Hi ha pel·lícules de por i hi ha pel·lícules de por. Per entendre'ns: hi ha un cinema de terror fonamentat en els ensurts, en la sang i en el fetge, en els psicòpates emmascarats i en els fantasmes i els esperits juganers i malparits. I hi ha d'altres aproximacions al gènere que connecten directament amb les ferides emocionals dels seus personatges i que provoquen un horror molt més profund. Devuélvemela, que ha arribat aquesta setmana a les sales de cinema, pertany clarament a aquest segon grup. No us lliurareu pas dels esglais, de la pell de gallina i dels calfreds sobtats, però és cert que la capacitat desassossegant del film no es queda en les inevitables reaccions epidèrmiques. Va més enllà, molt més enllà.
La premissa de la nova pel·lícula dels bessons Danny i Michael Philippou, revelats a la notable Háblame (2022), ressegueix dos adolescents que acaben de perdre el pare: un jove a punt de fer 18 anys i, per tant, de tenir la capacitat legal d'ocupar-se de la seva germanastra, invident i molt més jove. Tots dos van a parar a una casa d'acollida, la d'una terapeuta especialitzada en infants que va perdre la seva filla i que té sota la seva protecció un altre nen que sembla tenir algun tipus de discapacitat cognitiva que l'impedeix pronunciar una sola paraula i que li provoca comportaments difícilment comprensibles. Més val no explicar cap altre cosa d'un argument pervers i recaragolat, sorprenent i, sí, amb girs de guió. Però fonamentalment sostingut per tot allò que va per dins: de la mestressa de la casa, de la parella de germanastres i de l'altre menor habitant de la llar. Des d'aquest punt, Devuélvemela reflexiona sobre els traumes, aquelles ferides de l'ànima impossibles de curar, i gairebé es converteix en un tractat a propòsit d'assumptes com la pèrdua i del dol, i els abusos als infants. I ho encara tot plegat amb un coratge insòlit, en l'escriptura i en la posada d'escena, perquè els Philippou s'atreveixen a allò que no gaire cineastes han gosat plantejar. I amb una capacitat de pertorbar al personal que molt pocs han aconseguit.
Les cares del terror
D'alguna manera, Devuélvemela juga en la mateixa lliga de la magistral Amenaça a l'ombra (Nicolas Roeg, 1973), a la de Déjame entrar (Tomas Alfredson, 2008) o a la de les pel·lícules d'Ari Aster, Hereditary (2018) i Midsommar (2019). També connecta amb títols com Sola en la foscor (Terence Young, 1967), en la que Audrey Hepburn era una dona cega assatjada, com li passa en alguns moments a l'adolescent del film que ens ocupa. I, fins i tot, pica l'ull al cinema de Michael Haneke i a la brutalitat extrema de l'horror vingut de França a principis d'aquest segle (de Martyrs a Frontière(s) passant per Al interior). Parlem d'una branca del gènere que trenca motlles amb gosadia, i que no tem travessar línies vermelles, però que mai ho fa de forma gratuïta.
L'ús no gaire adequat d'un ganivet de cuina (verge santa, quina escena!), unes velles cintes de vídeo sobre els ritus d'una mena de secta, una piscina buida, un congelador que no guarda precisament ni pèsols ni pizzes, un petó en un funeral... són alguns dels ingredients que posen a prova la tolerància del públic i contribueixen al seu esfereïment. Impactants cops d'efecte que formen part, i estan sempre al servei, d'una tesi molt més complexa. Com Hansel i Gretel mirant de sobreviure als pastissos de la bruixa, els germanastres protagonistes de Devuélvemela tracten de superar un empatx de gotets de whisky, tota una emborratxada catàrtica que marcarà un punt d'inflexió.
Angoixant i poderosa, la magnífica segona pel·lícula dels bessons Philippou els confirma com a una estimulant realitat arribada per sacsejar un gènere massa abandonat a les fórmules
És de justícia destacar la feina dels actors. Per una banda, els joves Billy Barratt i Sora Wong, una jove debutant amb discapacitat visual que, sense cap experiència prèvia, va deixar bocabadats els directors a la prova de casting. I per l'altra, la reconeguda Sally Hawkins. Nominada a l'Oscar per Blue Jasmine (2014) i per La forma del agua (2018), Hawkins fa tota una exhibició de recursos, de l'empatia a la desesperació, de la tendresa a la reacció volcànica. Quina feina tan extraordinària, la de l'actriu britànica.
Angoixant i poderosa, la magnifica segona pel·lícula dels bessons Philippou els confirma com a una estimulant realitat arribada per sacsejar un gènere massa abandonat a les fórmules. L'audàcia dels cineastes, la quantitat d'idees narratives i formals, i l'aproximació temàtica que proposen, converteix Devuélvemela en una de les experiències més malrotlleres, i també colpidores, que trobareu en una sala de cinema. Avisats esteu!