Enfant terrible nostrat, Jair Domínguez no és només qui s'atreveix a dir que el rei va en pilotes, sinó que també és el que avisa que s'ha passat la nit a un prostíbul, drogant-se i fonent-se la pasta que ha robat al poble. Ment lúcida amb sentit de l'humor corrosiu com l'àcid sulfúric, suma un nou capítol a la seva faceta com a novel·lista amb la publicació d'Estructures profundes (Columna, 2021) una esmolada crítica a la societat actual a través d'una història que ens transporta a un univers distòpic amb en Jordi, un fumigador solitari i paranoic, com a figura central.
Jair Domínguez ha publicat la novel·la Estructures profundes. Foto: Sergi Alcàzar
Has fet mai de fumigador?
De fumigador, no. De petit, em vaig criar en un poble on tothom era pagès. De tant en tant els ajudava a sulfatar. Manxava una mica.
On vivies?
A Garrigàs, prop de Figueres. Els meus pares eren hippies de Can Fanga i vam anar a fer formatge. Era inicis dels anys 80 i encara recordo carrers sense asfaltar. Era molt guai, viure-hi.
La infància és la veritable pàtria.
Viure a Garrigàs m'ha fet molt anti urbanita. El que és de mena, mai no s’esmena, i, tot i que he estudiat i treballat a Barcelona, quan he pogut he tornat a marxar cap allà.
Escriure és la manera que tinc de comunicar-me
Has fet de tot, però, sobretot, escriure.
Vaig començar a escriure molt aviat. Escrivia històries i contes per als meus companys de classe. Sempre tenia un quadern obert per escriure. És la manera que tinc de comunicar-me. Escriure et deixa pensar i triar molt bé les paraules que vols fer servir. Jo tinc molts problemes per centrar-me i construir un discurs quan parlo. M'enfilo per les branques i no sé tornar. Escrivint no em passa. Sóc molt més reflexiu. Quan parlo, tendeixo a fer-ho a raig i sense filtres. Això no significa que quan escric no hi hagi moment en què no em deixi anar i m'abandoni a un exercici gairebé d'escriptura automàtica.
Escriure, de petit, era també una forma d'evasió d'aquell entorn rural?
Quan ets petit la vida mai no pot ser ordinària, perquè sempre estàs fent el boig amb els amics, menys en aquella època en què no hi havia ni ordinadors, ni tauletes, ni mòbils. Escrivint, però, imaginava fets i llocs extraordinaris. El dia a dia no tendeix a l'extraordinari i a mi sempre m'ha agradat anar una mica més enllà.
Jair Domínguez, ciència-ficció o realisme pessimista. Foto: Sergi Alcàzar
És per això que la ciència-ficció és un comú denominador en molts dels teus relats?
Les meves novel·les sempre han estat catalogades com a ciència-ficció. Jo prefereixo pensar que és un realisme pessimista, un fet força habitual en els relats de ciència-ficció. Volem que tot vagi bé: que la gent s'enamori i parli de coses normals. A mi m'interessa tot el contrari. En el dia a dia jo el que veig és que tot és gris, tot és horrible. Les relacions se'n van a prendre pel sac i les feines son una merda.
Sobta aquest pessimisme quan ets un paio que, si més no des de fora, sembla que fa el que li dona la gana.
Sóc un paio que sempre ha tingut molta sort. Com tothom, vaig començar treballant fent coses molt avorrides i també algunes poc legals.
Il·legals?
Il·legals com molt o poc tothom ha fet a la seva vida. Ja han prescrit, espero. Va arribar un moment en què em vaig dir que no volia tornar a fer mai més una feina normal, un treball físic. I vaig concentrar totes les meves forces a fer el que volia. I una cosa en va portar a una altra.
Va arribar un moment en què em vaig dir que no volia tornar a fer mai més una feina normal
Primer a la ràdio, oi?
Vaig enviar un currículum a una empresa petroliera...
Espera, com!?
Em vaig fer passar per geòleg analista d'estrats. Encara ara no sé el que és, però era el que demanaven i jo els vaig dir que ho era. Em van acceptar. Havia d'anar a viure al Golf de Mèxic. Pocs dies abans d'anar-hi em va arribar que havien muntat una ràdio a Figueres. Ona Catalana, que en pau descansi. Necessitaven algú que portés la taula de so i fes una mica de producció. Em va semblar molt més interessant quedar-me a la meva ciutat amb els meus amics, que marxar al Golf de Mèxic a ves a saber què.
Jair Domínguez, geòleg analista d'estrats que va acabar de guionista. Foto: Sergi Alcàzar
M'esclata el cap... Anaves al Golf de Mèxic a fer què?
Geòleg analista d'estrats. És el paio que tenen allà per analitzar les capes de terra. Hauria estat una font inesgotable d’anècdotes per escriure un llibre. Però també hauria pogut morir devorat per un calamar gegant. Era l'any 1999. Eren els primers anys d'Internet i era molt fàcil accedir a mails molt estranys de feines molt rares. També teníem les eines justes per falsificar currículums sense que ningú els pogués contrastar perquè Google encara ni existia. Vaig fer el currículum amb Photoshop i va colar.
Però et vas quedar a Figueres.
I tampoc no tenia ni idea de com funcionava una taula de so. No n'havia fet anar cap en ma vida. Però ho vaig fer. Poc després em van dir de fer una secció en un dels programes. I després van demanar si algú volia connectar amb Barcelona per fer una secció parlant de temes locals. Ningú es va oferir tret de mi. Em feia molta gràcia escriure'm els meus guions i sortir en antena. El programa de Barcelona el conduien en Quim Morales i l'Oriol Parreño. Els vaig caure en gràcia i em van proposar que em sumés a l'equip com a guionista. Una setmana després ja era a Barcelona.
Sospito que a Catalunya hi ha 20 o 25 guionistes que ho fem tot. El gremi està enquistadíssim
I des d'aleshores no has parat.
Un cop entres a la roda, no pares. De la ràdio vaig passar a la tele... Sospito que a Catalunya hi ha 20 o 25 guionistes que ho fem tot. El gremi està enquistadíssim.
Generació tap.
Som una generació... Si jo ara fes de guionista estaria fent de tap, cert. Per sort, a l'Està passant, tenim un equip de guionistes joves que escriuen molt millor que jo. Em faria molta ràbia fer de tap, però el sector necessita una regeneració. Costa que algú nou entri a formar part de la roda. Constantment rebo propostes de feines de guionista i penso que nosaltres no hauríem d'estar fent aquestes coses sinó dirigint la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, però no ens deixen.
Per què?
Perquè els que estan sí que son una generació tap al màxim nivell.
Jair Domínguez, el col·laborador que mai no serà director de la Corpo. Foto: Sergi Alcàzar
Què faries si fossis el director de la Corpo?
Odio manar. Però si em toqués, faria una neteja increïble i faria entrar gent nova. No pot ser que els enfants terribles del país siguem gent com en Peyu o jo. Amb 41 anys no puc ser ni enfant ni terrible. Aspiro a poder fer alguna cosa per canviar-ho. Crec que tenim molts problemes de vocabulari.
De vocabulari?
Sí, per exemple entre la meva generació i la dels joves que ara tenen 20 anys. Jo m'entenc perfectament amb en Magí García, amb en Manel Vidal, amb la Maria Rovira... Ells estan un punt més frescos que jo, però parlem el mateix idioma. Són 5 o 6 anys més joves, però ens podem entendre, podem treballar junts. Em costa més aconseguir aquesta connexió amb la generació de la Juliana Canet. M'agradaria que ja comencessin a ser referents a un nivell més generalitzat.
Garcia Melero, Toni Soler, APM?... Olor de naftalina.
Toni Soler va començar fent Malalts de tele amb 27 anys. Era molt jove. Jo a la seva edat estava escrivint guions per al Buenafuente. No havia tingut l'oportunitat de fer el salt a presentar un programa.
No puc negar que faig un paper de personatge estripat
Per què?
Perquè hi ha un tap, perquè falten oportunitats, perquè no confien en gent especialment boja. Has de ser molt mainstream per estar a TV3. Puc entendre que no em donin un programa per por que passi cap desgràcia. Puc ser allà com a col·laborador, però com presentador... Hi ha molta pressió política.
T'has sentit mai utilitzat com enfant terrible?
Utilitzat, mai. El que no puc negar és que faig un paper de personatge estripat. Però vaja, no fem res més que repetir els esquemes de sempre del pallasso trist i el pallasso alegre. Un paper que jugo tranquil perquè m'agrada dir-les de l'alçada d'un campanar. M'agrada que la gent s'alarmi i s'indigni. Estem adormits i no reaccionem fins que algú fot un crit o els clava una hòstia.
Jair Dominguez et necessita per acabar amb la generació tap. Foto: Sergi Alcàzar
Al llibre justament parles de tot això però sense cridar.
El que escric a Estructures profundes són bestieses que no diria mai per la tele. Per això les escric en un llibre que tracta d'un personatge en la superfície és d'una manera però per dins, encara que sembli poc empàtic i gris, pensa d'una altra. Aquest tio si pogués, ho rebentaria tot.
En una Catalunya independent hi hauria estructures profundes?
Si aquesta Catalunya independent s'està forjant en algun lloc, s'està fent sense tenir-nos en compte a nosaltres. Pel que aquestes estructures ja estan corrompudes de base. Les revolucions si s'han aconseguit a cop de matxet era perquè venia algú per darrere empenyent al poble. Per això em van emocionar molts dels fets de l'1-O: com anar a l'aeroport i aturar-ho tot. Em va semblar pur, lícit i fins i tot un punt màgic. El poble mobilitzat ho pot canviar tot, però sempre hi ha algú que té la mà més llarga.
El poble mobilitzat ho pot canviar tot, però sempre hi ha algú que té la mà més llarga
Et va decebre tot el que va venir després?
Sí. He viscut molts moments de desil·lusió des de l'1-O. A més, la dinàmica sempre ha estat la mateixa: hem sortit al carrer tots junts, a vegades sense ordre ni concert, amb un objectiu comú fins que algú ha dit que allò s'havia d'aturar. Això destrempa moltíssim i esgota. Et deixa destrossat i necessites temps per refer-te. El país està cansat i decebut. Estem baldats i, a més, la pandèmia no ha ajudat.
Jair Domínguez, un guionista cansat de les querelles per parides. Foto: Sergi Alcàzar
En aquesta situació quin paper jugar l'humor?
L'humor hauria de tenir un punt de catarsi col·lectiva. Està bé que el català se'n foti d'ell mateix però sempre amb un pòsit de voler ser i fer-ho millor. No hem de tenir sempre aquest posat de perdedors. Però som un poble que s'ofén quan rajes d'ell.
A l'Està passant us en foteu de tot i tothom?
La intenció sempre ha estat no ser sectaris. Que arribin tantes querelles i demandes és... No em deixa de sorprendre que vagi pel carrer sense que algú em digui que em demandaran per aquest acudit o aquell altre.
Els catalans som un poble que s'ofén quan rajes d'ell
Et crea neguit tot el tema de les querelles, les demandes, les visites al jutjat?
No. Fa mandra. Estic cansat de rebre tantes querelles per parides. Quan em truca l'advocat i em diu m'han tornat a denunciar penso en el dia que perdré per haver d'anar a declarar. Aquesta gent que posa demanda, si mai guanyen és perquè et canses. Però en absolut tinc por. Saben que si t'envien 40 burofaxos el més probable és que acabis callant. I ho fan des d'Espanya, però també ho feia el FC Barcelona amb els companys de La Sotana. Però si això passa també és senyal que estàs fent alguna cosa bé, que estàs picant la cresta al poder.