Elisa Beni té molt a explicar perquè és una dona amb tants coneixements com conviccions. Parla ràpid perquè totes les idees surtin de cop, però mai no es perd: ho té tot perfectament embastat al seu cap. La periodista i escriptora riojana acaba de publicar Thule. El sueño del norte, una novel·la històrica, sociològica i d'aventures que ens trasllada a començaments del segle XX per plantejar-nos moltes reflexions i fer-nos una pregunta incòmoda: és possible escapar-se de la realitat col·lectiva? I, sobretot: és just pensar en un mateix i deixar enrere els altres? Beni, amant del nord, construeix una illa inventada —La Inexpugnable— on hi cap tothom i una mansió que recupera la idea de Thule, l'illa que els grecs van considerar com la terra més al nord, un mite que va aparèixer fins i tot en l'escriptura de Cervantes. És una novel·la que té moltes capes, pensada perquè atrapi fins al final i que podria ser el primer volum d'una saga que l'autora ja fabrica al seu interior.
Si et pregunto de què va la novel·la, què em dius?
Quan li van preguntar això, un autor va contestar: "si t'ho hagués pogut explicar en dos paràgrafs no hauria escrit 500 pàgines" (riu). És una novel·la que té molts plans i moltes capes, d'aventures i d'idees, que planteja qüestions que els éssers humans no podem deixar de desenvolupar. Me n'he anat en el temps i en l'espai, als anys 30 i a una illa inexistent —però que podria perfectament haver existit— a l'Atlàntic nord. M'ha portat dos anys i mig escriure-la. Pot ser que respongui a aquesta ànsia d'evasió que ens va entrar a tots durant i després de la pandèmia; tant física, de connexió amb la naturalesa, com de psíquica de preguntar-nos si som capaços d'escapar al que els nostres governants designen per a nosaltres. Jo crec que la novel·la fonamentalment gira sobre aquesta espècie d'evasió a una vida més en contacte amb la naturalesa. Té a veure també amb el plantejament de fins a quin punt els nostres governants ens poden implicar en les seves batalles i fins a quin punt el pacifisme consisteix en negar-se a empunyar les armes sota cap concepte, o hi ha moments en la vida en què els nostres drets i llibertats estan amenaçats i, per tant, no ens en queda cap altra que defensar-los. I també està una mica relacionat per les tensions que es van produir quan la guerra d'Ucraïna. Tot això ho he portat a una altra època històrica en què és molt evident.
Per què ubiques la novel·la al 1937?
Perquè, a gairebé tots, la història espanyola se'ns acaba una mica en la Guerra Civil i en la Transició; és com que la Segona Guerra Mundial en la que Espanya no participa és una cosa que succeeix extra fronteres, com si fos un decorat que és allà. He fet un exercici de sortir a Europa, perquè també cal entendre quina és la ferida d'Europa. Per als europeus, la Guerra Civil espanyola és un fet que succeeix a la rebotiga, que en molts casos és una espècie de prolegomen, una espècie de demostració que Hitler i Mussolini estan disposats a entrar —i de facto, entren—, i com per a ells no és més que una cosa que succeeix al pati del darrere. M'he situat molt en la vida civil i intel·lectual prèvia a la guerra, perquè em sembla que és important que veiem que abans que els esdeveniments succeeixin, sempre hi ha coses que ens les van anunciant per molt que la societat es vulgui tapar els ulls.
Europa ens va donar l'esquena perquè volia salvar els seus culs
Com arrenca la història?
Plantejo a un paio que té pasta, un intel·lectual que és escriptor, i li sorgeix l'oportunitat de treure's del mig. De dir: jo en això no participo, no compteu amb mi. I llavors se'n va a una illa fora dels mapes i de les rutes, pràcticament oblidada, a la que només accedeixen els pescadors bascos del golf de Biscaia quan van i tornen de Terranova. L'he anomenat La Inexpugnable. La pregunta de la novel·la és: ens podem sostreure, fins i tot tenint els mitjans, a l'actuació dels nostres governants i al que succeeixi al nostre voltant? Això també enllaça una mica amb els multimilionaris, Elon Musk i tota aquesta gent, que ja van cridar a un paio i li van dir: si s'embolica a la terra, nosaltres ens en volem anar a altres llocs. Es pot? Per molts mitjans econòmics que tinguis, la història no t'acaba empaitant? Aquesta és una mica la tesi.
A priori sembla una mica David contra Goliat.
El protagonista Armand Rolzou està a la Societat de Nacions, que es va crear per evitar més guerres mundials, i tanmateix comença a no funcionar bé —com succeeix ara mateix amb l'ONU—. Ell surt d'escoltar parlar a Juan Negrín, president de la República Espanyola, que intenta sol·licitar l'ajuda que el tractat firmat per la Societat de Nacions li deu a Espanya per rebre atacs d'altres potències estrangeres, com Alemanya i Itàlia, i veu com Europa, i sobretot gran Bretanya i França, neguen que estigui succeint i li donen l'esquena. Si els europeus haguessin intervingut respecte a l'agressió i a la involució a Espanya, probablement les coses no haurien anat com van anar; però Europa ens va donar l'esquena perquè volia salvar els seus culs. M'he situat en aquesta tessitura: en com les nacions democràtiques, en un moment donat, prefereixen mantenir la seva tranquil·litat i pensar que poden salvar els trastos.
Has trobat paral·lelismes amb la situació actual?
Aquestes circumstàncies són molt traslladables a l'ara. Esclar que n'hi ha. I jugo una mica amb això. És evident que, a priori, estem vivint una situació en la qual hi ha un dirigent que ha decidit unilateralment trencar les fronteres establertes perquè té una idea del que és l'espai vital dels russos. També Hitler tenia la seva famosa idea sobre l'espai vital dels alemanys. Hi ha qui no volia veure això com una ofensiva que trenqui l'statu quo i que tingui a veure amb una amenaça sobre els drets i llibertats dels europeus. Hi ha gent que creu que el pacifisme està per sobre d'això. Hi ha partits d'esquerra, tant a Espanya com a França o altres països europeus, que creuen que és més important mantenir-se amb els braços caiguts, no voler participar en la lluita, que socórrer als ucraïnesos en la seva batalla per mantenir el seu país i la democràcia que ells volien construir. També hi ha similituds amb el tema de la cancel·lació i de quin és el paper dels intel·lectuals, d'en què consisteix ser valent quan la idea imperant és una i els intel·lectuals estan veient que hi ha una altra cosa darrere. I és incòmode dir-les. Romain Rolland és un exemple clar d'això. També respecte a la covardia i a la valentia, fins a quin punt individualment ens podem salvar o realment hi ha moments en què tots ens necessitem. Hi ha molts paral·lelismes amb aquest món neoliberal en el qual sembla que els egos i un mateix és el que importa, i ens entrenen per a això.
Qui és Romain Rolland?
És un escriptor que va rebre el premi Nobel de Literatura el 1915 i que va ser considerat el pacifista més important durant la Primera Guerra Mundial, i al llibre apareix com a mentor d'Armand Rolzou. Va escriure Más allá de la contienda i va ser cancel·lat. Hi ha un moment donat que ell es posiciona entre Alemanya i França, contra els seus motius. Llavors el cancel·len, i la novel·la per la qual li donen el premi Nobel, que era la inspiració de les generacions prèvies a la primera contesa, desapareix del mapa. Jo l'he hagut de llegir en francès perquè en espanyol no queden edicions. Va ser un tipus súper interessant, amic de Gandhi o Tagore —de fet, és el primer que els tradueix—, de Freud, de Stefan Sweig... un tipus que ha concitat els intel·lectuals europeus, un gran europeista. M'he llegit totes les seves memòries i és molt interessant perquè reflecteix molt bé el paper dels intel·lectuals, com clamen al desert, perquè realment el que succeeix llavors és que les classes dirigents franceses i britàniques creuen que Hitler servirà per apaivagar el comunisme, i ja els va bé que algú els tregui aquest problema del mig. Ell presideix honoràriament el comitè d'intel·lectuals antifeixistes d'Europa, i quan Hitler pacta amb Stalin s'adona que fa falta una unió de les forces democràtiques per intentar oposar-se a aquest avenç de la barbàrie. I va canviant una mica la seva posició pacifista cap a la necessitat d'oposar-se a l'atropellament i al final dels drets humans i les llibertats de Hitler. És un personatge que m'ha fascinat molt però que pràcticament ha desaparegut de la història intel·lectual. És un paio del que no es parla.
Ara hi ha menys intel·lectuals o referents que s'atreveixin a posicionar-se i dir el que realment pensen?
Evidentment. Primer, crec que hi ha menys intel·lectuals. Quan tu entres en la quotidianitat d'un home com aquest et dones compte de fins a quin punt hi havia persones amb una riquesa espiritual, amb una grandesa d'ànim i amb una manera de plantejar les coses en què cabia i es podia parlar de tot. Això ara es veu molt poc. Vivim en un món en què es considera valent dir el que penses, sempre que això vagi en contra del lloc on se suposa que t'han posicionat. Poca gent és capaç de posicionar-se. També és una manera d'animar els que tinguin la valentia de fer-ho, a dir les coses d'aquest segle. Però res no es fa sense penalització. En un moment donat la gent assumeix les penalitzacions, o abans les assumia.
Jo he defensat durant set anys que s'estava deformant l'estat de dret per anar contra els catalans i ara tens una allau de gent defensant l'amnistia, però no ho van dir quan tocava
Tenim ara més por de la penalització malgrat tenir més recursos?
És que això passa en tots els àmbits. En el laboral: on són els sindicats? on és la vaga? Tots els que feien vaga corrien el risc que els fessin fora. I això passa en termes polítics també. Jo he defensat durant set anys que s'estava deformant l'estat de dret per anar contra els catalans. Qualsevol que tingués una mica de coneixement jurídic se n'adonava i ens vam quedar sis dient-ho. Ara, de sobte, tens una allau de gent defensant l'amnistia, però no ho van dir quan tocava. Això és una constant en la història. Són pocs els que s'atreveixen a fer els passos, però després el temps els dona la raó.
Torna a sortir l'actualitat.
Ni tan sols els autors no sabem explicar molt bé quines coses s'han barrejat a la nostra coctelera íntima perquè després surtin. Evidentment, clar que en el meu ànim ha pesat aquesta sensació que teníem tots d'estar massa farts de la ciutat, de la massa, de buscar una cosa més primigènia. Probablement la meva visió torna cap a això perquè en el meu esperit, com en el de gairebé tots, s'està vivint això. L'avantatge de la literatura és que no et veus obligat a viure sempre en la realitat com la resta del món, i de tenir la possibilitat de viure en un món més cooperador.
Tu mostres una societat més cooperativa i unida al llibre.
Jo estic convençuda que, com diuen els antropòlegs, primigèniament els éssers humans hem arribat a aquest nivell d'evolució perquè som una espècie que col·labora i que coopera. I, tanmateix, ara ens venen un món d'individualitats on tothom és el teu competidor. He construït un territori on les persones cooperen, tant els que tenen més nivell econòmic com menys. Fins i tot hi ha una espècie de societat una mica socialitzada, perquè si bé hi ha gent més rica i menys, també és veritat que a ningú no li falta el necessari: hi ha una espècie d'economat i uns diners en comú perquè tothom tingui un mínim per viure. És un experiment de societat més amable i amb més justícia.
Però això no és una utopia?
Jo més aviat crec que el que vivim ara és una distopia. L'explotació neoliberal de cada individu i la competició absoluta és una cosa que ni tan sols als anys 80 no es vivia com ara. El neoliberalisme l'ha anat implementant. Jo m'he d'auto vendre, però l'altre em menja la torrada i llavors em barallo contra l'altre. Al llibre, un dels personatges, en Celso, diu que s'adona del tipus de societat a la qual està arribant perquè li recorda a la seva infantesa al seu poble quan tots acudien a ajudar i col·laboraven en les tasques del camp d'una forma comunal. Aquest tipus de societat ha existit, no és una utopia.