Chufo Lloréns, l'exitós autor de novel·les històriques, com La llei dels justos o Et donaré la terra, que ha venut més de 700.000 llibres a Espanya (i més d'un milió a tot el món), torna a la ficció amb El destí dels herois, una història centrada en les primeres dècades del segle XX i amb una acció situada entre Madrid, París i el Rif en uns temps convulsos, que comprenen la Gran Guerra i les campanyes del Marroc. Els editors asseguren que es tracta d'una història "plena d'amor, d'ideals i de passió".

Personatges i fets reals, en una història de ficció

Lloréns, que ja havia aprofitat la família paterna com a pretext literari, s'ha inspirat en aquesta ocasió en la seva família materna, que assegura que compta amb personatges que tenen unes vides amb moltes "arestes" que són aprofitables literàriament. A la novel·la hi apareix un saurí, que pren alguns elements reals del seu oncle, i també una àvia seva que va morir durant un atac alemany amb artilleria a París durant la Gran Guerra. I un dels personatges centrals s'inspira en un parent seu que va anar a la guerra del Marroc i que després de ser ferit per l'atac d'un paco (franctirador) va ser donat per mort. A l'endemà van veure que encara era viu, i li van tallar una cama sense anestèsia. No va aturar-se. Més tard va dedicar-se a l'aviació i va tenir diversos accidents aeris als que va sobreviure (va acabar morint en un accident de tràfic, a Màlaga, amb un 600). L'obra també incorporarà anècdotes reals de personatges ben coneguts: la tasca d'Alfons XIII com a productor de pel·lícules pornogràfiques amb els germans Baños, l'èxit del motor d'aviació de la Hispano-Suiza, la relació entre el tètric general Silvestre i el rei, els èxits bèl·lics del Baró Vermell...

Començar tard

Chufo Llorenç (Barcelona, 1931) va començar a escriure el 1986 (ja era molt conegut com a humorista i com a empresari de locals d'oci). Assegura que escriure El destí dels herois li ha costat quatre anys de feina, una feina molt dura (reconeix que als 88 anys li costa més escriure que abans). Però afirma que tot i que en alguns moments hauria desitjat "no ficar-se en aquest vesper", la feina ha estat molt satisfactòria. Afirma que ficar-se en aquesta història ha estat un "procés llarg i molt bonic tot i que no sempre surt bé". Una part important de la feina ha estat la documentació, que li ha suposat bona part del que va fer en el primer any: va documentar-se sobre les campanyes del Marroc, sobre la Gran Guerra i sobre l'aviació, un element clau en aquest relat. Assegura que no serà la seva última novel·la, perquè en aquest ofici, "sempre continues aprenent; és un ofici que mai no s'acaba".

Enganxar, bàsic

Chufo Lloréns apunta que la clau del seu èxit és la seva capacitat d'enganxar al lector: "L'obligació de l'autor és sacsejar al lector per obligar-lo a seguir el ritme". Confessa, fins i tot, que ha recorregut als trucs que usava com a humorista quan actuava a sales de festes. El secret, per a ell, és trobar anècdotes reveladores: afirma que mentre els historiadors tenen més informació sobre les grans dinàmiques del passat, els novel·listes poden transmetre millor els fets històrics, perquè es fixen en detalls que per al lector són molt rellevants perquè pot identificar-s'hi. Per garantir que la lectura no s'interrompi, Lloréns aposta per molt de ritme i capítols breus, que deixin al lector amb ganes de llegir més. I afirma que a l'obra el lector hi trobarà un "final sorpresiu" que l'animarà a llegir més llibres seus. Ara bé, Lloréns, que és un mestre d'explicar històries viscudes, i que coneix molts dels secrets de la nit barcelonina, assegura que mai no escriurà les seves memòries, justament perquè "sap moltes coses" fins i tot de "gent que ja no hi és"; "no seria elegant", conclou...