En les vostres marques, llestos… ja! Donem per inaugurada la temporada estival de festivals de música. Si bé durant anys el tret de sortida el donava el Primavera Sound amb tres dies intensos al Parc del Fòrum, en els darrers temps el festival Embassa’t, celebrat a Sabadell a mitjans de maig, s’ha consolidat com la cita que obre el calendari. En un moment de sobresaturació de macrofestivals —on l’experiència dels assistents es veu perjudicada per preus desorbitats, massificacions innecessàries i una lògica turbocapitalista que sovint passa per damunt del component festiu i cultural— el festival sabadellenc es presenta com un oasi d’aire fresc. I amb l’edició del 2025, ho han deixat ben clar. En una temporada que quedarà marcada per la vinculació de molts festivals al fons KKR —finançador de projectes immobiliaris en territoris palestins ocupats—, i el boicot actiu d’artistes i públic envers un estat genocida i els actors que se’n beneficien, resulta alliberador comptar amb una proposta que no contradigui els teus principis. Per això, del 15 al 18 de maig, al Parc Catalunya de Sabadell, no calia lidiar amb contradiccions. Es tractava, simplement, de gaudir —de nou— de la música en viu.
L’Embassa’t sembla fer-ho tot bé: descentralitza la cultura de la capital amb una proposta de qualitat fora de Barcelona, manté preus assequibles, ofereix un espai natural i amable que fa replantejar com s’aguanta la cruesa de l’asfalt en altres festivals, i presenta un cartell fresc que aposta pel talent emergent local
Sobre el paper, l’Embassa’t sembla fer-ho tot bé: descentralitza la cultura de la capital amb una proposta de qualitat fora de Barcelona, manté preus assequibles —les birres no arriben als quatre euros, la proposta gastronòmica no et demana un ronyó i el cap de setmana pot sortir per vint euros—, ofereix un espai natural i amable que fa replantejar com s’aguanta la cruesa de l’asfalt en altres festivals, i presenta un cartell fresc que aposta pel talent emergent local. Però quan cobra vida, encara és millor. Qui es voldria perdre aquest esdeveniment? Certament, ningú. Així que el divendres 16, un públic divers format per famílies, joves i no-tan-joves locals i de rodalies —i fins i tot gent vinguda amb ferrocarrils des de Barcelona (ja sabeu com costa moure algú de Barcelona!)— va omplir l’amfiteatre de gespa de Sabadell.
La teva nova banda favorita
Entre les propostes del cartell sempre destaquen aquells artistes que esdevindran els teus preferits l’any vinent. En aquesta edició, molts van poder descobrir Remei de Ca La Fresca obrint la primera jornada, però la gran sorpresa va ser Ouineta. La fada del pop excèntric, gestada entre el Disney Channel i l’experimentació post-Rosalía, va omplir l’escenari de coreografies i actitud duesmil·lera. Tot i que el públic es mostrava tímid d’entrada —som catalans, costa arrencar—, quan va arribar el moment Policia de la moda, el sector més mullet-queer va embogir. Una altra grata sorpresa va ser Mundo Prestigio, amb el seu downtempo perfecte per la posta de sol. El plat fort, en principi, havia de ser Hinds, però el públic no va jugar a favor seu. Mentre les madrilenyes presentaven el seu disc post-fragmentació, els assistents semblaven més pendents de xerrar o mirar-les amb una curiositat distant pels seus cants anglosaxons. Sospitem que bona part del públic no havia escoltat mai una cançó seva, o bé no els interessava. El xoc va ser tal que elles mateixes van preguntar si portaven molts dies de festival o si la ressaca era massa forta per moure’s. No van aconseguir generar complicitat. Però per sort, si el que es volia era festa, la carpa amb el B2B de Yung Prado estava a punt. Un cop acabat el seu set, fins i tot va pujar a l’escenari següent.
Entre les propostes del cartell sempre destaquen aquells artistes que esdevindran els teus preferits l’any vinent. En aquesta edició, molts van poder descobrir Remei de Ca La Fresca obrint la primera jornada, però la gran sorpresa va ser Ouineta
Mujeres és un clàssic que no falla. T’agraden a tu, a la teva mare i, pel que es veu, també a Yung Prado, que va pujar a cantar Cardio y caladas amb ells. Els barcelonins tenen la fórmula perfecta dels concerts de guitarres corejables: rock i amistat. Una energia contagiosa que fa que el públic s’aprengui les tornades a l’instant. Un sentiment de comunitat imparable. UN SENTIMIENTO IMPORTANTE. Fins i tot si coincidies amb algun fantasma del passat, el podies exorcitzar cridant a ple pulmó no era nada, nunca fue nada. Mujeres sempre tenen la cançó ideal. I ja entrada la nit, Baiuca va posar el llaç final a la jornada amb la seva folk-electrònica captivadora.
Passejant per un parc de Sabadell
Si la primera jornada va ser un èxit, la segona va estar a l’altura, malgrat un públic més reduït i una mica més cansat. Una de les propostes més esperades de les primeres hores era Barry B, conegut per la seva col·laboració Yo pensaba que me había tocado dios amb Carolina Durante. Pop-rock amb aspiracions i estètica hooligan per compartir sentiments. Amb un carisma aclaparador, va ser l’únic artista capaç de fer que tothom s’acostés a les primeres files —normalment buides a aquelles hores. Si ell ho diu, tu ho fas. Una meravellosa oportunitat perquè els homes heterosexuals del públic compartissin emocions. Possiblement, el millor concert d’una promesa del festival. Tot i que tocava el moment més guitarrer amb Aiko el Grupo, i dir allò de a mí ya me iba mal de antes, calia valorar també la proposta electrònica de la carpa. Me Siento Extraña va presentar una punxada a sis mans que va convertir les últimes hores de sol en una festa digna de matinada.
Possiblement, Villano Antillano mai s’hauria imaginat caminant per un parc de Sabadell, però allà estava: imponent, radiant. Mai abans un concert en aquest parc havia estat tan explosiu. Vestida amb poc més que un conjunt de calces i top, la col·laboradora de Bizarrap es va endur tres ovacions de ¡reina! i ¡guapa! per part de tot l’amfiteatre. I si parlem de dones dures, imparables i incansables, el relleu no podia ser millor que amb Metrika. El relleu generacional va ser real: botes de pèl, microshorts i ungles que eren obres d’art. Diva de l’infern, d’origen freestyle, amb ritmes que oscil·laven entre el gabber i el post-industrial, va demostrar per què és madre fundadora: barres que matarien un nen victorià. Que ho preguntin als puretas que van escoltar per primer cop es de avariciosa comulgar dos vece’, que me metan dos pollas y me salgan siamese’. El més bèstia que s’ha vist al panorama urbà des dels concerts de La Zowi del 2019.
Un any més, l’Embassa’t es confirma com el festival dels que encara creuen que es poden fer les coses bé. Un model que demostra que l’oci no ha de convertir-se en un aparador de marques per sobreviure
I si aquesta temporada estarà marcada pels gestos polítics dels artistes i el seu boicot a esdeveniments vinculats amb el genocidi palestí, cal aplaudir La Élite per ser de les primeres bandes en baixar-se del cartell del FIB. Però com que a l’Embassa’t es fan bé les coses, la nit del 17 de maig, amb les birres ben servides, vam poder gaudir de la seva energia punk de sintetitzadors. Frenètics, endimoniats, ells i el públic ho van donar tot. Un any més, l’Embassa’t es confirma com el festival dels que encara creuen que es poden fer les coses bé. Un model que demostra que l’oci no ha de convertir-se en un aparador de marques per sobreviure. Perquè quan les coses es fan amb cura, tothom en surt content.