Una de les novetats més curioses que ens ha regalat la processització d’Espanya és la silvestre fal·lera de la dreta per organitzar manifestacions. Tot i que la majoria d’aquestes marxes són mítings encoberts del PP (amb pocs milers de participants ubicats quasi sempre en una placeta ben cuqui de Madrit), té molta gràcia veure la beautiful people de la capital enarborant la justa bandera de l’anticorrupció. Si continua amb aquesta frenesia mobilitzadora, no m’estranyaria que la carcúndia espanyola es doctori ben aviat en l’art d’organitzar manades d’autobusos de la província a la capital i, al seu torn, que algun crani privilegiat popular tingui la idea de comercialitzar samarretes llampants. Fora bromes; algú hauria de dir a Feijóo que amb això de copiar l’estètica ANC i de presentar-se als electors com una víctima de Pedro Sánchez no n’hi haurà prou per tombar el Gran Supervivent.
Però les manis de Feijóo —que, a la capital, sempre compten amb l’al·licient de veure actuar la presidenta de la República Independent de Madrid— encara tenen més gràcia perquè en el fons encara copien aquell “Escolta, Espanya” de les grans ocasions processistes. En aquest cas, el prec de comprensió per enderrocar Sánchez ja s’ha transformat de forma poc dissimulada en una tirada de canya a Junts per Catalunya. Com a bon polític regionalista, al seu speech d’ahir Feijóo encoratjà convergents (i ja de passada, també els de can jeltzale) a deixar de sostenir una Espanya edificada en la corrupció i les mentides. “Fins quan continuareu empassant per mantenir allò vostre?”, reblava el gallec, per evitar dir una frase molt més honesta: “fins quan negareu que, a canvi d’allò vostre... i unes unces més d’engrunes, estaríeu disposats a empassar-vos una moció de censura?”
El prec de Feijóo té certa conya car demostra que, tot i el seu llenguatge bel·ligerant, el polític d’Ourense estaria encantat de governar en solitari, sense Vox i de la maneta amb un partit com l’antiga Convergència. Dic que el fet té la seva ironia perquè, així com els catalans sempre hem escudat la desídia tribal per alliberar-nos en la testosterona espanyola, els nostres enemics íntims (fins i tot els més encarcarats) no poden evitar tenir una necessitat malaltissa de construir el seu país al nostre costat. De fet, si mirem enrere, sense la polarització de Vox i el clima general de crispació que ha viscut Europa els darrers temps, Feijóo hauria firmat l’amnistia i el retorn de Puigdemont al país encantadíssim de la vida. Però l’impacte de l’1-O en la vida política espanyola i la dependència de l’Estat amb Catalunya provoquen que el líder popular —per dir-ho en pujolista— encara entoni el “tites, tites”.
A diferència de Catalunya, on tothom era un sol clam, ara Espanya viu una guerra civil d’institucions que ha derivat en una possible lluita de masses al carrer
Mentre Feijóo es disfressa de Carme Forcadell, bo i visitant la seu de Foment per rebre elogis dels empresaris pericos, la sectorial de l’esquerra espanyola també s’ha dedicat a excel·lir en l’art de les manifes. Durant les últimes setmanes, hem vist mants ciutadans del quilòmetre zero manifestant-se davant del Tribunal Suprem, la cort de togues que va decapitar el fiscal general García Ortiz en un judici tan escrupolós com el del procés. També ha tingut la seva gràcia veure Pedro Sánchez afirmant que el tribunal havia comès un abús de poder i que encara creia en la innocència del seu fiscal de confiança, tot plegat amb un rostre de convicció molt més treballat que el dels líders de Junts quan parlen dels delictes imputats a Laura Borràs. A diferència de Catalunya, on tothom era un sol clam, ara Espanya viu una guerra civil d’institucions que ha derivat en una possible lluita de masses al carrer.
Com ja he escrit i torno a insistir-hi, els catalans farem bé de passar olímpicament de tot això i contemplar com la bèstia va perdent força a causa de les seves lluites internes. En l'àmbit polític, Junts tindrà molt difícil tornar a l’ètica convergent per regalar el gobierno a Feijóo, més encara després de l’aparició d’Aliança Catalana i la duríssima vigilància que Sílvia Orriols imprimirà al món que encara respira pujolisme. Toca doncs esperar, una vegada més, perquè mentre es barallin i se’n vagin de manis no s’ocuparan de nosaltres. I així podrem intentar tornar a créixer mentre es bloqueja tot, encara que sigui molt lentament.