’un nou sistema absolutament corrupte des de l’inici. La base del sistema que el règim borbònic va implantar a Catalunya era el clientelisme i la corrupció.
Què me’n diu de la repressió fiscal?
Va ser brutal. El règim borbònic va substituir el sistema històric de contribució pactada pel de fiscalitat imposada. Van imposar el Cadastre, que es va demostrar un instrument que arruïnava l’economia del país; i una bateria d’impostos indirectes; com el dret de bolla, l’impost del tabac, l’impost de la sal, el paper segellat... Pensi que, per exemple, en el cas de l’impost de la sal, s’obligava a les famílies catalanes a comprar sal que no consumien, amb l’únic propòsit de generar i recaptar l’impost.
Aquest sistema fiscal estava harmonitzat amb la resta de territoris de la monarquia borbònica espanyola?
No. L’origen històric de l’espoli fiscal a Catalunya es produeix amb la imposició del sistema tributari del règim borbònic. Que, no ho oblidem, és fruit de l’ocupació militar borbònica del país. Fixi’s fins a quin punt hi ha una relació directa entre aquests dos fenòmens, que aquesta recaptació -durant dècades!- es va invertir, exclusivament, en el manteniment d’aquelles forces d’ocupació (més de 30.000 soldats per a un país de 500.000 habitants) i per a la construcció de les grans fortaleses destinades a tenir els catalans sotmesos. O algú es pensa que la Ciutadella ens va sortir de franc?
En aquell context de postguerra i de misèria, com s’ho feia la gent per pagar?
El règim borbònic va crear un sistema de cobrament molt coercitiu. Enviaven els militars a cobrar a les cases. I la família que no podia pagar, li posaven els soldats dins de casa, i els havien de mantenir fins que pagaven. En moltes ocasions, per treure's del damunt aquella soldadesca que els maltractava dins de les seves pròpies cases, acabaven pagant amb el gra de llavor destinat a la sembra de l’any següent. És a dir, s’arruïnaven definitivament.
I, llavors, l’any següent, quan no havien pogut sembrar ni collir, què passava?
Llavors els confiscaven els béns: la casa, la terra, els animals, les eines... I els subhastaven. Aquelles famílies es quedaven amb una mà davant i una altra al darrere. Condemnats a morir en vida.
Com reaccionen les capes més humils de la societat catalana?
El sistema tributari borbònic provoca un clima generalitzat de malestar i de revolta que, en alguns casos, culmina amb actes de violència. Seria el cas, per exemple, de Tortellà, a la Garrotxa. En aquest poble, la gent va fer fora a cops de pedra i de bastó els cobradors d’impostos borbònics.
Josep Maria Torres i Ribé / Fotografia: Carlos Baglietto
Professor, sabem que a partir de 1750, Catalunya comença a mostrar símptomes de recuperació. I certa historiografia espanyola hi veu una pretesa generositat i magnanimitat del règim borbònic amb els catalans. Això és cert?
En absolut. El país surt d’aquell brutal escenari de postguerra, que va durar un mínim de quatre dècades, pels seus propis mitjans. El règim borbònic no hi va intervenir per a res. Tot el contrari.
Quins són els motius que expliquen que Catalunya, sotmesa a aquella terrible repressió borbònica, aconsegueixi recuperar, progressivament, el ritme anterior a la guerra?
Es resumeix en aquell vella dita que diu que “els catalans de les pedres en treuen pans”.
Com ho concretaria?
Són tres causes, bàsicament, les que expliquen aquesta recuperació. La primera seria un règim ancestral de propietat i d’explotació de la terra molt repartit, que va facilitar la reaparició de milers d’iniciatives agràries familiars. La segona seria un canvi de conreus, que ja s’havia iniciat abans de la guerra, de productes d’autoconsum cap a productes comercials; com el raïm per fabricar aiguardent que es destinava a l’exportació. I la tercera seria una conjuntura internacional favorable. Com pot veure, en aquesta recuperació, els Borbons no hi tenen cap paper.
Mapa borbònic de Catalunya (1760) / Font: Cartoteca de Catalunya
És a dir que l’eix camp-fàbrica és el que explica aquella recuperació?
Sí. Les famílies pageses, propietàries o arrendatàries, eixamplen les seves explotacions i augmenten la seva producció arrabassant boscos i erms, i plantant vinya, tot i que saben que no començarà a rendir fins passats deu anys. Hi ha una cultura d’inversió i de confiança, tot i la repressió del règim, que explica aquella formidable empresa.
Per què pins per ceps?
El raïm que produeixen ja no és tan sols per a l’autoconsum, sinó que, majoritàriament, s’envia a destil·lar a les fàbriques de Reus, de Mataró, o de Barcelona, que fan aiguardent i que s’exporta als països de l’Atlàntic nord europeu, sense passar pel coll d’embut de la Casa de Contratación de Sevilla!
Llavors, estem parlant d’una primera creació i acumulació de capitals?
I tant! L’aiguardent català tenia un valor ínfim a Catalunya, però en canvi era molt apreciat a Londres, a Amsterdam, a Copenhaguen, a Hamburg...; fins i tot a les colònies britàniques i neerlandeses d’Amèrica. I els mercants catalans no tornaven de buit. Ja hi havia un concepte clar de rendibilitat: de retorn importaven blat de Polònia o bacallà d’Escandinàvia, que allà eren productes amb una oferta-demanda equilibrada, i en canvi, a Catalunya era deficitària. Com pot veure, els Borbons no hi intervenen per a res.
Però, si el país havia perdut les seves classes mercantils -arruïnades o exiliades-, d’on surten aquests emprenedors?
Sorgeixen entre la classe pagesa mitjana i els petits botiguers emprenedors. Són gent que no tenen una relació directa amb les classes mercantils anteriors a la guerra; però sí que recullen el testimoni de la cultura mercantil anterior a la guerra. Són gent que, com deia abans, tenen una cultura d’inversió i de confiança, tot i que no tenen ni el suport ni l’empara del règim.
Podem parlar d’una repressió comercial?
Les classes més dinàmiques de la postguerra sempre van veure el règim borbònic com un sistema que havia castigat les classes productives del país. Fins i tot, ho pensaven aquells catalans que, ideològicament, eren més propers al règim borbònic. En el Memorial de Greuges de 1760 (la primera reivindicació catalana des de l’ocupació de 1714), es demana la restauració del sistema d’elecció de càrrecs públics per insaculació. Aquesta gent, que eren elements més o menys propers al règim, argumentaven que la no presència dels gremis, és a dir de l’aparell productiu en les institucions de govern locals, representava un fre al progrés econòmic.
Llavors, podem dir que el règim borbònic, des del primer moment, va treballar contra Catalunya?
Podem dir que la derrota de Catalunya en aquell conflicte va tenir unes conseqüències devastadores. Durant la guerra, els borbònics van destruir tot l’aparell productiu i van causar la interrupció sobtada del progrés econòmic del país. I després de l’ocupació, no van fer absolutament res per facilitar la recuperació de Catalunya. Tot al contrari. Van perjudicar el país tot el que van poder. I van “matar” un projecte econòmic de gran volada iniciat abans de la guerra. Es pot ben dir que el règim borbònic va impedir que Catalunya fos l'Holanda del sud.