Duaita Prats és una fotògrafa que als anys vuitanta, quan era molt jove, va entrar a la Model per fer un reportatge. Ella en va sortir però la seva ànima va quedar captiva entre les reixes de la presó. La Model va provocar-li una forta obsessió. I quan es va començar a córrer el rumor del tancament va decidir emprendre un reportatge sobre el centre penitenciari, amb una reflexió consolidada per l'experiència i per la maduresa que donen els anys i les vivències. El resultat és una exposició que es presenta al Museu d'Història de Catalunya (MHC): Deconstruint la Model. Aquesta mostra es podrà veure gratuïtament fins el 17 de febrer.

exterior de la model duaita prats

Un univers de fotografies

La Model va estar en funcionament durant molts anys en ple centre de la ciutat, però poca gent sabia què passava dins d'aquells murs. Les fotografies de Duaita Prats intenten aproximar-nos a l'experiència penitenciària a través de l'espai de la Model. En les primeres visites, quan la presó encara estava en funcionament, Prats no podia fer fotografies dels interns ni dels funcionaris, i en la següent ocasió els interns acabaven de ser traslladats. Però encara hi havia què fotografiar. La impremta dels seus ocupants continuava a les parets, en les nombroses portes metàl·liques, als menjadors, a les reixes, als tallers, als menjadors... L'exposició recull unes 125 fotografies, des de imatges de l'exterior de l'edifici fins a les  de la sala on va ser executat Puig Antich, passant per les xarxes col·locades al pati per evitar que es llancessin des de l'exterior paquetets de droga. Un recorregut sentimental per la presó a partir de l'experiència personal de Duaita Prats que té molt clar que no volia fer un treball històric sobre la Model, sinó una cosa completament diferent i més íntima. 

exterior de la model 2 Duaita Prats

La fascinació per un edifici molt especial i molt tètric

Duaita Prats explica que en un principi va sentir una gran fascinació per la Model com a espai. Però que, arrel d'una visita que hi va fer amb responsables d'Institucions Penitenciàries, poc abans del seu tancament, va considerar que havia d'anar més enllà i reflectir també l'experiència de la gent al seu interior (interns i funcionaris). Afirma que la presó és un microcosmos massa ocult que calia posar al descobert. La comissària de l'exposició té molt clar que no li agradaria que destruïssin la Model, perquè és l'expressió perfecte d'una forma de veure el món i l'ordre social. De fet, la Model va ser dissenyada, justament com un espai modèlic que superés la superpoblada i miserable presó de Reina Amàlia, al Raval. Al llarg de la seva història per la Model van passar-hi lladres, assassins i violadors, però també sindicalistes com el Noi del Sucre, anarquistes com Joan Peiró o Joan García Oliver, feixistes, delinqüents reincidents com el Vaquilla, resistents antifranquistes... A la presó de l'Eixample s'hi van viure consells de guerra, com el que va condemnar a mort Ferrer i Guàrdia, execucions, com la de Salvador Puig Antich, motins, com el de la COPEL del 1977... El 8 de juny de 2017, el dia abans que la presó acomplís 113 anys, es va tancar definitivament amb el trasllat dels darrers presos.

Aquesta no és una exposició política, però l'experiència de país em va marcar. Podria ser jo qui fos a la presó

interior de la model Duaita Prats

Una exposició per als temps que corren

La fotògrafa explica que lamenta el poc debat que genera la presó en la nostra societat: "Amaguem la presó, com la mort, perquè no ens agraden", i explica que s'hauria de reflexionar molt més sobre ells: "Aquí hi haurien de passar les escoles", afegeix... Prats creu que massa sovint cometem l'error de considerar que vivim en mons separats, i que el nostre món no és el de la gent que acaba a la presó. En el seu procés de treball sobre la presó se'n va adonar que "a la presó hi podries ser tu". Creu que és massa simple creure que "els dolents hi són a dintre i els bons estem a fora". El xoc més fort va venir quan, sis mesos després de fer les darreres fotos va veure com tancaven a la presó alguns dirigents independentistes: "Aquesta no és una exposició política, però l'experiència de país em va marcar. Podria ser jo qui fos a la presó", comenta.

Duaita Prats deconstruint la Model

Els grafitis i el temps aturat

Prats va afanyar-se, després del tancament de la presó, a fotografiar els grafitis de les cel·les, on els presos expressaven les seves emocions. Confessa que alguns la van fer plorar. I a l'exposició s'hi mostren fotografies d'alguns que mostren la desesperança, l'odi, l'amor... Des de "Solo Dios" fins a missatges de penediment dedicats al pare i a la mare ja difunts, passant per missatges polítics o relacionats amb el futbol. Aquesta desesperació pel tancament, expressada als murs, és l'experiència del que Prats anomena "el temps aturat", el temps que té a la presó les seves pròpies mesures i que en les fotografies de l'exposició queda simbolitzat per una foto del rellotge del pati d'entrada de la presó, que sempre estava aturat a la 1:04.

interior de la model bis Duaita Prats

Un món masculí en femení

Prats assegura que volia que aquesta exposició no estigués guiada pel morbo que generalment caracteritza la descripció del món penitenciari. I ho aconsegueix. La fotògrafa assegura que Deconstruint la Model parteix de descriure un espai masculí, on pràcticament no hi havia presència de dones, amb una mirada femenina, en què a partir de detalls es transmeten missatges. Amb les seves fotografies (i amb els pocs objectes i textos sobre la institució penitenciària que les acompanyen) Prats espera que la seva particular experiència de la presó es transmeti al públic. Assegura que espera que la gent faci un recorregut lent i reflexiu per les dues sales. I espera que cadascun en tregui les seves reflexions. No estaria gens malament que aquesta exposició servís per a reflexionar sobre la presó, una institució que els experts consideren ineficaç, però que encara continua essent el recurs usat més per castigar que per reformar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat