Barcelona, 3 d’abril de 801, fa 1.225 anys, les tropes carolíngies entraven a la ciutat. Després d’un setge de sis mesos, les elits locals protagonitzarien un estrany moviment que culminaria amb la degradació i captura de Harun al-Barxaluni —el cap militar àrab de la plaça— i el desarmament i la massacre del centenar escàs de soldats andalusins que defensaven la muralla. Aquell moviment facilitaria el canvi de poder a la ciutat i al seu territori i marcaria un abans i un després: la fi de la tradició hispanovisigòtica, que havia transcendit, relativament tolerada, durant l’efímera dominació àrab (717-801), i l’inici d’una nova tradició carolíngia, que conduiria a la creació de la nació catalana (801-987). Però qui eren aquells barcelonins que van obrir les portes a Carlemany?
Com era la Barcelona anterior als carolingis?
La investigació arqueològica moderna ha traçat diversos mapes que expliquen la Barcelona de l’any 800. Aquests mapes revelen que era una ciutat d’uns 2.500 habitants, que havia perdut la meitat de la població amb relació a l’anterior època visigòtica (segles V a VIII) i que vivia reclosa a l’interior de la muralla romana (segle III), considerada la millor estructura defensiva de l’Europa occidental. Però, malgrat la seva escassa importància demogràfica i econòmica (comparativament amb les andalusines Tortosa o Lleida), era una plaça amb un gran valor estratègic. Situada a mig camí entre les línies fortificades carolíngies del Pirineu i les grans ciutats andalusines de l’Ebre, ja era una plaça d’intercanvis comercials entre aquells dos mons i ja era un objectiu important en el projecte expansiu dels francs cap al sud.
Com era la societat barcelonina anterior als carolingis?
Ramon d’Abadal, el millor investigador d’aquest període històric, explica que la societat barcelonina que van trobar els carolingis era molt diversa. Després de la conquesta àrab (717), una part de les elits locals s’havia arabitzat i islamitzat per a conservar el seu estatus polític i econòmic. Un exemple el tenim en Harun al-Barxaluni, descendent de segona o tercera generació d’aquesta conversió. Però la immensa majoria de la societat local va continuar practicant la confessió cristiana seguint el ritu hispanovisigòtic, que, després del 801, seria substituïda per la Renovatio Carolingia. I va continuar comunicant-se amb la llengua romànica del territori, un mossàrab aïllat i arcaic, que, també després del 801, seria substituït pel llatí vulgar de la meitat nord de la Marca de Gòtia.
Què passava a l’interior de Barcelona durant el setge?
La historiografia tradicional posa molt d'èmfasi en la situació desesperada dels barcelonins després de sis mesos de setge (octubre, 800 - abril, 801) i l'assenyala com la causa de la rebel·lió que precipitaria la fi del poder àrab a la ciutat. Però, en canvi, Abadal o, més recentment, Salrach —un altre dels grans investigadors d’aquest període històric— dibuixen un poder local dividit en dos blocs o dos grups tribals-familiars. Per una banda, el grup de Harun, format per la seva parentela (musulmans o cristians que es beneficiaven de la seva proximitat amb el poder). I per l'altra, les elits que no compartien vincles de parentesc amb els de Harun, formades, principalment, per famílies de remot origen hispanoromà i que representaven la majoria demogràfica de la plaça.
Qui va obrir les portes de Barcelona als carolingis?
Tant Abadal com Salrach apunten una aliança entre els cristians del grup de Harun i les oligarquies dominants del grup rival. És a dir, una aliança entre elements de filiació hispanovisigòtica i hispanoromana, que tenien en comú la no adscripció religiosa i cultural al món àrab. En la construcció d’aquesta aliança hi jugarien un paper molt destacat les elits d’origen indígena de l’exèrcit carolingi. És a dir, els descendents del formidable exili de les classes rurals de la Tarraconense i de la Narbonense al Regne dels francs durant la invasió àrab (714-723), que participaven activament en l’empresa carolíngia (751-801). La majoria dels primers comtes carolingis de la Marca de Gòtia serien descendents d’aquell exili indígena (714/723 - 751/801).
El paper dels jueus
Els primers testimonis documentals de la presència jueva a Barcelona són posteriors a la incorporació de la ciutat al món franc (801). Però la immensa majoria dels investigadors sostenen que, a la Barxiluna andalusina (segle VIII) o, fins i tot, a la Barcino del Baix Imperi (segles IV i V), seria més que probable l’existència d’una comunitat jueva local. Segons la mateixa investigació, haurien estat les comunitats locals jueves de Girona (plaça incorporada al món carolingi el 785) i de Barcelona (que seria incorporada el 801) les que, de forma clandestina, i seguint les instruccions de l’elit indígena de l’exèrcit carolingi, haurien creat el canal de comunicació necessari per a fer efectiu el canvi de poder a Barcelona per a iniciar una nova etapa històrica que, quasi dos segles després, culminaria amb el naixement de la nació catalana (978).