José Luis Guerin sempre ha destacat per ser un cineasta de mirada única. Ho ha tornat a demostrar al Festival de Cinema de Sant Sebastià, on ha presentat el seu nou llargmetratge, Historias del Buen Valle. Documental que opta a la Concha d’Or, el film destaca per ser un bell retrat humanista del barri barceloní de Vallbona, endintsant-se en aquest microcosmos multicultural que, en miniatura, conté el món.
La vida als marges
Han passat 25 anys des que Guerin es va alçar amb el Premi Especial del Jurat i el Premi FIPRESCI del Festival de Cinema de Sant Sebastià gràcies a En construcción (2001), obra que també li va valer el Premi Nacional de Cinematografia i el Goya al Millor Documental. El director barceloní, autor d'una filmografia que sempre ha jugat amb els límits de la realitat i la ficció, destaca per una mirada única, gairebé onírica. Ja ho va evidenciar amb el seu primer llargmetratge, Los motivos de Berta (1984), presentada al Festival de Berlín. Posteriorment, arribarien Innisfree (1990) i Tren de sombras (1997), totes dues estrenades a Cannes. Més endavant, En la ciudad de Sylvia (2007) va concórrer a la competició oficial de Venècia, festival en el qual també va participar amb Guest (2010) dins la secció Orizzonti. Ara ha reprès el pols creatiu amb una pel·lícula que continua explorant el diàleg entre el documental i la ficció, la memòria i el present. I és que Vallbona és un barri de l’extraradi de Barcelona, aïllat per un riu, vies fèrries i autopistes. Un territori de frontera que viu el trànsit del món rural a l’urbà, preservant formes de vida ja erradicades del centre de la ciutat. Una memòria gestada en la supervivència i en les lluites veïnals.
Els somnis i conflictes que viuen els personatges d’aquesta pel·lícula són identificables en qualsevol perifèria del món. La vida als marges implica mancances però també preserva singularitats, formes de resistència i de vida que han estat erradicades del centre
Historias del buen valle, que es pot entendre com la versió estètica i formalment poètica, i en revers, de la popular El 47, vol mostrar també unes formes de vida que només són possibles en aquest espai híbrid i encara assilvestrat, pendent d’urbanitzar. La pel·lícula s’ha rodat al llarg de tres anys, generant un autèntic vincle entre el cineasta i persones diverses del barri, i capturant-ne els desitjos i anhels, les transformacions i les dificultats. Així ho explica el mateix director, que ha declarat que “els somnis i conflictes que viuen els personatges d’aquesta pel·lícula són identificables en qualsevol perifèria del món. La vida als marges implica mancances però també preserva singularitats, formes de resistència i de vida que han estat erradicades del centre. Aquí rau el repte més estimulant i ambiciós que se’m planteja com a cineasta: que un barri humil i desconegut pugui servir per donar compte del món sencer, de la mateixa manera que l’observació d’una fulla pot portar a comprendre la totalitat de l’arbre.”