Amb un text brillant per la precisió en les seves paraules i, sobretot, pels silencis mil·limetrats i estudiats que l’acompanyen en cada moment, el dramaturg Guillem Clua escrivia L’Oreneta, una obra teatral inspirada en un atemptat homòfob produït a un bar LGTBIQ+ d’Orlando (EUA), que va acabar amb una cinquantena de morts l’any 2016. Un fet que va marcar de tal forma a l’autor, que amb el text que va crear i que al cap d’un mes va ser traduït en quatre llengües, ha acabat esdevenint un dels èxits de la temporada teatral a casa nostra. “És una història d'un dol, d'una culpa repartida dels dos personatges que conté molt d’amor, per això el públic surt plorant però amb la sensació d’haver-ho passat bé, perquè surten alliberats d’alguna forma i crec que això, és degut a la gran quantitat d’amor que hi ha”, apunten els seus únics protagonistes, Emma Vilarasau i Dafnis Balduz, entrevistats al mateix escenari on minuts després, interpreten una nova funció.
Emma Vilarasau i Dafnis Balduz, a la Villarroel / Foto: Sergi Alcàzar
L’obra, que va aterrar a Barcelona a mitjans de febrer després de representar-se en una quinzena de països, ho fa a La Villarroel, on Vilarasau i Balduz es posen a la pell de l’Amèlia i en Ramon sense abandonar l’escenari al llarg de l’hora i mitja que pràcticament dura la funció. Sota la direcció de Josep Maria Mestres, L’Oreneta representa la cançó que uneix ambdós personatges, la del jove que vol millorar la seva tècnica vocal per cantar al memorial de la seva mare, i la seva professora de cant. Mica en mica, la cançó donarà lloc a un seguit de records que uniran els personatges marcats per un mateix denominador comú.
“Si no ets actor no ho entens, però ens ho passem molt bé”, remarca Vilarasau, responent a la pregunta de com és de complex interpretar una funció com aquesta, que no deixa de narrar un drama i que finalitza amb els dos actors compungits saludant al públic que encara s’eixuga les llàgrimes que els cauen dels ulls. “És un text que en l’estona que dura la funció passen tantes coses, que pels actors i les actrius és el més divertit, entrar en espirals de sensacions, d’emocions concentrades en el temps és divertidíssim i, quan t’hi sents a gust, és la bomba!”, diu Balduz. La complicitat entre ambdós actors és màxima i absoluta, i així és denota dalt l’escenari i en aquesta entrevista, on asseguren que treballar plegats és un plaer que buscaven des de fa temps. “Ens entenem molt bé, hi ha molta complicitat i a l’escenari anem molt de la mà”, detalla Vilarasau, que apunta com “malgrat el dolor de l’història, la comunicació amb el públic és molt forta, i l’energia que et retorna també és alliberadora per nosaltres”.
Emma Vilarasau / Foto: Sergi Alcàzar
La Villarroel, un teatre molt íntim
Per Balduz, però, no és la primera vegada que es posa a la pell d’en Ramon, ja ho va fer a Madrid, això sí, en un format diferent a l’actual, a l’italiana -nom que s’anomena a l’estructura del teatre habitual on el públic es situa concentrat al davant de l’escenari-, a diferència de La Villarroel, on l’espectador es troba als dos laterals de l’escenari. “Això ens afavoreix a què l’espectador estigui molt més dins de la sala”. En la mateixa línia respon Vilarasau, que es va iniciar al Teatre Lliure de Gràcia on tenia el públic distribuït als 4 laterals de l’escenari, i que apunta com “en aquesta obra, aquest teatre ens juga a favor, és bonic sentir-se rodejat i sentir el públic tan a prop, malgrat és complex en el muntatge, perquè sempre s’ha de tenir en compte que un dels dos ha d’estar de cara per no donar l’esquena a una banda del públic, una feina que no es veu, però que hi és”.
Dafnis Balduz / Foto: Sergi Alcàzar
Una defensa al col·lectiu LGTBIQ+
A la roda de premsa de presentació, Clua explicava que "L’Oreneta és un crit d’alerta davant una onada reaccionària ultraconservadora que amenaça els drets del col·lectiu LGTBI", i celebrava com aquesta, és una representació que es reinventa i que convida a la reflexió que permet interpel·lar a tothom qui la va a veure. "El millor èxit és que després de veure una obra, l’espectador canviï alguna cosa de la seva vida”. El dramaturg avisava en la presentació celebrada al mateix teatre, que ha estat capaç de convertir quelcom dolorós en una representació bonica, i reconeixia com en l’obra, “els dos personatges es despullen capa per capa”, un fet que pel públic que assisteix a La Villarroel i “com les bones cebes, fa plorar”. I molt, això sí, amb la sensació reconfortant del que han anat a veure, ha merescut la pena.
L’Oreneta es podrà veure fins el pròxim 1 de maig a La Villarroel i les previsions apunten que a partir de setembre, octubre, novembre i desembre, l’obra es trobarà de gira per Catalunya. Els actors desitgen que es pugui representar arreu, en pobles grans i, sobretot petits, amb un desig que ja han manifestat: “volem i hem demanat de poder-la fer a les escoles i instituts, perquè és una obra interessant que pot fer reflexionar a molts adolescents i joves”.