Madrid, 24 de desembre del 1772. Fa 253 anys. El rei Carles III —el “mejor alcalde de Madrid” i el que, posteriorment, il·lustraria l’anvers dels bitllets de 5.000 peles— signava una Real Cédula que obligava tots els comerciants catalans, valencians i mallorquins a portar els llibres de comptabilitat en castellà. Ja feia mig segle que el Decret de Nova Planta borbònic —que havia desplegat la persecució i prohibició de l’ús públic del català— era plenament vigent (1717). Però en l’àmbit privat, el català era l’única llengua. I al món mercantil català (a les botigues, als magatzems i als vaixells), totalment allunyat de l’esfera pública i oficial —dominada pel règim borbònic—, els conceptes que il·lustraven els llibres de comptabilitat es redactaven en català. Per què el règim borbònic espanyol va imposar el castellà als taulells de les botigues catalanes?
Per a què s'empraven els llibres de comptabilitat el 1772?
Els llibres de comptabilitat de finals del segle XVIII tenien una finalitat més domèstica i una composició menys sofisticada que els actuals. Aquells “llibres diaris” (registres de caixa) i “llibres majors” (comptes de resultats) eren, bàsicament, un instrument senzill i entenedor al servei del comerciant, per a conèixer la situació financera —més o menys actualitzada— del seu negoci. I si bé és cert que ja existien les inspeccions politicotributàries (el règim borbònic les emprava com un instrument coercitiu i repressiu contra el teixit productiu català), també ho és que, gairebé sempre, les sancions que es podien derivar d’aquelles inspeccions eren per una pràctica de contraban (molt estesa entre els comerciants catalans de l’època), però que, per la seva naturalesa, mai no quedava reflectida als llibres de comptabilitat.
El fracàs de la Nova Planta
D'ençà de la imposició de la Nova Planta (1717), el castellà havia estat imposat com la llengua única de l’administració (política, militar i judicial) i de l’ensenyament superior. Però passat mig segle llarg (1772), la societat catalana era, exclusivament, catalanoparlant. El castellà només havia arribat a un 5% de la població, que, per motius professionals, s’havia vist obligada a adquirir una mínima competència en la llengua del règim. Però el nivell de castellà d’aquella minoria devia ser molt baix. El virrei Amat seria la riota de la castellaníssima societat colonial de Lima (1761-1776) per les seves còmiques catalanades. I els professors universitaris Llàtzer de Dou, Capmany i Aner ho serien —pel mateix motiu— encara uns anys més tard, a les Corts de Cadis del 1812. Eren els personatges que posaven cara al fracàs de la Nova Planta.
Carles III, Aranda i els botiguers
Catalunya no tenia el mateix dibuix sociològic que Galícia, Astúries, Àlaba, Navarra o Aragó, dominades per unes oligarquies nobiliàries borbòniques que havien liderat, entusiàsticament, el procés de substitució lingüística. La nova elit catalana, sorgida de les cendres de la devastadora derrota del conflicte successori (1705-1714/15) i de la llarga i duríssima postguerra (1714/15-1750), era un curiós mestissatge entre les famílies més granades de la pagesia —sobretot del litoral— i el que havia quedat d’aquella classe mercantil que havia impulsat la revolució austriacista del 1705 (els que no havien mort en combat o no s’havien exiliat). I Carles III i el seu primer ministre —l’aragonès Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda— van posar el focus sobre aquest corpus d’activitat mercantil, que era l’elit de la societat catalana del moment.
El decret dels llibres de comptabilitat
Carles III i Aranda no van legislar, específicament, per a Catalunya. La Real Cédula deia que, arreu dels dominis borbònics hispànics, quedava prohibit redactar els llibres de comptabilitat en una altra llengua que no fos la castellana. Però sí que van legislar amb el focus posat a Catalunya. La historiografia —especialment Pierre Vilar, el gran investigador d’aquesta etapa— revela que, durant el darrer terç del segle XVIII, Catalunya va liderar el moviment comercial als mercats peninsulars i transoceànics. D’aquella època i de les dècades posteriors daten alguns personatges icònics, com Domènec Matheu i Joan Larreu —a Buenos Aires—, Bonós Llensa —a Puerto Rico—, Antoni Font i Josep Gener —a Cuba— o Pere Turull “el Rico Catalán” i Erasme Gònima —a Catalunya. Per tant, l’elit catalana de l’època es movia darrere d’un taulell.
Què perseguia aquell decret?
Ningú no s’empassava que, en una hipotètica inspecció, els conceptes redactats en català no fossin intel·ligibles per a l’autoritat del règim borbònic espanyol. Un simple cop d’ull a la documentació que aporta el professor Pierre Vilar revela que el llenguatge mercantil català de l’època estava molt contaminat pel castellà i pel francès. I encara menys que la transcripció de les xifres pogués representar un enigma per a aquells jutges i fiscals disfressats de pretesos inspectors. Per tant, quedaria palesament clar que l’objectiu d’aquell decret era la inoculació del castellà en l’àmbit privat de la societat catalana. En aquest cas, en el de les elits mercantils, la classe —socialment i econòmicament— més dinàmica del país. I l’instrument triat van ser els llibres de comptabilitat, l’ànima del negoci.
Els llibres de comptabilitat i la cultura de corrupció
L’objectiu final era que aquells comerciants assumissin el castellà —la llengua del règim borbònic, no ho oblidem— com un sistema propi i el projectessin i divulguessin a través dels taulells de les seves botigues i magatzems o a través de la borda dels seus vaixells. La pretesa comprensió del redactat era un pretext que ni tan sols va ser mai oficialment esgrimit. En canvi, la veritable mesura de la corrupció i el frau la donava el mateix règim borbònic. El 1774, un any i escaig després del decret de castellanització dels llibres de comptabilitat, la Junta de Comerç de Catalunya —successora del Consolat de Mar i predecessora de la Cambra de Comerç de Barcelona— obtenia el retorn de la propietat, sense costos, de la Casa de la Llotja —confiscada pel règim borbònic el 1714 i convertida en una caserna militar que l’havia desfigurada.
L’eix castellanització-corrupció-colonialisme
Però Ambrosio de Funes —comte de Ricla, capità general de Catalunya i cunyat del comte d’Aranda— s’hi va negar fins que la Junta de Comerç no li va abonar 300.000 lliures catalanes de l’època (l’equivalent a uns 15 milions d’euros) per a la construcció d’una nova caserna. No cal dir que la caserna de Ricla mai no es va construir i que les 300.000 lliures van passar a engrossir el seu patrimoni dinerari. El règim borbònic mai no li va reclamar res i no va ser destituït fins que no va esdevenir el protagonista d’un monumental escàndol d’espionatge i de banyes amb Teresa Bergonzi —primera ballarina del Teatre de la Santa Creu— i Giacomo Casanova —faldiller i traficant de secrets d’estat. Funes posaria la cara a un fenomen format per l’eix castellanització-corrupció-colonialisme, que, passats dos segles i mig, és plenament vigent.