Barcelona, 24 de juny de 1925. Fa 100 anys. El governador civil i militar de Barcelona, general Milans del Bosch; seguint ordres del cap de l’estat espanyol, el rei Alfons XIII i del president del govern dictatorial espanyol, general Primo de Rivera; ordenava la clausura del camp de les Corts —l’estadi del F.C. Barcelona— per un termini de sis mesos. Tot seguit intervenia el club i ordenava, també, el cessament del president de la institució, Joan Gamper, i la seva expulsió temporal de territori estatal espanyol pel mateix termini de temps. El règim dictatorial espanyol no permetria l’ús de l’estadi ni el retorn del president fins passats sis mesos (desembre, 1925).
Per què aquella clausura i aquella expulsió?
Els fets que van provocar l’arrauxada reacció espanyola són ben coneguts. Deu dies abans, el 14 de juny de 1925, s’havia organitzat un partit de futbol amistós entre el F.C. Barcelona i el C.E. Júpiter, a benefici de l’Orfeó Català. Abans de l’inici del partit, la banda musical d’un vaixell de la Royal Navy britànica atracada al port de Barcelona, va interpretar la “Marcha Real”, i les més de 12.000 persones que omplien l’Estadi de les Corts van respondre amb una gran i sonora xiulada. Seria la primera xiulada de la història a l’himne espanyol en un estadi de futbol. Fa 100 anys.
El F.C. Barcelona, “desafecto a España”
Tot seguit, la mateixa banda musical, va interpretar el “God Save the Queen” —l’himne de la Gran Bretanya—; i el públic de les Corts va reaccionar amb un gran aplaudiment. Mai es va saber si aquella reacció del públic —la xiulada i l’aplaudiment— va ser espontània o planificada. Però el que sí que quedaria clar seria la interpretació que els dirigents del règim dictatorial espanyol —Alfons XIII, Primo de Rivera o Milans del Bosch, entre molts altres— farien d’aquell fet. El poder espanyol ho va veure com un desafiament, que en la seva ideologia messiànica no havia de consentir. En l’expedient de clausura diria que el motiu d’aquella mesura seria perquè el club era “desafecto a España”.
Per què el públic de les Corts va xiular l’himne espanyol?
Quan es va organitzar aquell partit (juny, 1925) ja feia quasi dos anys que el rei Alfons XIII i el general Primo de Rivera havien perpetrat un cop d’estat (setembre, 1923) que havia posat fi a mig segle de règim constitucional (Restauració borbònica, 1874-1923) i al primer intent de restauració de l’autogovern català després de la desfeta de 1714, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923). Després del cop d’estat —perpetrat amb el pretext d’acabar amb la xacra del pistolerisme— el règim dictatorial va proscriure i perseguir el catalanisme polític i cultural i el seu projecte modernitzador de Catalunya “porque contribuye a deshacer la obra nacional”.
La interrupció de la primavera política i cultural catalana
El cop d’estat va interrompre, sobtadament, una primavera política i cultural catalana que s’havia iniciat amb la Renaixença (segle XIX) i que s’havia accelerat amb la constitució i obra de govern de la Mancomunitat (1914-1923). La fi sobtada d’aquest recorregut va posar la societat catalana en estat en xoc. I en aquell context, apareix el F.C. Barcelona. El Barça —com ja se l’anomena popularment— és una entitat socioesportiva que, per la seva naturalesa, havia sobreviscut al tancament de partits polítics, sindicats, ateneus i esbarts; que, després del cop d’estat, havien estat clausurats per ordre del règim dictatorial. El Barça prendria el relleu de les entitats proscrites.
Gamper i el catalanisme
Quan es produeix el cop d’estat (setembre, 1923) el F.C. Barcelona ja tenia una relació amb el catalanisme polític i cultural. Els primers directius del club, com Joan Gamper, procedien d’un amplíssim espectre social que ambicionava la recuperació i la plenitud cultural i política catalanes. Formaven part dels partits, sindicats, ateneus i esbarts i premsa que prohibiria el règim dictatorial espanyol (1923). I el 1919, quan el moviment polític, social i cultural catalanista consensua i presenta a les Corts espanyoles el primer projecte d’autogovern del segle XX; el club —la seva directiva, la seva plantilla i la seva massa social— (a diferència de l’Espanyol) hi donen ple suport.
El compromís del club amb Catalunya
Amb la dictadura, el Barça assumiria el relleu de les entitats proscrites i passaria a abanderar el catalanisme. El català, prohibit i perseguit des de l’ocupació borbònica de 1714 no recuperaria l'oficialitat fins a la restauració de l’autogovern republicà de 1931. Però el club, des de la seva fundació (1899), redactaria tota la seva documentació interna en català. I un any després del cop d’estat (1924), desafiant aquell sòrdid escenari de prohibicions fabricat i imposat pel poder espanyol, publicaria tots els cartells del 25è aniversari en català. El partit de la xiulada (1925), a benefici d’un Orfeó Català asfixiat pel poder espanyol, seria una altra iniciativa en aquesta línia.
L’assassinat del president Sunyol
El fet definitiu seria l’assassinat de Josep Sunyol. El 6 d’agost de 1936, a l’inici de la Guerra Civil (1936-1939), un grup de paramilitars nacionalistes espanyols van detenir Sunyol a les proximitats de Madrid, i el van assassinar. Aquell crim no es pot rebaixar a l’anecdòtica categoria de dany col·lateral. Sunyol va ser assassinat amb acarnissament per la seva condició de president del F.C. Barcelona, l’entitat que —ja en aquell moment i no tan sols al nostre país— era un dels símbols de l’ambició col·lectiva d’una Catalunya en plenitud. Que representava i que representa tot allò que era i que és l’objectiu a exterminar del nacionalisme espanyol. Del de dretes i del d’esquerres.