Port de l’illa d’Hirta (arxipèlag de Saint-Kilda); 29 d’agost de 1930. 08:00 hores del matí. Fa 96 anys. La balandra HMS Harebell, de la marina de guerra britànica i comandada pel capità Benjamin W. Barrow, embarcava els darrers 36 habitants de les illes escoceses de Saint-Kilda (13 homes, 10 dones i 13 nens i nenes). Aquella evacuació, que actualment podríem considerar una veritable deportació —pel criteri amb què es va abordar l'operació—, havia estat ordenada pel govern del moment a Londres —presidit pel laborista escocès James R. MacDonald—, segons la versió oficial, a petició dels mateixos habitants i per raons humanitàries.
La fi d’un món màgic
Però la realitat és que l’embarcament d’aquells darrers 36 habitants de Saint-Kilda va representar la fi d’una societat insular amb una existència ininterrompuda de més de 7.000 anys, que es remuntava a l’edat dels metalls (V mil·lenni aC). I amb una llengua, una cultura i una cosmogonia pròpies, singulars i mil·lenàries —forjades en el llarg decurs del temps i protegides per la insularitat del territori— que desapareixerien per sempre amb l’evacuació/deportació d’aquells darrers 36 habitants. Aquella operació no va ser un simple reemplaçament poblacional: va representar la sobtada i irrecuperable desaparició d’un món màgic.
On estan situades les illes de Saint-Kilda?
Les illes de Saint-Kilda estan situades a 40 milles nàutiques a l’oest de les illes Hèbrides, al quadrant marítim nord-occidental d’Escòcia. De fet, Saint-Kilda és el territori més occidental d’Escòcia i el més aïllat. Entre Saint-Kilda i les Hèbrides no hi ha cap illa, i aquestes circumstàncies són decisives per entendre l’aïllament secular de Saint-Kilda, així com la precarietat alimentària i sanitària que es faria palesa a partir del segle XVIII. Fins a l’evacuació de 1930, per cobrir el trajecte entre Saint-Kilda i les Hèbrides calien quatre hores de navegació, sempre que les habitualment adverses condicions meteorològiques en aquell quadrant marítim ho permetessin.
Quina és la història de Saint-Kilda?
La història del poblament de Saint-Kilda arrenca cap al 5000 aC amb la civilització representada pel Cheddar Man (l’esquelet humà complet més antic de les illes britàniques), que formava una curiosa societat d’individus de pell fosca i ulls clars. Però la història de debò arrenca amb les primeres colonitzacions celtes (procedents de l’Europa central), que es van produir cap al 1000 aC, i quedaria definitivament forjada amb l’arribada dels vikings (segles IX i X dC), que es van barrejar amb la població cèltica i van crear el primer nom conegut de les illes: Skildar, que significava «escut» en llengua escandinava per la forma de l’arxipèlag sobre el mapa.
Quina era la llengua de Saint-Kilda abans de l’evacuació de 1930?
La llengua de Saint-Kilda, anomenada hiortach, era un gaèlic arcaic —a causa de l’aïllament ancestral— amb importants influències escandinaves —de l’ocupació i mestissatge amb els vikings— que l’havien convertit en un sistema lingüístic molt singular. No obstant això, era perfectament intel·ligible a les Hèbrides o, fins i tot, a les Highlands (Terres Altes) escoceses. L’any 1697, Saint-Kilda va assolir el seu pic demogràfic i el hiortach el màxim volum de parlants: 180 persones. Però durant els segles XVIII i XIX es va produir una gran epidèmia (1724) i una forta emigració cap a Austràlia i els Estats Units que va reduir un 80 % la massa de parlants.
Quina era la religió de Saint-Kilda abans de l’evacuació de 1930?
Abans de l’evacuació de 1930, Saint-Kilda era un món màgic. Si bé és cert que la seva societat havia estat evangelitzada cap al 1000 dC i que durant el segle XIX l’Església Lliure Reformada escocesa hi va imposar un règim religiós implacable, també ho és que la cultura popular d’aquella societat va mantenir —de forma més o menys clandestina— un culte fruit del sincretisme entre la vella tradició cosmogònica cèltica i la confessió cristiana imposada. Algunes investigacions antropològiques sostenen que hi van ser presents algunes formes atenuades de druïdisme —en un pla molt discret— fins a l’evacuació de 1930.
Què va passar amb els animals domèstics de Saint-Kilda en l’evacuació de 1930?
Quan imaginem una operació d’evacuació, tendim a oblidar que els animals de ramat i les mascotes també formen part de la vida d’aquella societat. En aquest cas, l’Estat britànic va preveure ressituar els evacuats en tasques funcionarials, i els animals de ramat (vaques i ovelles) van ser embarcats cap al port d’Oban (al centre de la costa occidental escocesa) i es van vendre per capitalitzar els evacuats. En canvi, no es va permetre embarcar els gossos pastors, i la vigília de l’evacuació van obligar els seus propietaris a sacrificar-los i llançar-los al mar. Qui té o ha tingut mascotes o animals de treball pot entendre la magnitud d’aquesta tragèdia.
Què va passar amb els animals salvatges de Saint-Kilda en l’evacuació de 1930?
A Saint-Kilda, les ovelles de ramat —que pastaven en llibertat— convivien amb una raça d’ovelles salvatges anomenades Soay (els últims testimonis de l’ovella assilvestrada de l’edat del ferro, que es movien en absoluta llibertat). Les Soay van restar com els únics habitants de les illes. Els històrics latifundistes de l’illa —els comtes de Dumfries— en van traslladar algunes des de la petita illa de Soay cap a l’illa principal d’Hirta. Actualment viuen entre les parets ruïnoses de les granges històriques disseminades pel territori, que dibuixaven la distribució poblacional tradicional de Saint-Kilda.
Per què es pot considerar que va ser una deportació?
Si bé és cert que la iniciativa de l’evacuació de 1930 va sorgir de la mateixa comunitat de Saint-Kilda, també ho és que l’operació es va fer sense tenir en compte el que representava —lingüísticament, culturalment i confessionalment— aquella societat i els riscos de desaparició d’aquell món singular. L’Estat britànic va dispersar els darrers testimonis d’aquell univers per diversos indrets d’Escòcia i els va contractar com a vigilants dels boscos de l’Estat. En aquest punt es va donar la paradoxa que van ser contractats com a funcionaris públics de l’Estat britànic amb un coneixement molt precari o nul de la llengua anglesa, l’única oficial.
Les malalties i la dalla de la mort
I el que no va fer l’Estat britànic, ho va fer la natura. A causa de segles d’aïllament, el sistema immunitari de la població de Saint-Kilda no coneixia les malalties més freqüents del món on van ser reubicats. Per exemple, el 1936 quatre fills de la família MacKinnon —nascuts a Saint-Kilda i part dels tretze infants de l’evacuació— van morir a causa de complicacions respiratòries en el marc d’una epidèmia de tuberculosi. Amb l’evacuació, la dispersió i l’afegit de les morts prematures, es va perdre per sempre un món màgic que, amb un altre criteri de gestió, s’hauria pogut salvar i transportar fins als nostres dies.