Hi va haver un temps en què la política era un escenari d’idees fortes, de paraules ben esmolades i de discursos que, tot i ser vehements, mantenien una forma i una dignitat. Avui dia, en canvi, els discursos institucionals semblen una cadena de frases llançades a l’aire, una mena de baralla verbal sense cap mena de rigor ni previsió.
Les intervencions del Parlament o del Congrés s’han tornat un cicle de soroll i banalitat: repeticions absurdes, comparacions lamentables i comentaris que freguen la vergonya aliena. Tot plegat embolcallat en una falsa espontaneïtat, com si fer veure que ser espontani fos sinònim de ser autèntic. La naturalitat (o més ben dit, la falsa naturalitat) no justifica la pobresa expressiva; ni la indignació ni la passió tampoc no han de servir de cortina de fum per a la mandra lingüística.
La política s’ha adaptat al món de les xarxes, al regnat del fragment i del clip
Aquesta degradació no és casual. Hi ha una lògica al darrere: la política s’ha adaptat al món de les xarxes, al regnat del fragment i del clip. Busquem la viralitat en l’àmbit polític, fins i tot en un context tan delicat i seriós! Ja no es valora qui fa un discurs estructurat i coherent, sinó qui diu una frase que es pot compartir en un tuit. La consigna curta ha esborrat el raonament llarg; l’eslògan immediat ha substituït l’argument profund. I així, les intervencions parlamentàries s’enfoquen i es preocupen més per l’impacte mediàtic que tindran que no pas en les idees que s’hi defensen.
Veiem polítics que busquen la provocació barata, que juguen amb la teatralitat (a vegades fins i tot grotesca) perquè saben que l’espectacle és el que enganxa. La política ja no és un apassionant combat intel·lectual, sinó una espècie de reality show amb crits, mirades i pauses dramàtiques i gestos escenificats. En aquest guió, la cura de la paraula no és important: són molt més importants el soroll, la rialla i la polèmica.
Aquest llenguatge, sovint agressiu, també forma part d’una estratègia conscient. Quan la correcció lingüística es considera elitista i la precisió es considera sospitosa, el deteriorament deixa de ser accidental i passa a ser institucional. El llenguatge ja no és un instrument per construir debat, sinó més aviat una arma per atacar, desqualificar i mobilitzar emocionalment.
I en paguem un preu molt alt: la pèrdua de la paraula ben articulada significa la pèrdua de la capacitat de pensar amb profunditat, de matisar i de liderar projectes ben argumentats. Si la paraula es devalua, la política es torna frívola. I si la política es torna frívola, la democràcia… ves a saber.
Potser el sentiment més greu no és la indignació, sinó la vergonya: molts ciutadans ens sentim avergonyits pel nivell de les intervencions parlamentàries, però hem normalitzat aquesta vergonya. Hem ajustat les nostres expectatives a la baixa i acceptem discursos que abans haurien estat impensables en una institució democràtica.
La paraula pot recuperar la seva dignitat. Parlar bé no és pedanteria: és responsabilitat i és respecte: cap a nosaltres mateixos, cap a la institució i cap a la democràcia i cap als contrincants polítics. Hem de reclamar un llenguatge digne perquè un llenguatge digne és la base d’una política digna. És hora de dir que no n’hi ha prou amb fer soroll i de defensar que la paraula importi tant o més que el gest.
O som capaços de recuperar el valor de la paraula en la política, o haurem d’acceptar que som un país —políticament i discursivament parlant— mediocre i nefast. A mi no em representen tots aquests que confonen parlar amb fer soroll, ni convèncer amb cridar. No vull un futur escrit en frases de mig pam, referències deplorables ni insults reciclats. Vull una política que sàpiga pensar, escoltar i dir. Vull polítics que entenguin que parlar bé no és un luxe: sinó un deure, el seu deure. I, si no en són capaços, que callin i facin un pas al costat, però ja n’hi ha prou de fer-nos perdre el temps i la dignitat.