El masclisme cultural és una forma de vida, un costum barroc. Està en les pel·lícules romàntiques, en Neruda dient que li agrada quan callem i en els articles paternalistes que ens dediquen i que fan pudor de tancat. Són ja incomptables les lletres cantant-los als nostres culs i tetes, milers d'acudits on la dona és una cosa sense llibertat, condemnada a pur pseudònim, ensinistrada per agradar, complaure i llepar; obligada a pelar-se els genolls per ser algú a la vida. Massa a prop queden les preguntes sexistes sobre maternitat en programes d'entreteniment, les baves repugnants dels entrevistadors a les entrevistades, la bretxa abismal que ens fa publicar menys llibres, ser menys directores creatives, ser també moltes menys artistes encapçalant el cartell als festivals.

A Pedro J. Ramírez el van intentar desprestigiar difonent un vídeo sexual, ell amb cotilla vermella i una prostituta llatina entre les seves cames, amb dona i tres fills a casa, i ja mai de la vida no ha deixat de ser el periodista reconegut que sempre va ser; es va deslliurar de l'estigma per home i per poderós. No va haver d'avergonyir-se ni començar de zero en un altre país. No pesen sobre ell ni el dubte ni la indiferència. La gravació ha desaparegut d'Internet i la recerca a Google dona escassos resultats sobre aquest vergonyós episodi de la seva vida. Que li ho preguntin a Jennifer Lawrence, a Pamela Anderson, a Britney Spears.

Escriure-ho ja és incòmode però algun dia hauríem de fer un Me Too global als escenaris, a les redaccions, als rodatges de videoclips, als certàmens de premis literaris i als backstages de programes televisius. S'emmerdaria fort. No quedaria en peu ni l'apuntador si ens atrevíssim a acusar-los i declarar el que vivim totes; el que ens veiem obligades a suportar cada dia. Quan comenten sobre les nostres aptituds a l'esquena, quan ens obvien i ens exclouen de les seves converses de capelleta, si parlem de feminisme i som més amenaça que companyes, i es ridiculitza la lluita i la causa, i les nostres conviccions són llançades al mur de les causes exagerades. El dia que davant el mur hi som nosaltres i ens morim perquè ens maten.

Algun dia hauríem de fer un Me Too global als escenaris, les redaccions, els rodatges o els certàmens de premis literaris

Algú ens hauria d'haver d'alertat que els cops es donen també amb les paraules, amb la ignorància i amb els colzes, que es pot morir moltes vegades en vida. Sortiran avui moltes xifres sobre denúncies masclistes, sobre feminicidis i nens morts per violència vicària, aquests pares sans del patriarcat que s'acarnissen amb les seves cries perquè la seva dona és més puta que les gallines. No sortirà cap número sobre les rialles humiliants per sota del nas, sobre l'espoli de les nostres idees a la feina per col·locar-se la medalla. Tampoc sobre les vegades que es burlen del que taral·legem, el que escrivim, la sèrie que veiem, la foto en biquini que publiquem a les xarxes a l'estiu o sense ell, provocant, perdent el dret al respecte, a l'admiració. Això ho he escoltat jo amb aquestes orelletes i no de persones poc instruïdes. Merescudament violades per la faldilla curta, per la llengua llarga. No hi haurà estadístiques que mesurin la culpa a les nostres espatlles, ni formatgets acolorits que entenguin com de merdes ens sentim. Que els actes de rebel·lia, només si es toca la seva butaca de pelfa, no la nostra; tampoc no en tenim cap. Tantes hores de teràpia, tanta violència contra totes, tanta puta impotència. Impossible portar els comptes.

Potser el que cal eliminar no és la idea ambigua de la violència contra la dona sinó a tots els voltors que la perpetuen en totes les seves facetes. Amb (re)educació feminista, fent revisions profundes de toxicitats. Em preocupa bastant que no es vegi l'evident correlació entre un paio que només culpabilitza, fa xantatge o fa gracietes sexistes i un maltractador. De la mofa a l'insult hi ha només un pas; entre la ràbia i la maldat, una línia fina. La primera bufetada mai arriba en la primera cita. Les milions de mortes per violència masclista també van ser felices un dia. Quants heroïnòmans van dir que controlaven el seu destí abans de punxar-se un xut i passar a l'altre barri.

Vol dir això que tots els homes són o seran uns violadors? No. La violència de gènere no és un acte, és un procés que s'ha de parar. No tè lògica que s'ofenguin amb Harvey Weinstein o Jeffrey Epstein, el duo dinàmic hollywoodià dels abusos sexuals, però cridin els gols de Maradona, separin a Kevin Spacey de la seva filmografia i aplaudeixin la veu de Plácido Domingo. Egoisme. Ignorància. Privilegi. I em fa un pànic brutal que els nostres amics, pares, germans, els cosins del poble i les nostres parelles, els productors, els cantants, els editors de revistes i els locutors de ràdio creguin que no formen part d'això perquè mai farien mal a una dona, perquè mentrestant ens van matant cada dia una mica més.