Elvis està viu. Ens ho havia advertit la nit de divendres Andrés Calamaro en el seu concert al festival de Cap Roig. Deia l'argentí que li ho havia dit un amic. I, com si es tractés d'una premonició, el record del rei del rock s'ha personificat al mateix escenari de Palafrugell a través de la figura de Chris Isaak. El cantant i compositor nord-americà, amb aquest posat elegant que ja va exhibir fa un any a Barcelona, ha fet un repàs dels seus grans èxits al festival estival de la Costa Brava, demostrant per què fa quatre dècades que captiva audiències de tot el món amb el seu carisma, la seva suau veu i el seu romanticisme roquer.

El moment que tothom esperava

Puntualment, a les 22.15 hores han sonat les notes d'American Boy davant d'un públic que omplia la platea de Cap Roig. El californià, de 68 anys, però una presència magnètica que ja voldríem molts dels que som més joves, fent gala d'un gran sentit de l'humor i amb molta complicitat amb els assistents, ha baixat a la grada i s'ha passejat entre una audiència entregada a la melodia de Here I Stand. Ja de tornada a l'escenari, ha estat el torn de Put out your hand, cançó en la qual, com en la resta de l'espectacle, ha deixat clar a base de coreografies, mirades, somriures, moviments i picades d'ullet la gran connexió que existeix amb la seva banda, la mateixa gairebé des dels seus inicis: el bateria Kenny Dale, el baixista Rowland Salley i, especialment, el genial guitarrista Hershel Yatovitz han estat el complement idoni perquè Chris Isaak brillés en tota la seva esplendor.

En tot concert el públic espera un moment concret. En el d'aquest dissabte, els seguidors d'Isaak guardaven l'hora en què sonessin les notes de Wicked Game, el senzill que culminava el repertori del seu àlbum més aclamat, Heart Shaped World (1989), èxit amplificat quan va ser inclòs en la banda sonora de Wild at Heart del cineasta David Lynch. Una balada malenconiosa amb aroma a Roy Orbison, que explora la complexitat i el dolor inherent a l'amor i al desig. El hit no ha tardat a arribar. Tot el món satisfet. La vetllada, tanmateix, ha ofert molt més. Com les dues versions que ha ofert dels seus fars creatius Orbison i Presley. Del primer ha recreat Oh, Pretty Woman, del rei del rock, Can't help falling in love. Ho va dir Calamaro, Elvis està viu i ha actuat aquesta nit a Cap Roig. 

Chris Isaak es torna boig

Isaak, tupé engominat i seductor somriure californià, lluïa per a l'ocasió un vestit vermell amb motius florals brillants de colors verds, blaus i daurats. Un rockabilly extremadament elegant que ha continuat seduint els assistents amb aquesta veu que juga entre tons suaus, greus i un inconfusible falset. Entonació suggeridora amb què ha continuat recreant el millor del seu catàleg. Han sonat San Francisco Days i Blue Hotel. El moment acústic i intimista de la vetllada ha estat per a Forever Blue i Blue Spanish sky, preàmbul a un final del xou que ha arribat amb Big wide wonderful world, moment en què Isaak ha permès als seus fans de primera fila fer-se fotos amb ell mentre tocava la guitarra.

Era el final fals de tots els concerts. Minuts després el nord-americà ha tornat a aparèixer en escena, ara abillat amb un vestit jaqueta fet de petits miralls de dalt a baix, i ha demanat que pugés a ballar gent del públic. Invasió que ha tingut com a banda sonora una adaptació de l'I'll go crazy de James Brown. El colofó final a més d'una vintena de peces i una hora i mitja d'actuació l'ha posat The way things really are.