Agent literària acostumada a treballar entre manuscrits i autors internacionals, Anna Gurguí (Barcelona, 1987) torna a fer el salt a l’altra banda de la professió. L’últim agost a Barcelona (Columna) és una novel·la delicada, que explora un dels temes tabú lligats a la maternitat, el del dol gestacional i els problemes a l’hora de quedar-se embarassada. La protagonista del llibre es debat entre la inèrcia d’un matrimoni del qual se sent completament desconnectada i la irrupció d’un antic conegut, que altera el seu present i fa que es replantegi com viure. Gurguí, que ha escrit el llibre des de l’experiència personal, denúncia el tabú que envolta el fet de perdre un fill abans que neixi. I reivindica la literatura com a forma d’enfrontar-nos al passat.

“La literatura s’inventa el passat a partir d’uns records que són reals”, cita el llibre a l’inici. La relació entre el present i el passat és clau al llibre.
Sí, el tema dels records en aquesta novel·la és molt important perquè a través d’aquests records la protagonista, que està en un moment molt dur emocionalment de la seva vida, és retroba amb una persona molt important del seu passat. Hi ha un record mal acceptat que la torna a un moment anterior i llavors se n’adona que vol estar en aquell punt i que no està satisfeta amb la persona que ha esdevingut. A vegades la inèrcia de la societat i les presses ens fan tirar cap endavant i al final ens deixem perdre d’alguna manera.

Com ens ho fem per tancar els temes del passat que segueixen oberts? Apartant-los, buscant-los i arriscant-nos a obrir ferides...
És difícil. Aquesta novel·la parla sobre un dol gestacional i sobre un dol amorós. Són etapes o ferides que sinó es tanquen després sempre acaben tornant. Penso que t’has d’enfrontar a elles per poder seguir endavant, sinó arriba un moment en què et quedes bloquejat per culpa seva. I la protagonista arriba un moment que el que fa precisament és enfrontar-se a diferents dols que no té tancats.

Existeix un tabú sobre el dol de tenir un avortament espontani o de perdre un fill? La protagonista no s’atreveix a compartir del tot aquesta experiència amb el seu entorn.
El punt central de la novel·la és el dol gestacional i els problemes de fertilitat que té la protagonista amb el seu marit per quedar-se embarassada. Tot això neix perquè abans de ser mare, vaig tenir un avortament espontani als tres mesos d’embaràs. Sí que és veritat que em vaig sentir molt perduda, molt sola. Et venen que els embarassos sempre van bé, a les escoles tampoc era un problema que s’expliqués i, en aquell moment, quan em va passar, jo em vaig sentir totalment perduda. Arran de la meva experiència em vaig adonar que a molta gent del meu voltant n’havia tinguda una similar i vaig pensar: “com és que jo no sabia això ni que ningú me n’havia parlat i hi ha tantes dones que ho han patit?”.

Entrevista Anna Gurguí reflexe / Foto: Pau de la Calle
Anna Gurguí durant l'entrevista a la cafeteria Laie. / Foto: Pau de la Calle

Quan tens un avortament espontani et diuen: “tranquil·la, ja en tindràs un altre” o “tranquil·la ets molt jove”, però no serveix això

No s’explica.
Aquest es el problema. I quan ho comences a verbalitzar, te n’adones que hi ha tot un món. És el món invisible de l’embaràs i la maternitat abans de tenir el fill. El marit de la protagonista, la Gala, representa una posició poc empàtica. Quan tens un avortament espontani et diuen: “tranquil·la, ja en tindràs un altre” o “tranquil·la ets molt jove”, però no serveix això. I a més a la protagonista se li sumen també els problemes de fertilitat. És una problemàtica creixent perquè som mares cada cop més tard i és un procés molt dolorós. Hi ha mares que per tenir un fill han de fer una lluita emocional, física i sexual molt important, que causa molt de desgast, també amb la parella. I a la novel·la es mostra això.

Hi ha una mena de vergonya a l’hora de parlar-ne, d’explicar coses com aquesta. I l’únic que fem és fer-nos mal, perquè t’acabes sentint culpable d’una cosa de la qual tu no en tens la culpa

D’on surt aquest tabú?
Vivim en una societat una mica hipòcrita. Tot ha d’anar bé, tot ha de funcionar: t’has de casar has de tenir un fill, etc. I el fracàs ens costa molt d’acceptar. Hi ha una mena de vergonya a l’hora de parlar-ne, d’explicar coses com aquesta. I l’únic que fem és fer-nos mal, perquè t’acabes sentint culpable d’una cosa de la qual tu no en tens la culpa. En canvi a mi m’anava molt bé parlar-ho, perquè m’adonava que altres dones tenien històries similars. Per exemple em va servir molt la Paula Bonet, que va explicar en un llibre la seva experiència amb els avortaments espontanis. Casos així fan evident que passa. Si amaguem els avortaments espontanis, sembla que només siguis tu la única que hagi tingut el problema.

En la protagonista hi ha sentiment de culpa per l’avortament?
No se sent culpable per l’avortament, però posteriorment sí que veu que té un cos d’embarassada de quatre mesos, que no li ve de gust tenir relacions sexuals i tenen problemes amb la parella per això. Se sent culpable en el ‘post’, després del que ha passat. Veu que ella voldria ser la mateixa d’abans però no pot. 

portada lultim agost a barcelona anna gurgui
Portada de L'últim agost a Barcelona d'Anna Gurguí

“Els nostres amics viuen dels fills”, diu en algun moment la protagonista. Els fills són una sortida en alguns matrimonis?
Hi ha moltes parelles que arriba un punt en què s’estanquen i decideixen tenir un fill per donar un pas més. Ara que sóc mare de dos nens, veig que és l’error més greu que pots fer amb una persona. Si hi ha alguna cosa que et posa a prova com a parella són la maternitat i la paternitat. I hi ha moltes parelles en què veus que el fill és una excusa, que viuen dels fills. I al final qui ho pateix són ells. 

I hi ha moltes parelles en què veus que el fill és una excusa

La protagonista també reflexiona sobre el fet de ser mare com una inèrcia o com una obligació.
Ella s’ha deixat portar per moltes coses i el seu desgast és tant que es planteja: “realment vull ser mare perquè jo vull o perquè és el que s’espera de mi?”. A vegades ens deixem portar per la societat o per les nostres parelles a l’hora de ser mares i són pressions indirectes que vas absorbint com a dona. I tens la sensació de portar una motxilla, que vas carregant i carregant i t’has de plantejar si realment vols ser-ho.

Sergi Pàmies explica que la paternitat va trastocar completament la seva forma d’escriure. És també el teu cas?
Totalment. Aquesta novel·la va començar abans de tenir el meu primer fill. Després la vaig deixar un temps i la reescriptura forta ha estat després de tenir a la meva filla, que va ser el novembre passat. Els horaris m’han canviat totalment i l’escriptura també. Tens les nits, no et queda una altra. 

Un altre dels temes és el de retrobar un amor de joventut, que no queda tancat del tot i que torna. Realment existeix aquest poder, de posar pausa i recuperar un vincle intens anys després?
Jo penso que és així. Si us heu dit adéu perquè us estàveu fent mal i no hi ha un desgast, quan veus aquella persona, malgrat les circumstàncies hagin canviat, hi ha alguna cosa que us segueix unint. Si tu et desenamores d’una persona i ja no sents res, no passa. Però si els dos heu trencat aquella relació d’una altra manera, hi pot haver un retrobament fort.

Entrevista Anna Gurguí escales / Foto: Pau de la Calle
Anna Gurguí a la llibreria Laie.  / Foto: Pau de la Calle

La mort dona sentit a la vida, tot i que ens faci por parlar-ne

L’amor i la mort van de la mà al llibre.
És una novel·la de temàtica dura però la vaig haver d’escriure d’una forma planera per poder donar significat a aquests temes que a vegades ens fan tant de mal i donar-los algun sentit. Al final, la mort dona sentit a la vida, tot i que ens faci por parlar-ne.

Escriure té un component terapèutic?
Per a mi clarament sí. Encara que no et dediquis a escriure, com a teràpia és molt important mirar-te les coses amb distància, després d’un temps. Com passa amb un manuscrit, la distància et farà veure les coses diferent. Crec que després d’un fet traumàtic, el pots deixar reposar i després posar-te a escriure perquè inconscientment et surt la merda i les paraules poden curar molt. I escriure també és una forma d’abstreure’t de la teva quotidianitat, cosa que jo també recomano molt.