Quedem amb Laia Marull i Sergi López a un Renoir Floridablanca desballestat per les obres. Hi ha homes que treballen perquè l’establiment obri aviat al públic, pel setembre que just comença. Els dos actors són aquí per promocionar la nova pel·lícula que protagonitzen, La terra negra d'Alberto Morais. El director va néixer a Valladolid i ara viu a Madrid, però és fill adoptiu de València, on va créixer. Morais diu que porta sempre a sobre la infantesa, i que per això fa pel·lícules en valencià: ara ho ha fet a La terra negra, i ja ho havia fet a la pel·lícula Las Olas, també protagonitzada per Laia Marull. M’ha vingut com un flaix la primera vegada que vaig veure Laia Marull al cinema. Jo encara era una nena quan la vaig veure fent de Pilar, la dona maltractada de Te doy mis ojos de la directora Icíar Bollaín. Si a Las olas el director Alberto Morais ens parla d’un trajecte des de València fins a Argelès-sur-Mer, el destí que van córrer molts republicans espanyols després de la victòria de Franco, La terra negra també té latent la crítica social, en aquest cas, contra la xenofòbia. En aquesta última pel·lícula Sergi López encara el Miquel, un treballador agrícola que ve de fora per treballar al molí i a la casa de la Maria interpretada per Laia Marull, i el seu germà, l’Àngel.
Quantes pel·lícules heu fet junts, Laia i Sergi?
Sergi López: Vam fer Lisboa. Després vam fer Pa Negre, vam coincidir un moment.
Laia Marull: A Pa negre vam coincidir un momentet de re. Després Quatretondeta. Un momentet de re, també. Què més? Després fèiem de marit i muller a La Innocència, que fèiem els pares de la nena.
Sergi López: La Innocència, sí, sí de la Lucía Alemany.
Laia Marull: Sí. La terra negra és la cinquena. Cinquena, nen, cinquena.
Com ha evolucionat, la vostra relació, al llarg de cinc pel·lícules?
Laia Marull: Com a actors la relació no ha canviat gaire, perquè al final som dos actors que ens admirem i que no treballem de maneres diferents. Com a actors ens trobem sempre. Les pel·lícules que hem fet junts i els rols que hi hem interpretat sí que eren com la nit i el dia, gairebé.
Sergi López: A La Innocència fem una parella... Més convencional. També és una pel·lícula més costumista. Aquesta pel·li, La terra negra, té una cosa simbòlica, els personatges són molt sobris, gairebé no actuem. Però la relació que tenim a La terra negra és molt més tendra que a La Innocència. La tendresa és molt més important en aquesta parella que en l'altra.
Laia Marull: Sí, a La innocència no hi havia tendresa per enlloc. I també a la Lucía Alemany li agradava treballar que hi hagués una mica d'improvisació pel mig i així. Aquí, en canvi, estem, com diu ell, des d'un lloc molt més sobri, però en un món molt dur. Malgrat la duresa, la Maria i el Miquel són dos personatges que es miren molt, es troben molt, també s'admiren i és...
Sergi López: Jo penso que tots dos troben en l'altre alguna mena de salvació.
La terra dura és una pel·lícula sobre la xenofòbia?
Laia Marull: Jo crec que per ell explica més en el sentit d'una societat que està disposada molt fàcilment a assenyalar el diferent, el que no se n'ha sortit, el que no ha triomfat a la vida. O que si has passat per una presó, com és el cas del Sergi, ets un pària de la societat. Al capdavall, ets l'element distorsionant, l'element que posa en qüestió l'statu quo.
Sergi López: Sí de fet, la pel·li té alguna cosa de… És una pel·li antifeixista d'alguna manera. Perquè, de fet, través d'aquest món rural, jo penso que es retrata una societat com l'estat espanyol, una terra sembrada de feixisme. I quan el franquisme no ha marxat del país i ha construït aquesta presumpta pseudodemocràcia que vivim, sobre terra sembrada de feixisme és difícil que hi creixi tendresa.
Hi ha un brutalisme rural, una lluita per la terra que fa que la pel·lícula sembli un western.
Sergi López: Jo penso que parla d'aquest món... El món rural l'utilitza perquè hi ha aquest lligam amb la terra, amb la propietat privada, amb les armes. Un món testosterònic, misogin, en què el paper de la dona està molt subjecte a una mirada crítica; un món construït per homes.
Laia Marull: Un món d’intolerància.
Sergi López: Absoluta.
Laia Marull: És veritat que s’ambienta al món rural, però perquè, diguéssim, en una ciutat tots passem més desapercebuts. Passarà exactament el mateix, però potser serà més difícil trobar els elements, i en el món rural aquests elements En una terra negra àrida i inhòspita aquests elements sorgeixen i es veuen, són visibles.
És un àngel, el Miquel? Què té de religiós, La terra negra?
Sergi López: L’Alberto, que és un director molt particular, molt diferent amb una mirada molt seva, molt personal, no és un paio religiós, però, en canvi, viu, ha crescut en aquest país l'estat espanyol i llavors la idea aquesta Litúrgica o religiosa, la icona de la bondat, del miracle, del que ve de dalt, d'aquesta mirada vertical, jo penso que la té bastant, no?
Laia Marull: La pel·li té clares referències a noms o passatges, diguem-ne que tots reconeixem de la vida de Crist. Sí, però ell se l'apropia per explicar la història que està explicant que és des d'un lloc jo crec, molt més humanista, molt més... No ho sé, en una altra entrevista em recordaven que ell pogués ser un àngel i dius, és veritat. Crec que l'Alberto Morais està en un moment que se sent com que està en un moment de quasi Tercera Guerra Mundial, en el sentit de com estan en el món, el feixisme com està creixent en aquesta societat, on estem ficats, i està buscant aquesta humanitat perduda éssers desheretats que necessitem explicar-nos, reexplicar-nos i ser algú entre tanta barbàrie.
Sergi, tu vas interpretar el protagonista de Sirat d'Óliver Laxe. Quines semblances hi ha entre ell i el personatge del Miquel de La terra negra?
Sergi Lopez: Els dos personatges s'assemblen una mica perquè tenen una part d'innocència. Els dos són carn de patíbul i estan fets per patir, per ser víctimes. Tenen aquesta bondat una mica natural que en un món feixista no és benvinguda.
Laia, recordo veure’t fa molts anys a Te doy mis ojos. Interpretaves una dona maltractada. A La terra negra interpretes un personatge molt diferent.
Laia Marull: Aquesta és la gràcia de la nostra professió, que un dia fas una cosa i un altre dia en fas una altra. Ara mateix tinc en cartellera una comèdia així mig esbojarrada que es diu Les irresponsables que coincidirà amb La terra negra als cinemes i que no té res a veure. Vaig tenir molta sort de poder fer Te doy mis ojos i parlar, després de molts anys de tabú, d'un tema molt vigent a la nostra societat que per desgràcia segueix vigent. D'alguna manera el meu personatge a Te doy mis ojos està a l'imaginari de quasi tothom en aquest país i estic molt orgullosa d'haver estat allà
Parlem una mica de la tensió a què us sotmet el director Alberto Moraes: ells us fa ser molt sobris, però vosaltres voleu actuar. Com us hi trobeu?
Sergi Lopez: Jo m'hi trobo molt bé. La feina que fem és una passió, segons com també és una obsessió. Acostar-me a un personatge a través de la sobrietat, a través de no fer res, és evitar construir el personatge a través de coses exteriors o superficials. Per actuar com Morais ens pauta hem d’intentar buscar alguna cosa a dins, i jo això ho trobo interessant. És clar que de vegades ell insistia en aquest “no cal que feu res” i nosaltres li responíem que alguna cosa hem de fer, però trobo que és una tensió creativa interessant.
Laia Marull: I en aquest cas la sobrietat anava molt bé per la història que explicàvem, perquè és una història en la qual hi ha molta cosa soterrada, que queda per dir. I jo crec que al director li anava molt bé aquesta manera d’actuar amb la mínima expressió per explicar i per explicar-nos, i per descobrir-nos com a personatges. Al capdavall, són dos éssers que estan ferits i que es van despullant l'un a l'altre, no?
Sergi López: I que se salven a l'altre, sí, sí.
I després hi ha el protagonisme no? El protagonista d’entrada és el Miquel, i després, en canvi, és la Maria.
Laia Marull: A la segona meitat de la pel·lícula en Miquel em traspassa l'energia. La Maria és un personatge que s’ho posa molt difícil, que es crea uns reptes i unes dificultats que potser no caldrien, però que ella veu necessaris. I si posa el dit a la llaga on toca és perquè el Miquel li ha donat la força i determinació per fer-ho.