Les modes canvien i des de fa molts mesos les propostes que més triomfen, giren entorn al concepte sadboy/sadgirl. Música melanconiosa i introspectiva, propera al vaporwave, que ha maridat molt bé amb aquesta època pandèmica. Però les previsions sembla que milloren i necessitem propostes com Vivir más (Halley Records, 2022) de Habla de mí en Presente, quintet format a Berlín però establert des de fa temps a Barcelona amb músics, com la seva proposta sonora, d’aquí i d’allà. Un disc de technorumba colorit i optimista, que és un cant a la vida, l’amistat, la festa i la música. Parlem amb Pau Balaguer (ventilador, guitarra), Max Grosse (veu), Jonathan Hamann (cajón), Rémi Fa (violí i veus) i Blai Juanet (veus i percussions).
L'any 2022 Vivir más és el que tots volem. Si fóssiu un partit polític, podria ser el vostra eslògan.
Rémi: És un desig més que un programa polític. És com un instint de supervivència. Viure implica viure més. Però només és una idea o somni, ja que a la vegada tenim moltes pors i moltes coses que ens impedeixen fer una vida plus.
Max: Nosaltres estem contents pel que ens fa ressonar tot el que diu en Rémi i a dia d’avui sentim que encaixa molt ser Habla de mí en presente i tenir un àlbum que es digui Vivir más.
Vivir más és un desig més que un programa polític. És com un instint de supervivència. Viure implica viure més
Conceptualment té molt sentit.
M: Sí i ens encanta que en ple 2022 vulguem dir exactament això.
A l’interludi ‘Otra Ronda’ plantegeu una idea: viure fins als 27 i fer el hit de l’estiu del 2022 o fins als 80 sense haver fet aquest hit. Que penseu vosaltres personalment?
Pau: Exactament el mateix que es deia a l'interludi. Les dues coses. No em sembla necessari haver d'escollir.
M: Jo em sumo
Aquesta és la resposta fàcil...
R: Jo prefereixo viure fins els 80. Sí, sí. De fet, aquesta pregunta la vaig proposar jo i la vaig fer perquè la vaig escoltar a una entrevista que li van fer a Woody Allen. Li van preguntar: "has fet moltes pel·lícules molt bones, però no tens un hit mundial. Llavors que prefereixes viure un any més o fer un megahit?". Ell va contestar un any de vida. Jo soc team Woody.
També és veritat que Woody Allen té vuitanta-sis anys...
P: També és veritat que en Rémi és la persona més propera en edat al Woody. (Riures)
M: L'edat no t'apropa necessàriament a la mort…
Vivir más és el nou disc dels multiculturals Habla de mí en presente. Foto: Celina Martins
Tornant el disc i més concretament parlant de la portada, aquesta lliga molt amb aquesta idea de viure més i millor. Què representa exactament?
P: La portada representa l'espai on Vivir más. A la portada estem en aquest moment de postrauxa en què estem tots cuidant-nos i gaudint-ho molt alhora.
M: L'espai pot recordar una mica a la idea d'Edèn. El punt de partida de la portada va ser plantejar-se quin espai és Vivir más. Vam pensar, per exemple, en una discoteca berlinesa que alhora tenia un bar Manolo amb menús diaris. Vam desenvolupar aquesta idea fins a arribar a la que surt a la portada. També ens agrada destacar que la portada i la contraportada van juntes. Contrasta una portada molt acolorida amb una contraportada en blanc i negre. Nosaltres vivim molt en aquesta dualitat entre el dia i la nit, la vida i la mort, somnis i malsons…
R: Puntualitzar que la contraportada és l'abraçada que fem al final de cada concert des de fa deu anys.
I a la portada també hi ha molts ventiladors. Representen la vostra technorumba, no?
P: Efectivament!
M: Tot aquest imaginari i posada en escena té molt a veure amb l’Ignasi Àvila, el nostre director creatiu, la fotògrafa Celina Martins i tot l’equip. Gràcies a ells tot això és així.
L’altra dia mirant el vostre instagram vaig veure una publicació en la qual vosaltres mateixos us qüestionàveu si realment fèieu rumba. Heu arribat a alguna conclusió?
M: Tenim la resposta. I, clarament, és no (Riures).
P: Mai hem fet rumba, toquem una barreja de moltes coses, i una d'aquestes és el ventilador. Durant molt de temps el ventilador era l'instrument, i dic instrument perquè l'instrument quasi no era la guitarra sinó directament el ventilador, juntament amb el violí que portava el ritme.
Ens agrada la idea de technorumba perquè venim de Berlín i d'aquí, i la barreja té sentit
Per tant, és més una manera de diferenciar-vos que una altra cosa.
P: Bueno, és més l'actitud. També ens agrada la idea de technorumba perquè venim de Berlín i d'aquí, i la barreja té sentit.
R: Tocar rumba a una discoteca sense baix és la technorumba per mi.
M: Després hem descobert que això ens apropa a grups com Camela o Ladilla Rusa i això és molt divertit. D'entrada no partim del mateix lloc, però són dos grans referents i persones que admirem.
Una col·labo amb Camela o Ladilla?
M: Seria brutal.
Tornant una mica a l’estètica del projecte. D’on neix aquest imaginari?
M: Neix d'una cosa molt genuïna i que l'Ignasi comparteix amb nosaltres. El fet colorit i desacomplexat de barrejar tots els nostres impulsos i energies diferents sense haver de pensar-ho molt, sent això ja un pensament. Crec que aquest és el punt de partida i després l'Ignasi el que fa és entendre totes aquestes energies i canalitzar-les de la millor manera possible.
P: I crec que també és guapo perquè per exemple cadascú de nosaltres té un sentit estètic, una manera de vestir, gustos molt diferents; i l'Ignasi, que ens coneix des de fa temps a tots, ha trobat un espai en el qual tots ens sentim còmodes.
Portant-ho a l’apartat musical, com gestioneu el procés creatiu sent cinc persones al grup i cadascuna amb la seva forma de veure la música, el seu ego…
M: D'entrada ser moltes persones és alguna cosa positiva perquè tothom suma. A través de l'amistat podem entendre la resta de punts de vista i a mi això em motiva. També hi ha coses dolentes, és veritat. Per exemple, jo ara estic parlant perquè m'agrada molt parlar i a vegades sembla que no deixi espai per parlar als altres. Quan hi ha desacords ho gestionem a partir de la comunicació, no hi ha una altra. A vegades ens surt millor i a vegades pitjor, tot i que normalment ens surt bé perquè si no, això no funcionaria.
R: Tenim una política de democràcia pura. Cada decisió ha de ser unànime. Amb els anys ens hem après a escoltar.
M: Jo crec que el bonic és que en ser una democràcia de cinc persones i no cinc milions, si quatre estan molt segurs de la nostra opinió, el cinquè en té un altre, ho entén i cedeix. Crec que els cinc estem aprenent a entusiasmar i a comunicar amb les idees.
P: En l'àmbit personal crec que és molt enriquidor. Durant aquests anys he après molt i continuo aprenent cada dia de l'experiència de parlar amb quatre persones diferents. Som amics, però també treballem junts, fem música junts... convivim molt de temps junts. Hi ha un moment que s'ha d'aprendre a conviure i respectar a la resta.
Perquè tota aquesta barreja entre amistat, feina, creació artística… No és molt intens?
P: És superintens. Som una boyband, però volem arribar algun dia a seu una menband (Riures), fer-nos grans junts i cuidar-nos.
M: Ja està passant. Fa dos anys estàvem a un lloc molt diferent d'ara, fa quatre quan estàvem tocant pels carrers de Berlín a un lloc diferent de fa dos... És molt bonic. El que sí que ens assemblem és en ser prou romàntics per voler tirar endavant una banda quan el panorama està dominat per artistes en solitari.
Som una boyband, però volem arribar algun dia a seu una menband, fer-nos grans junts i cuidar-nos
Creus que la idea de banda està en hores baixes?
M: Si mires els cartells dels festivals, ara m'estic contradient a mi mateix, hi ha moltes bandes i crec que com a artista individual no pots funcionar si abans no has format part d'una banda. La banda mai mor perquè crec que la música és un art molt flexible. De sobte es creen macrobandes, que de sobte es dissolen i es creen duets... Però sí que és veritat que a escala industrial i de mercat el que es potencia és la figura de l'individu. Poder fer que una sola persona o personatge ho pugui fer tot: empresari, artista... Aquest és el fenomen predominant. Després hi ha fenòmens com Habla de mí en presente o BTS...
Al mateix nivell, no?
M: Efectivament. (Riures) No, ara seriosament. Ens assemblem en el fet que a una banda hi ha diferents personalitats i llavors et pots identificar amb diferents persones. No cal que t'identifiquis amb un esperit emprenedor i heroic sinó que hi ha un ventall de personalitats amb qui identificar-te i està bé això.
Com valoreu la rebuda del disc?
M: Està anant molt bé i volem que la gent no pari d'escoltar-lo. Sobretot el que volem és presentar-lo en directe. Som una banda de directe. El nom del grup funciona com a mantra que representa la força que tenim sobre l'escenari tots cinc.
P: El directe que estem preparant és guapíssim. És el millor que hem fet.
La nostra proposta és com una illa dintre del panorama actual
Millor que el disc?
M: És millor que el disc sabent que sense el disc no podríem haver fet aquest directe. Tenim ganes que hi hagi contacte real amb el públic perquè fins llavors hi ha una mica la sensació que la gent no ho entendrà. Tenim el dubte que la gent arribi a entendre el concepte del tot. El disc sona molt bé, però alhora la nostra proposta és com una illa dintre del panorama actual. S'assembla una mica a moltes coses, però realment no s'encabeix a dins de cap gènere dels que es porten actualment.
Teniu por?
P: Aquesta por l'hem tingut fins ara, però veient que el disc està funcionant ha baixat una mica aquesta por. I amb el directe creiem que encara serà més fàcil d'entendre, perquè amb l'energia del directe és la millor manera d’entendre-ho. Nosaltres sempre que pugem a l'escenari, ho fem per passar-nos-ho bé i això la gent ho percep.
El projecte va començar ara fa deu anys. No voldríeu haver arribat a aquest punt actual fa uns anys?
P: Ha estat orgànic, tot ha anat passant. Des de l'inici quan el Max i jo vam començar fins ara, les coses s’han succeït orgànicament. Passant per tocar a festes, bars, clubs, gravar algun vídeo… Ha anat passant tot a poc a poc i orgànicament.
R: La covid sí que ha estat un cop dur perquè estàvem acostumats a tocar en directe, el que havíem fet tota la vida, i de cop durant dos anys quasi no hem pogut fer res en viu. En aquest temps ens hem adonat que tocar en directe és una cosa que volem fer tota la vida.
Habla de mí en presente presentaran el seu nou disc el 23 d'abril a la sala Wolf. Foto: Celina Martins
Potser l'absència de directes us ha ajudat a fer l'últim pas fins al següent nivell.
P: Probablement, com que no podíem tocar, ens vam adonar de l'important que era. A més, vam poder utilitzar aquest temps que no podíem tocar en directe per preparar millor el camí a recórrer.
M: Jo no crec que sigui causa i efecte. Crec que això ressonarà als lectors perquè jo crec que aquesta ha estat una època que ha servit per reflexionar. No diria que ara estem on estem per la covid perquè ja feia molt temps que ho estem treballant. Jo crec que amb aquest disc, amb el qual hem trobat el nostre so, estem on volíem estar i per fi podrem tocar un directe bestial. Estem desitjant que sigui el 23 d'abril, el dia de Sant Jordi, per poder partir l'escenari de la Sala Wolf. Brillarem més que el C. Tangana el mateix dia al Palau Sant Jordi.
R: Per cert, si el C. Tangana vol cancel·lar el seu concert per venir al nostre, encara és a temps.
Quin consell els hi diríeu els vostres 'jos' quan començàveu el projecte de Habla de mí en presente ara fa deu anys.
R: Potser viatjar més. Hem tocat molt però pels carrers de Berlín. La nostra proposta es pot tocar a qualsevol ciutat del món i només ho hem començat a fer a partir del 2018.
M: És veritat. Viatjar molt més i també comprar moltes màscares FFP2.
P: I compra un parell de bitcoins (Riures). No, no, és broma. No som criptobros.
Heu tingut referents per fer aquest disc?
R: Potser hi ha alguns músics que tots compartim, com ara Manu Chao.
M: Però no com a referent per aquest disc, jo crec. Manu Chao ha transcendit les nostres adolescències i temporalitats.
P: No tant com a referent sinó com veure un artista amb el qual comparteixes algunes coses. Crec que el que compartim més són moltes bandes amigues que ens agraden a tots.
Manu Chao ha transcendit les nostres adolescències i temporalitats
Tinc la sensació que l’escena de la música indie està copsada per gent d’un nivell econòmic mig o mig alt. Potser ara estic fent un raonament erroni però crec que tots cinc veniu d’entorns estables econòmicament. Què opineu d’aquesta percepció?
P: Aquesta pregunta al ser cinc persones diferents tots tindrem la nostra opinió, així que no podem contestar com a banda. El món com està fet és molt difícil dedicar-se a la cultura sinó tens un suport dels teus pares que et puguin apuntar a classes de música, per exemple.
R: Els nens que aprenen un instrument o són d'una família de músics o de la burgesia.
M: No tots venim del mateix lloc. Sí que la majoria venim d'un benestar i classe privilegiada. Jo crec que és interessant aquesta idea que associaves els estils musicals als backgrounds i al final, independentment dels gèneres la música molt més que altres arts, sí que es genera una transversalitat de narratives. Es veuen reflectides més narratives a la música que al teatre o al cinema. En aquestes disciplines, la gent que acaba tenint autoria i direcció es nota més la qüestió de classe. Jo crec que a la música les línies no estan clares. Jo no afirmaria el que dius tu. De fet, a la música existeixen narratives problemàtiques com la de ‘starting from the bottom’, que ja no diria que valoren la idea canviar la classe d'on vens, sinó que són narratives d'èxit i que els diners són el més important. És un tema delicat.
R: Jo he llegit alguna cosa sobre la 'poorformance'. Parla d'alguns artistes que quan aconsegueixen l'èxit necessiten aquesta narrativa de 'starting from the bottom' i les seves infàncies no han estat molt difícils. Llavors canvien el seu relat personal per adaptar-se a això.
Potser aquesta voluntat de crear cinc personalitats dintre d’un grup provoca que no sigueu un grup polititzat. Esteu d’acord en que no sou un grup polititzat?
M: Sí, però això no vol dir que no ens interessi com està el món. Reflexionem molt, però amb la nostra música intentem ser el màxim honestos possibles. Intentem que tota la impostura i totes les bromes vagin en una direcció estètica i no donar paràmetres ètics. Internament, intentem estar alineats, com a mínim entre nosaltres, però amb la nostra música i el nostre projecte no estem intentant alimentar cap ideologia.
R: Una altra cosa rellevant de la nostra música és que sempre hem intentat fer música per tots. Música que funcioni amb tota classe de públic. Tant de països diferents, com de generacions diferents. Hem tocat en bodes molt pijes, com la de la meva germana, i també hem tocat per migrants a Berlín. En els dos casos ha funcionat bé. Per tant, crec que les nostres paraules no tenen un vincle ideològic, però sí que fem música universal.
P: No és que no hi hagi política, perquè política és tot. Però el que nosaltres volem expressar passa per la intimitat del nostre cercle i per les ganes de fer festa amb tothom que li vingui de gust ballar.