Barcelona, 19 de març de 1919. Fa cent anys. Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Simó Piera, Joan Peiró i Àngel Pestaña, líders de la CNT que havien negociat en el conflicte de la Canadenca, anunciaven que s’havien obtingut les principals reivindicacions que havien impulsat aquella vaga. Les més importants -i que més atemorien el sector més reaccionari de la patronal- eren la jornada de les vuit hores, l’increment dels salaris, la readmissió dels vaguistes i el reconeixement dels sindicats com a representants dels treballadors en els conflictes laborals. La vaga de la Canadenca no havia estat tan sols un dels molts conflictes socials de l’època. Era la fita que assenyalava l’inici d’una nova etapa.
Abans de la vaga de la Canadenca el pistolerisme ja existia. Però des de la fi d’aquella gegantina protesta (1919) fins al cop d’estat de Primo de Rivera (1923), que posava fi a aquella primavera obrera, Barcelona es va tenyir de sang. La part de la patronal més reaccionària -que amb més duresa havia combatut les reivindicacions obreres-, amb la inestimable complicitat de les autoritats governatives espanyoles, va reaccionar al resultat de vaga de la Canadenca amb una cursa de violència desbocada que seria durament contestada pels elements més extremistes del sindicalisme. En poc més de cinc anys, els anys de plom del pistolerisme, només a Barcelona serien assassinades 424 persones.
Els dirigents de la CNT catalana: d'esquerra a dreta, Pestaña, Piera, Seguí i Peiró / Ateneu Llibertari Estel Negre
Encara no havien passat quatre mesos quan hi va haver el primer assassinat d’un líder sindical posterior a la vaga. El 17 de juliol de 1919 era cosit a trets Pau Sabater i Lliró, conegut popularment com el Tero, que era el secretari de la CNT al gremi dels tintorers, un dels més potents del sector tèxtil . Des del primer moment l’opinió pública va assenyalar els pistolers del Sindicat Lliure (tutelat per la patronal). Pau Sabater havia estat una de les veus més crítiques amb el compliment dels pactes de la Canadenca, sobretot quant a l’alliberament dels treballadors, que passats quatre mesos del final de la vaga continuaven empresonats.
Layret, Companys i Seguí / Viquipèdia
L’enterrament de Pau Sabater va ser una de les manifestacions de dol més multitudinàries de la història de Barcelona: la concentració cobria el trajecte des de l’Hospital Clínic (on havia estat portat després de l’atemptat) fins al cementiri de Montjuïc. Quatre quilòmetres llargs de recorregut que travessaven els barris de Sant Antoni i del Raval, territori de la CNT. Les fonts revelen que en el decurs d’aquella comitiva fúnebre hi va haver diversos avalots, en forma d’enfrontaments entre obrers i policies, que anunciaven la fi d’una pau social efímera, trinxada a propòsit. Reveladorament, no havia resistit ni tan sols la plena aplicació dels pactes de la Canadenca.
Passats tres anys, va ser detingut Luis Fernández García, un delinqüent de l’hampa barcelonina que mantenia una sòrdida relació amb els comandaments policials. Va ser processat i absolt en un judici ràpid (10 i 11 de maig de 1922), les irregularitats del qual va denunciar la premsa de l’època. Però la resposta de la CNT, si més no la dels seus elements més extremistes, no va esperar aquella pantomima processal. Només sis setmanes després de l’assassinat de Pau Sabater -el 5 de setembre de 1919-, pistolers anarquistes cosien a trets l’exinspector de policia Manuel Bravo Portillo, cap de la Banda Negra (escamots de la mort que atemptaven contra dirigents de la CNT).
Milans del Bosch, Martínez Anido i Bravo Portillo / Wikimedia
La història de Bravo Portillo és el paradigma de la participació de l’aparell governatiu espanyol en aquell conflicte. Es va servir del seu càrrec d’inspector de policia per a teixir una xarxa clientelar en el món de la delinqüència. I durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va actuar com a espia alemany. A les acaballes del conflicte va ser detingut i processat com a element dirigent d’una trama delictiva que havia assassinat l’industrial Albert Barret (que subministrava material de guerra a l’exèrcit francès) i que havia revelat el contingut de la càrrega del mercant espanyol Mumbrú (que transportava armes a Anglaterra i havia estat torpedinat per submarins alemanys).
Bravo Portillo va ser jutjat, condemnat i indultat en un procés exprés que es convertiria en un escàndol monumental. No podria tornar a exercir com a policia, però des del moment que va posar els peus al carrer va ser reclutat per Joaquín Milans del Bosch, llavors capità general de Catalunya, per a dirigir la Banda Negra. Entre el 7 de desembre de 1918 (data de la seva excarceració) i el 5 de setembre de 1919 (data del seu assassinat), es va convertir en una mena d’àngel de la mort, especialment actiu durant la vaga de la Canadenca (gener a març de 1919). Cal no oblidar que en el decurs d’aquell conflicte van morir, comptant els dos bàndols, setanta-set persones.
Retall de premsa: assassinat de Bravo Portillo / Mundo Gráfico
Un any i mig després de l’assassinat de Bravo Portillo, l’advocat laboralista Francesc Layret era assassinat a trets a la porta de casa seva. Era el 30 de novembre de 1920. Layret anava a la comissaria per assistir Salvador Seguí i a Lluís Companys, que havien estat detinguts aquell mateix dia en una batuda ordenada pel governador Martínez Anido. En relació amb aquell crim, la policia no va detenir ningú, però la premsa i l’opinió pública des del primer moment van assenyalar Fulgencio Var, àlies Mirete, un delinqüent de l’hampa barcelonina i confident de la policia. Amb la mort de Layret desapareixia una de les principals figures catalanes i catalanistes del sindicalisme.
El 10 de març de 1923, al carrer de la Cadena (actual Rambla del Raval) era assassinat a trets Salvador Seguí (el Noi del Sucre). Aquell crim va tenir un impacte formidable, molt superior al dels anteriors, en l’opinió pública catalana. Tant, que explica la definitiva polarització de la societat catalana i el suport encobert dels dirigents de la Lliga Regionalista al projecte colpista del general Primo de Rivera. Reveladorament, tampoc en aquell cas la policia va fer cap detenció. I també en aquell cas la premsa i l’opinió pública van assenyalar els pistolers del Sindicat Lliure.
Retall de premsa: assassinat de Salvador Seguí / Mundo Gráfico
Amb aquests elements és fàcil traçar la línia que separava aquells dos blocs enfrontats. Però la qüestió és: quins elements ocults alimentaven de debò aquell conflicte? Sabem que Bravo Portillo era un protegit del comte de Romanones (president del govern espanyol durant la vaga de la Canadenca). Sabem que Romanones era soci del comte de Güell -gendre del marquès de Comillas- en el negoci de l’explotació dels recursos miners del Rif (nord del Marroc). Un interès econòmic particular que havia impulsat l’operació militar espanyola de conquesta del Rif (des del 1909), fortament contestada per les classes treballadores catalanes, sotmeses a les lleves forçoses d’aquell conflicte.
I sabem també que els dirigents de la CNT a Catalunya no només eren catalanistes sinó que rivalitzaven amb la catalanista Lliga Regionalista, el partit polític hegemònic a Catalunya. I ho sabem per les declaracions -entre moltes altres dades- de Salvador Seguí: “Nosaltres [...] som i serem contraris a aquests senyors [la Lliga Regionalista] que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt [...] la independència de la nostra terra no ens fa por.”
Sindicat Lliure / Viquipèdia
L’any 1923, els dirigents de la Lliga Regionalista -espantats o no pel fenomen del pistolerisme- van contemporitzar amb el cop d’estat de Primo de Rivera. Si més no, fins que el dictador va iniciar el procés d’enderroc i liquidació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). En canvi, reveladorament, l’any 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, Francesc Macià -que cinc anys després restauraria la Generalitat- va anar a Moscou per obtenir el suport de la Internacional Comunista al projecte d’independència de Catalunya. Qui el va acompanyar va ser Andreu Nin, un dels màxims dirigents de la CNT a Catalunya. Es tancava un cercle.
Imatge principal: Fotografia del cadàver de Bravo Portillo / Ajuntament de Barcelona