“Ets una espècie en extinció, ets un planeta nou”. Així comença el nou disc d’Intana, una de les veus més especials del nostre entorn sonor. Tota una declaració d’intencions que barreja amb molt gust la seva preocupació per l’emergència climàtica amb imatges costumistes, metàfores naturistes i idees reflexives. Parlem amb la Núria, nom real d’Intana, per saber més sobre aquest nou treball.
Planeta nou és un títol que només amb dues paraules resum el concepte general del disc a la perfecció. D'on va sortir la idea?
En realitat la idea va sortir d'una cosa molt secreta que no puc dir. Sorgeix d'una cosa molt personal i, a partir d'aquí, és un nom molt potent que representa una mica com em sento, les coses que em preocupen, em motiven... M'he pres aquest disc com una oportunitat per lligar tot el que forma part de mi. Jo em dedico a la investigació en el món de l'arquitectura amb temes relacionats amb l'ecologia i tinc un mica d'ecoansietat. Tot això ho he intentat treure a partir de la música, però des d'un punt de vista més positiu i lluminós, per no quedar-me en la distopia i d'aquí ve la idea de crear una utopia a través de la música.
Vull crear una utopia a través de la música
El so d’aquest disc sembla una mica la conclusió d’un procés d’autoconeixement.
Sí. Jo quan era adolescent escoltava molt punk pop, tenim referències molt guais d’aquella època. Em sento molt identificada amb la Phoebe Bridgers. Som de la mateixa generació i venim de les mateixes referències musicals. He intentat unir aquesta energia del punk pop amb lletres melancòliques, amb un folk o cançons més intimistes, com ara les de Bon Iver, portades a les sonoritats del pop indie actual. Aquest disc ha estat una conclusió del so Intana en el moment que ens trobem.
El disc comença amb una cançó que sònicament és bastant més diferent a la resta i em sorprén que comença ben amunt amb la teva veu al segon zero.
Em vaig permetre la llicència de provar un tema que fos diferent de producció de la resta del disc. Vaig pensar que fos el tret de sortida i que fos una cançó que m'ho passés bé fent-la. Em vaig posar a escoltar sons de la Billie Eillish o la Taylor Swift, i vaig jugar amb això perquè em venia de gust. A la vegada, conceptualment és una declaració d'intencions de la temàtica del disc.
Intana acaba de publicar el seu nou disc, Planeta nou.
El disc quant té d'utòpic i de distòpic? A mi em costa diferenciar la gènesi dels dos termes, en el sentit que moltes vegades un neix arran de l’altre.
Realment a mi em costa aconseguir un equilibri entre les coses que em deceben i em frustren del món que ens ha tocat viure: emergència climàtica, desigualtat socials... i l'esperança de creure en un món millor. Tinc aquesta dualitat dins que va molt lligada amb la dualitat que tenim tots entre ser més melancòlics o més optimistes. Realment, les cançons reflecteixen aquesta dualitat, neixen des d'aquesta distopia que ens envolta i vaig dir: "venga, vaig a crear una utopia", i llavors em surten tots els dubtes. De fet, hi ha diferents capítols que són més distòpics, i sobretot hi ha molts temes que estan dintre de l'apartat dualitat; m'adonava que parlava de les dues coses. Del sí però no, de com gestionar totes aquestes incerteses. Com aprenc a viure centrant-me en les coses que trobo més essencials en un món que s'enfonsa i d'això en parla molta gent: com estimar, com crear art en un món que s'enfonsa, quin sentit té avui en dia això. Però, clar volem seguir estimant, tenint relacions d'amistat, creant música... I com emmarquem això dintre aquesta amalgama de sensacions distòpiques.
En el disc utilitzes conceptes com ‘espècie en extinció’, però donant-li un valor positiu, o ‘planeta nou’, com alguna cosa positiva quan aquesta idea implica que necessites un planeta nou perquè l’antic ja és inhabitable.
La utopia neix en resposta a la distopia. Hi ha gent que diu que les distopies són necessàries per fer-nos obrir als ulls i actuar al respecte, però jo crec que és més important apostar per les utopies: en el pensament, en l'urbanisme, en les polítiques... Si ja ni t'ho proposes, segur que no ho aconseguiràs. Sí que és veritat que hi ha aquesta oposició entre contraris en el disc.
Hi ha gent que diu que les distopies són necessàries per fer-nos obrir als ulls i actuar al respecte, però jo crec que és més important apostar per les utopies: en el pensament, en l'urbanisme, en les polítiques...
Quina és la teva opinió sobre la problemàtica climàtica?
Jo ho veig molt negre, molt distòpic (Riures). No, a veure, jo m'enfado i em frustro molt. Moltes vegades són coses que ens afecten i, a vegades, arribem a la situació en la qual preferim no saber de política, no votar o no mirar les notícies perquè és molt dur. Aquesta és una opció, perquè ens hem de protegir i intentar viure, que ja és prou dins de les nostres circumstàncies. Alhora és necessari que mirem la realitat de cara i ens hi enfrontem i fem propostes. Jo ho intento en tot el que puc a escala personal, professional i artística. Així i tot, tots tenim les nostres contradiccions i no hi ha res perfecte, però ha arribat el moment que hem de reivindicar que tothom s'impliqui i sobretot a mi el que em desespera és la gent immobilista. Jo, per exemple, m'enfado amb la generació dels meus pares i hi ha gent que ha fet un recorregut i és més conscient, tanmateix d'altres segueixen en contra d'iniciatives d'aquest estil. Prefereixen tenir les seves comoditats de neoric en aquest món neoliberal capitalista en la que s'ha posat per davant la productivitat i al consum, a les necessitats bàsiques i els drets col·lectius de viure amb salut. Doncs jo m'enfado amb aquestes persones.
Tornant a la teva música. És la primera vegada que fas un disc conceptual. Fins a quin punt la pandèmia és la culpable d’això?
Jo no crec que sigui tant per la pandèmia, així i tot sí que tens tota la raó que el primer disc vaig fer unes cançonetes a la meva habitació i vaig decidir fer-les créixer junts i en gravar-les, les vam gravar tots alhora i va sortir una cosa molt orgànica i acústica vinculada al directe. El segon disc vam agafar totes les cançons que tenia fetes i vam decidir lligar-les i posar-les en un saquet i ja està. Per això, hi havia coses més diferents quant a sonoritat, idioma, ritmes... Amb aquest tercer sabia quin so buscàvem, que estem fent i que estem anant a buscar. Jo també he fet un camí personal durant aquest temps. Vaig començar Intana que tenia 23 anys i ja en tinc 30. Començo a tenir una idea de qui soc i de qui vull ser. Vaig veure que jo soc aquesta persona ara i vaig decidir expressar-ho a través d'un disc conceptual. Per deformació professional, com arquitecte, la meva feina és crear projectes. I per això, en aquest procés m'he involucrat en tot: hi ha un concepte, un fil conductor, hi ha diferents capítols, referències estètiques, un imaginari... A més, tot el que acompanya al disc està basat en l'economia circular: l'escenografia està feta en plàstic 100% reciclats, el vestuari està fet amb minves de teixits orgànics i reciclats, estem preparant una edició especial del CD amb un projecte d'innovació està fet amb fabricació digital amb impressora 3D a partir de residus del contenidor groc de Barcelona. M'ho he pres com una manera d'ajuntar tot allò que em motiva i m'agrada, i tenia sentit fer-ho amb aquesta coherència.
Està clar que l’ecologisme és el fil conceptual del disc, però, al cap i a la fi, és un disc que parla d’amor principalment.
Efectivament. En aquest disc he intentat parlar d'aquests temes, però a través de metàfores molt pròximes a la quotidianitat, a les escenes domèstiques del dia a dia, a relacions sentimentals, a coses que sentim properes i pròpies. També és perquè quan dic que busco una utopia és no haver de patir pel futur del planeta i centrar-me a estar bé amb mi mateixa, en tenir temps per fer cançons, en poder estimar, en poder connectar amb la naturalesa i les coses que m'aporten pau i em fan ser feliç. A les cançons no sé parlar d'una altra cosa. M'ha agradat poder celebrar el costumisme i les domesticitats. M’agrada molt quan algunes cantautores escriuen parlant de la realitat i del dia a dia d'una manera molt directa i sense filtres. Allà està la veritat, la genuïnitat, les coses amb les quals connecten; també et mostres vulnerable amb aquestes escenes. Per això tenia molt sentit parlar d'aquests temes.
I com vas crear l’ambient per poder construir tot aquest concepte?
El procés de com i on vaig escriure el disc té molt a veure amb l'ecosistema que formem part i totes aquestes idees de les quals estem parlant. Vaig fer dues estades creatives a una casa al mig del no res. Molt connectada amb el paisatge, desaccelerant i dedicant-me només a tocar la guitarra, llegir... No sé productiva per una vegada a la vida. Va ser un regal que em vaig fer per poder escriure cançons. Hi ha moltes idees del disc que et porten a la vegetació, al riu, a la lluna... totes aquestes imatges que m'envoltaven i tenia la sort de poder avançar per un moment.
A les cançons no sé parlar d'una altra cosa. M'agrada poder celebrar el costumisme i les domesticitats
No és un disc que es pugui escriure a un pis a Barna.
Tens tota la raó, aquest disc no es podia escriure a un pis Barna. De fet, no l'he pogut escriure al meu pis. Mira que estic a gust al meu pis, però no he aconseguit tenir un espai més mental que físic per escriure cançons dintre la rutina que em porta la ciutat, que està molt vinculada al treball. I quina pena que sigui així. Hauríem de poder tenir tots els espais mentals que necessitem al lloc on vivim. És un disc que parla d'unes altres velocitats i referències, i una mica ho he hagut de buscar. Si no m'hagués reservat aquest temps, aquest disc no estaria aquí o segur que no seria així.
Vas poder no ser productiva?
En realitat, té una contra-lectura bastant perversa. Quan estic fent música també estic produint d'una altra manera. Malauradament, no visc exclusivament d'això, també m'agraden la resta de feines que faig, però bé és una altra manera de ser productiva. Per mi, no ho estic fent tant perquè l'últim motiu pel qual faig música és per fer diners. Per tant, aquí les prioritats són unes altres. Vaig necessitar uns dies de transició, d'aterrar i anar baixant marxes. Vaig llegir molt, vaig buscar referències que m'han inspirat el concepte i l'estètica del disc.
I si ara, de sobte, poguessis viure només de la música. Entraries en una gran contradicció.
A vegades, amb els intanos, la resta de la banda, estem molt ratllats amb això. Per nosaltres, fer música amb Intana és literalment un refugi i una aposta molt personal perquè ens descanyotem per treballar i cobrir unes necessitats bàsiques. Ells són professors a escoles de música i anem de cul per després tenir una petita parcel·la de la vida per fer les cançons que realment volem fer. En parlem molt d'això, o sigui, també representa molt el que sentim tots com a banda. A vegades, diem que com que no depenem a Intana podem fer el que volem, som totalment lliures. És el bo que ens queda. Però sí que penso que m'agradaria viure en aquesta utopia a la qual poguéssim viure d'allò que ens omple. Com a mínim, decidir quins són els tempos i com vols relacionar-te amb la feina. Jo no canviaria la meva feina, el que sí que intentaria és poder dedicar-me més a la música i poder fer menys feina de la resta de coses.
Intana, pop lluminós i amb consciència.
És un bon merder.
Tota la vida ma mare dient-me: "Núria fas massa coses". I jo sempre dient-li què no. Ara, en canvi, estic arribant a la conclusió que sí, que faig massa coses. També estic contenta perquè m'agrada el que faig i m'han sortit moltes oportunitats i no les vols perdre, i menys quan ets autònoma. Però aquest principi d'any he arribat a un límit que he començat a dir que no a coses i estic intentant aplicar-me el cuento que jo predico amb aquestes cançons.
La cançó ‘Què vols de mi’ és potser de les més fosques i de les que més marxa de la tònica general del disc.
De fet, aquesta va ser de les primeres cançons del disc abans de tenir una idea de concepte, aquesta sí que va ser prèvia. Estava farta de les experiències que havia tingut com a dona dalt d'un escenari i sobretot de músics que admiro. En acabar un festival on havia coincidit, em felicitaven i es veien legitimats a donar-me la seva opinió al respecte la meva actuació amb un biaix de gènere exageradíssim. Un d’aquests em va dir que estava súper guai, però perquè em respectessin més com a música no hauria d’anar femenina, per una banda, que vol dir femenina?, i no m’hauria de maquillar molt. I aquesta persona era progre, d'esquerres com molt cool. Un altre tiu molt guai igual, em va dir que tot súper guai, que quin rollazo, però que havia de ser més guarra sobre l'escenari. Jo reia. Ara reaccionaria diferent perquè ha passat un temps i ara la meva resposta seria menys correcte, tanmateix sí que al final em vaig quedar amb ‘què voleu de mi?, tot i res’. En què quedem? No us vull escoltar, ningú us ho ha preguntat, per començar. A partir d'aquesta frase vaig construir tota la cançó. A la vegada, amb ‘què vols de mi’ també estic parlant d'una relació tòxica que vaig tenir i de la nostra relació amb la feina, que mai és suficient.
A l'escena musical catalana actual hi ha un caldo de cultiu, un moviment, unes ganes de crear, unes inquietuds artístiques meravelloses
Escena musical catalana: Utopia o distopia
(Riures). Anem cap a la utopia. A mi m'il·lusiona molt que cada cop hi ha més propostes. Hi ha un caldo de cultiu, un moviment, unes ganes de crear, unes inquietuds artístiques meravelloses. No fa tants anys que vaig començar amb Intana, però he vist una evolució clara durant aquests últims anys. M'ha emocionat com noies joves que ara estan impulsant les seves propostes com a frontwoman em venien i em deien: "Ostres Núria, propostes com la teva m'han servit com a referència". I més, dintre de la música en català. Abans teníem una percepció del que era la música en català i ara són moltes coses. Què puguis pensar en tots els referents internacionals i que més o menys puguis dir que hi ha algú d'aquest rotllo a Catalunya que ho representa. La distopia està en les condicions de la indústria (Riures). Volem viure d'això i ens falten moltes coses. La gent valora molt la música, però ens hem acostumat a no pagar per ella. I hem de tornar-li a donar aquest valor, hem d'anar als concerts, hem de comprar els discos. Si penses en les hores i els diners que has dedicat. Nosaltres ara mateix estem en negativíssims. I llavors, es penja a Spotify i YouTube i allà queda. Si ens quedem sense la gent que compra entrades i discs, és l'últim que ens queda ja. La resta de viabilitats econòmiques de la música ja les hem perdut.