Hi ha revoltes que no només es fan amb tractors, pancartes o talls de carretera, sinó també amb paraules. Revolta Pagesa n’és un bon exemple: una revolta que s’expressa des dels camps, però també des del parlar de qui els treballa. Quan la pagesia parla, ho fa amb un català arrelat, divers i sense filtres, un català que no demana permís. És un català valent, forjat al llarg dels segles, que s’ha anat endurint i afinant amb els anys, amb la feina dura i amb una relació directa amb la terra.
És un català viu, quotidià i genuí, que no només explica una manera de parlar, sinó també una manera de pensar, de viure i de defensar allò propi
Escoltar declaracions de pagesos d’arreu del país, amb accents i expressions ben diferents, aquests dies ha fet evident que la llengua no és uniforme ni neutra, sinó profundament territorial. Cada mot arrossega paisatge, memòria i manera de viure. És un català viu, quotidià i genuí, que no només explica una manera de parlar, sinó també una manera de pensar, de viure i de defensar allò propi i, en definitiva, de plantar-se, amb dignitat, davant d’allò que es considera injust.
Cada regió té les seves pròpies paraules i totes tenen un valor que no es mesura en monedes, sinó més aviat amb un punt d’orgull. Ens agrada dir les “nostres” paraules perquè ens expliquen i ens fan ser com som i parlar com parlem. Per exemple, a Tortosa, un rustifaci és una bona escalivada; a Menàrguens, un cassigall és un parrac de roba vella, i a Banyoles, una bomba és el fanalet amb què la mainada va a esperar els Reis.
També hi ha paraules que juguen amb gestos i objectes quotidians. A Arbúcies, per exemple, desllanegar és estiregonyar la roba amb cura; a Badalona, el micaco no és un simi, sinó un nespre dolç, i a Valls, un ratapatxet és un ratpenat. Altres paraules ens connecten amb la terra o el menjar, com per exemple, una enrocada a Tossa de Mar, que és aquella conversa que et fa arribar tard als llocs; els estrigassons de Felanitx són pèsols; i, a Ulldecona, un catxell és una petxina. A Torelló, un eixavuiro és un esternut inesperat; a Manacor, un nito recorda que tothom té dies de mal humor; i al Vendrell, un aboi anuncia que el temps s’acaba i que és hora de córrer. Els cells d’Atzeneta del Maestrat anuncien núvols de tempesta, i la rufaca de Puigcerdà avisa que el vent porta neu.
Hi ha dialectalismes que ens fan somriure sense voler: rascaculs, un tobogan a Lleida; trempallapis, la maquineta per a fer punta als llapis a Roda de Ter; bàsquets, vambes a Súria; i taifa, la carmanyola que portem cada dia a Terrassa. I sempre hi ha els petits deliris de la llengua: papibous, capgrossos a Palafrugell; xiroi, que vol dir viu i alegre a qualsevol racó, i de ben originals, com les trumfes, les patates a Figueres.
Aquests dialectalismes valen un imperi perquè ens recorden que la llengua és viva, canviant i profundament arrelada a la terra, però també a la gent que la treballa i que la viu cada dia. Ens recorden que fins i tot un fanalet, un nespre o un parrac poden tenir nom propi i una història al darrere. I cada vegada que algú diu rustifaci, micaco, ratapatxet o bomba, no està fent servir només un mot, sinó que està defensant una manera concreta i pròpia de mirar el món, de viure’l i d’explicar-lo.
Utilitzar i reivindicar aquests mots és també un petit acte de dignitat, d’orgull i d’autoestima lingüística. Perquè preservar-los no és cap nostàlgia, sinó una manera de mantenir viva una llengua diversa, arrelada i valenta.