Quan Chris Isaak grava un disc, un dels seus rituals és viatjar de tornada a casa escoltant el que ha creat. Durant aquest trajecte amb cotxe fins a arribar a casa (a ser possible de nit) fa una tria. Decideix què li agrada i, també, què descarta. El californià sempre ha estat un home meticulós i detallista. No deixa res a l'atzar. Malgrat aquest acusat classicisme que el situa en la dècada dels cinquanta, Isaak ha estat un artista atrevit. El paper d'entertainment que ell mateix s'atribueix li queda curt. És molt més que això. El mateix es posa a disposició de l'excèntric director John Waters en Los sexoadictos que presenta un programa de televisió. Una vegada a escena, crea l'ambient adequat.

Classe i seguretat

A hores d'ara no li demanarem que desentranyi els misteris de la Intel·ligència Artificial, hi ha gent més jove que ell dedicada a aquestes tasques. En canvi, si podria donar alguna lliçó a aquells dissenyadors envanits que es mouen pel món de la moda. Indubtablement, ell té millor gust i inventiva que ells (la prova són aquests pantalons amb miralls). Dubto que Isaak els demani consell: prefereix aquests sastres de tota la vida que tant el vesteixen a ell com a aquests mafiosos tan carismàtics que vam veure a Los Soprano. L'elegància, com tantes altres coses, és una cosa que es té o no es té. És una cosa innata, com la virtut que té un esportista per competir o la destresa d'un actor de teatre que s'enfronta cada nit a un panorama nou. A la seva manera, Chris Isaak prodiga dues coses; molta classe i una seguretat aclaparadora. A més, compta amb un guió molt ben estudiat. En el pas d'una ciutat a l'altra amb prou feines el canvia. Cada somriure, cada moviment de malucs, i fins i tot cada broma, estan preestablerts. Després està la imaginació volàtil de cada espectador per situar-se en un lloc  o altre. Aquest és el joc que proposa el bo d'en Chris. Ningú no se li queixa perquè en el fons, tots volen jugar la seva partida. Al tauler hi ha fitxes per a tothom. Per als que només viuen del record d'aquest Wicked game descobert amb Cor salvatge, els que col·loquen l'ombra d'Elvis com a únic conducte per entendre la proposta del californià o, qui simplement, han estudiat la seva obra per a trencacors valorant cada una de les seves melodies.

Chris Isaak prodiga dues coses: molta classe i una seguretat aclaparadora

El concert d'una nit d'estiu

El Poble Espanyol, aquest lloc idíl·lic en què els concerts són sempre un somni d'estiu, es va vestir de gala per rebre un Chris Isaak encara en forma, però més mesurat als seus 66 anys. A tot això, la suma d'una escenografia pulcra, un fons que canvia de colors i, sobretot, cançons pròpies i alienes que fan les delícies dels presents. Definitivament, aquest viatge d'hora i mitjana a través d'un túnel del temps val la pena ser viscut. Ara mateix, aquesta classe d'experiència la milloren molt pocs. La recepta que prepara Isaak és l'original, és la mateixa del pollastre fregit del Coronel Sanders. American boy marca un inici encara fred, Somebody's cryin' ens recorda que bonic era un disc com Forever blue. Mentrestant, no tarda a aparèixer Wicked game, un tema que encara manté el seu pes històric. Lògicament, i com és habitual, cauen dues preses icòniques de Roy Orbison. Tampoc no falta Can't help falling in love del seu idolatrat Elvis, però amb una diferència respecte a la seva última actuació a Barcelona fa dotze anys, en aquest trànsit la versió ha perdut frescor. Isaak recupera el pols quan el tema es posa més tens amb Blue hotel (moment favorit de la nit) i la serenata de San Francisco days. Finalment, una adaptació un tant atropellada de La tumba será el final de Flaco Jiménez i Baby did a bad bad thing a la qual li falta la mossegadora que va tenir antany, la qual cosa no entela el resultat d'una nit que, no per previsible, va deixar de ser estimulant. La vida continua sent per als somiadors.