Flix (Ribera d’Ebre), 15 de novembre de 1938, 2/4 de cinc de la matinada. Les darreres tropes republicanes combatents a la batalla de l'Ebre (25 de juliol de 1938 – 15 de novembre de 1938) abandonaven les seves posicions, travessaven el riu Ebre i volaven l’últim pont operatiu sobre el riu. La batalla de l'Ebre, la mare de totes les batalles de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), s’havia decidit a favor del bàndol rebel. Les restes de l’exèrcit republicà i les columnes de refugiats formades per milers de civils es batien en retirada cap a un dramàtic exili. I en aquell context, el president Companys va tenir una oportunitat històrica que hauria pogut evolucionar cap a la independència de Catalunya. Què va passar i per què va malbaratar aquella ocasió?
La Catalunya de finals de 1938
La Catalunya de les setmanes immediatament posteriors a la batalla de l'Ebre estava immersa en un paisatge dominat per la derrota. Els contendents —republicans i rebels— havien fiat el resultat del conflicte en la batalla de l'Ebre (180.000 combatents i 30.000 morts). I la derrota republicana havia precipitat la fi de la defensa de Catalunya. Una massa de mig milió de persones inundava les carreteres que conduïen a la frontera francesa, que eren plenes de columnes de militars (supervivents de l’exèrcit republicà) i civils (catalans i d’altres indrets del territori republicà refugiats a Catalunya). Centenars de milers de persones que, amb els pocs mitjans i recursos que tenien a l’abast, escapaven de la terrible repressió desfermada a la rereguarda de l’exèrcit rebel.
La posició francesa
Édouard Daladier, líder del Partit Radical Socialista francès i en aquell moment president del govern de França, es va veure la “patacada” al damunt. Ni tenia mitjans per a impermeabilitzar la frontera ni per a detenir i expulsar —en calent o en fred— aquella immensa massa de refugiats. I, a més, l’estabilitat del seu govern estava compromesa per aquell fenomen. Jean Ybarnégaray, líder de la ultradretana Croix de Feu ('Creu de Foc') i del seu braç polític, el Partit Social Francès, havia amenaçat que retiraria el suport parlamentari al govern —i que provocaria la caiguda del precari executiu de Daladier— si no s’impedia —amb tots els mitjans a l’abast de l’Estat (exèrcit inclòs)— l’entrada de l’exili republicà català i espanyol.
La posició anglesa
Amb aquesta dalla penjant sobre el coll, Daladier es va reunir amb Neville Chamberlain, líder del Partit Conservador britànic i, en aquell moment, primer ministre de la Gran Bretanya. Chamberlain, que poc abans havia promogut i signat els acords de Múnic (30 de setembre de 1938), un pacte de no-agressió subscrit pels governs d’Alemanya (Hitler), Itàlia (Mussolini), França (Daladier) i la Gran Bretanya per a evitar la inevitable Segona Guerra Mundial (1939-1945), no tenia cap mena d'interès a desestabilitzar el seu soci francès. Chamberlain no tan sols va escoltar Daladier, sinó que va secundar-lo a dur a terme la seva proposta: crear una zona desmilitaritzada a l’extrem nord-est del territori republicà per a encabir-hi aquella massa de refugiats i evitar el seu pas a territori francès.
Què es pretenia amb la creació d’aquella zona desmilitaritzada?
Daladier i Chamberlain proposaven la creació d’una zona desmilitaritzada i d’administració internacional que concentraria i garantiria la vida a la gran massa de refugiats republicans —catalans i espanyols— que es disposaven a travessar la frontera. Aquesta zona ocuparia l’espai geogràfic situat entre el curs del riu Tordera —al sud—, les Guilleries i el curs alt del riu Ter —a l’oest— i els Pirineus (la frontera hispanofrancesa) —al nord. Més o menys el territori de les comarques de la vegueria de Girona. Aquesta proposta va ser urgentment tramesa a la Creu Roja Internacional, que no tan sols la va acceptar, sinó que es va comprometre a gestionar l’ajut humanitari destinat a la supervivència dels refugiats.
Com va reaccionar Franco a la proposta Daladier-Chamberlain?
La Junta Técnica del Estado —el govern del bàndol rebel presidit pel general Franco— no tan sols va rebutjar la proposta, sinó que va accelerar la maniobra d’ocupació de Catalunya. El 26 de novembre de 1938, pocs dies després de la proposta Daladier-Chamberlain, el general Franco ordenava l'ofensiva de Catalunya, l’operació d’ocupació militar del Principat i de tancament de la frontera hispanofrancesa a través dels passos catalans. La impermeabilització d’aquella frontera tenia diversos propòsits. El primer: impedir el subministrament, per terra, d’armament i d’ajut humanitari a la zona republicana. I el segon: impedir la sortida de l’exili republicà, per a projectar tota la violència punitiva franquista sobre aquella massa de refugiats.
Com va reaccionar Companys a la proposta Daladier-Chamberlain?
La reacció de Franco i la Junta Técnica del Estado obeïa a la lògica perversa que havia dominat la ideologia del bàndol rebel des del cop d’estat que precipitaria la Guerra Civil (17, 18 i 19 de juliol de 1936). Però, en canvi, la reacció del president Companys va sorprendre tothom. El president de Catalunya va demostrar que la seva prioritat era mantenir el clima bèl·lic de resistència que presidia la societat catalana des de l’inici del conflicte, i va rebutjar el pla Daladier-Chamberlain. Els arguments que esgrimiria per a rebutjar el pla serien que encara era possible guanyar la guerra (sense exèrcit i desconnectat de la resta de la zona republicana) i que aquella zona desmilitaritzada d’administració internacional podia ser l’embrió d’una futura Catalunya independent.