Barcelona, 1 d’agost de 1708. Fa 314 anys. En plena Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Carles d’Habsburg (Viena, 1685) i Elisabet Cristina de Brunsvic (Brunsvic, 1691) es casaven a la basílica de Santa Maria del Mar. En aquell moment, Carles ja era la primera figura política i militar de Catalunya des que les Corts del país l’havien proclamat comte independent de Barcelona (9 de novembre de 1705). Amb aquella unió matrimonial, Elisabet Cristina es convertia, automàticament, en comtessa consort de Barcelona, i des d’un primer moment adquiriria un paper molt destacat en la cancelleria de Barcelona. Tot i això, el destí no evitaria que fos la darrera comtessa de Barcelona proclamada per les institucions representatives de la societat catalana. Mai cap altra que l’ha succeït ha estat proclamada pel país.
Qui era i d’on venia Elisabet Cristina?
Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel havia nascut l’any 1691 al petit principat independent de Brunsvic, situat al nord-oest del conglomerat alemany; i era la primogènita de Lluís Rodolf i Cristina Lluïsa, membres de la família ducal local que tenia un domini territorial relativament petit (l’equivalent a la superfície de Catalunya), però que tenien una ombra molt llarga (havien aconseguit introduir les seves princeses a totes les corts europees). I aquesta és una de les causes que explicaria el matrimoni, desigual a primera vista, entre Elisabet (l'hereva d’una branca menor d’una petita casa ducal), i Carles (comte-rei del conglomerat catalano-aragonès i ferm candidat al tron de les Espanyes). Darrere d’aquesta sorprenent maniobra hi trobem Amàlia Guillema de Brunsvic, cosina d’Elisabet i esposa de l’arxiduc Josep I, germà gran de Carles d’Habsburg.
Per què van casar Elisabet i Carles?
Com dèiem abans, a finals de 1705 les Corts catalanes havien proclamat Carles comte independent de Barcelona i rei d’Aragó, pas previ perquè fos coronat rei de les Espanyes. Carles havia fet passos de gran transcendència, i en aquell context, era imprescindible assegurar la continuïtat d’aquell projecte amb la fabricació d’un hereu. Per aquest motiu, les cancelleries de Barcelona (la pròpia) i la de Viena (la del germà gran) van anar per feina, i els elements més influents d’aquests cenacles van moure les seves respectives fitxes. En aquella cursa d’empentes i travetes, s’acabaria imposant Elisabet. Serien la seva cosina vienesa Amàlia, arxiduquessa consort, i els seus parents Hessen-Darmastadt (els del mític príncep Jordi dels catalans), els que la portarien en sopols fins a la línia de meta.
De Viena a Mataró
El 23 d’abril de 1708 se signava el matrimoni per poders. Carles era a Barcelona, dirigint la cancelleria austriacista de les Espanyes, i Elisabet era a Viena rebent les últimes instruccions de la mà de la seva futura cunyada. L’endemà es va posar en camí cap a Gènova, i des d’allà es va dirigir, per mar, a Mataró. Elisabet va ser una setmana a la vella Iluro, hostatjada a casa del poderós comerciant local Jaume Baró, al carrer de la Riera. El perquè la futura comtessa de Barcelona va trigar una setmana a reunir-se amb el seu futur consort ha estat motiu de debat. La teoria més curiosa és la de l’historiador Xavier Amat, que afirma que, en arribar a Mataró, Elisabet va ser atacada per una legió de mosquits que li van deixar la cara com un mapa. Aquell desastre va trigar una setmana a desinflamar, i això seria el que explicaria el sojorn a la capital del Maresme.
Elisabet, una governant d’altura
Durant els anys que va ser a Barcelona (1708-1713), Elisabet va demostrar que era una governant perfectament capacitada per dirigir una cancelleria de la complexitat de l’Habsburg en temps del conflicte successori. Entre 1708 i 1711, Carles va passar més temps fora que dins de Barcelona. Els diversos fronts de guerra peninsulars reclamaven, si més no, la seva atenció, quan no era la seva presència. Les anotacions als Dietaris de la Generalitat són molt favorables a la gestió d’Elisabet, que, quan Carles abandonava Barcelona, restava com a regent del Principat i de les Espanyes austriacistes. I a partir de 1711, després de la precipitada fugida de Carles (a la recerca de la corona vienesa) els Dietaris de la Generalitat, de nou, revelen que Elisabet va ser capaç de governar amb una formidable serenitat, tot i la fètida olor de derrota que traspuava la cancelleria.
De Barcelona a Viena
El 30 de juny de 1713, dos mesos després que els eixos internacionals borbònic i austriacista haguessin signat la pau a Utrecht (Països Baixos), el comte Konnigsegg (el darrer comandant austriacista a Catalunya) ordenava l’evacuació de les tropes angleses i neerlandeses. Elisabet, comtessa de Barcelona, va acompanyar aquell funest seguici. Catalunya va continuar, en solitari, la guerra; i va ser trinxada pels espanyols i pels francesos. I Carles i Elisabet van continuar la vida a Viena. Elisabet, eclipsada pel secretari de despatx universal Ramon Vilana-Perles, per la seva cunyada vídua i antiga aliada Amèlia Guillema i per la seva sogra vídua Elionor, va quedar relegada a un pla absolutament secundari. I no va recuperar el protagonisme que havia tingut a Barcelona fins al 1740, poc després de la mort de Carles.
L’arrel catalana dels Habsburg austríacs
El 1740 es va obrir la caixa dels trons a la cort de Viena. A Carles li havia passat el mateix que al seu germà Josep: havia mort sense descendència masculina. I mentre Maria Teresa, la primogènita de Carles i Elisabet, vencia tots els obstacles que la separaven del tron, algunes potències estrangeres oscaven Àustria. En aquell incert camí, Elisabet va tornar a ser la de Barcelona i va jugar un paper decisiu per consolidar Maria Teresa. Elisabet va ser, també, qui, en aquell vesper, va triar el marit de la filla. I l’elegit va ser Francesc de Lorena, descendent dels Bel·lònides que van governar Catalunya des de Guifré el Pilós (878) fins a Martí I (1410), i que tenia les quatre barres catalanes a l’escut d’armes. Maria Teresa i Francesc, filla i gendre de l’última comtessa de Barcelona, impulsarien Àustria al lideratge de l’Europa central i oriental.
Fotografia: Retrat de Maria Teresa, la primogènita d'Elisabet i Carles (1727), exposat al Kunsthistorisches Museum de Viena