Ni Els gira-sols ni Piles de blat ensenyen els estralls de l'emergència climàtica. No són quadres en els quals surtin edificis postindustrials, contaminació mediambiental o boscos cremats i arrasats per la sequera. Al contrari, es tracta de pintures que assenyalen les peripècies d'un món vulnerable de deixar d'existir en el qual el silenci, la reflexió o l'olor de camp encara són plaers que un pot percebre amb la calma anestesiada d'un diumenge a la tarda. Segurament aquestes dues obres són l'altra cara de la moneda d'una societat de consum que s'està carregant el planeta a marxes forçades amb les seves fàbriques fast fashion i la sobreexplotació dels combustibles fòssils. Per això sorprèn, en un primer moment, que l'activisme hagi posat el seu focus en aquestes dues peces artístiques per queixar-se del passotisme de les persones i, sobretot, dels estats i les empreses. Per què no tirar ous a la façana de la seu d'una petroliera?, o no sé, per què no lligar-se a un arbre per salvar-lo o sabotejar les màquines que produeixen massivament les faldilles de les botigues low-cost?
Atemptar contra l'art és un exercici de difusió poderós perquè la genuïnitat d'una obra d'art única no és equiparable a un simple arbre les llavors del qual pot plantar tothom. La sopa de tomàquet llançada contra el quadre de Vincent van Gogh a la Galeria Nacional de Londres i el puré de patata contra el quadre de Claude Monet al Museu Barberini de Potsdam espanten la ciutadania perquè es percep la possibilitat que alguna cosa deixi d'existir per sempre sense cap substitutiu possible. Curiosament, el mateix que van voler manifestar les quatre activistes de Just Stop Oil i de Letzte Generation: que no hi ha pla B si la Terra s'acaba.
Malgrat aquest paral·lelisme, les reaccions espontànies del públic general per les xarxes socials van ser del tipus: "Quina culpa té una obra d'art de l'emergència climàtica, per què destruir una cosa tan bonica". Hi ha una mica de veritat en això, no dic que no. Altres accions de protesta, com sabotejar gasolineres o sortir al carrer amb fotografies esgarrifoses dels efectes dramàtics de l'escalfament global per cridar l'atenció dels governs, potser són més efectives, tenen més sentit o fins i tot tenen un imaginari més conforme amb la causa. Però també és cert que la repercussió cau en picat. Algú sap quantes manifestacions per l'emergència climàtica s'han fet? Algú recorda les marxes que s'han fet per increpar els poderosos? Molt em temo que no. I quan els que tenen la possibilitat de canviar i redirigir les coses es queden de braços plegats, l'obligació del poble és mobilitzar-se. Protestar no és queixar-se i ja: és posar el focus en el que realment importa.
[Les accions contra els quadres] espanten la ciutadania perquè es percep la possibilitat que alguna cosa deixi d'existir per sempre. El mateix que van voler manifestar les activistes: que no hi ha pla B si la Terra s'acaba
D'acord que Van Gogh o Monet no són els responsables del canvi climàtic, però la seva obra té prou fama perquè milions d'ulls s'hi posin a sobre. Aquesta va ser (és) l'estratègia de les activistes de Londres i Berlín i també la seva comesa: no buscaven fer malbé ni destruir les obres, sinó que el seu missatge calés i s'expandís entre fronteres; una acció merament funcional que no té res a veure amb la impulsivitat i el fer per fer dels joves, i molt menys amb la maldat i la inconsciència que alguns mitjans o intel·lectuals els han atribuït. De fet, l'escàndol que s'ha generat amb la sopa i el puré ha obligat la massa a deixar d'ignorar el declivi mediambiental. Perquè el canvi climàtic mata la gent. Segons un informe del 2019 de l'ONU, una de quatre morts prematures i de malalties al món estan relacionades amb la contaminació i altres danys al medi ambient. Es veu que és fonamental limitar l'augment de la temperatura mundial a 1,5 ºC, però segons el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de Nacions Unides, la ciència ens diu que per aconseguir-ho el món ha de reduir un 45% de les emissions per al 2030 i aconseguir emissions netes de valor zero per al 2050. La realitat és que, només en la dècada actual, es preveu que les emissions mundials augmentin gairebé un 14%.
Per això, en tot aquest assumpte, l'important no hauria de ser tant el com si no el què, sobretot quan el què incumbeix tota la humanitat i quan el com no té una intenció dolosa o maquiavèl·lica, sinó purament reflexiva. Els drets de què disposem ara s'han aconseguit a força de manifestacions, vagues, disturbis als carrers i algun pot de pintura llançat —va ser una de les accions utilitzades per les sufragistes a començaments del segle XX, i anys després van aconseguir que les dones de més de 30 anys tinguessin dret a vot—. Igual que les vagues laborals per consolidar les 8 hores laborals, la marxa de la sal que va portar a la independència índia o el moviment de les armilles grogues a la França d'Emmanuel Macron. No ho van fer perquè sabien que funcionaria, ho van fer perquè creien que era just fer-ho i ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible. Cap dret, lluita o objectiu públic s'ha aconseguit de braços plegats, i el que pensi que sí, o és un ignorant o no ha viscut una punyetera injustícia o opressió en la seva vida.
No deu ser que el que intenten és deslegitimar les noves generacions i les seves estratègies perquè són les que tenen una mica de consciència sobre cap a on cal anar?
La doble vara de mesurar amb què s'ha analitzat l'acció d'aquestes activistes pel canvi climàtic no té massa sentit. S'assenyala un pot de sopa i no els pocavergonyes que mereixen que sigui llançada? Veiem un dia sí i l'altre també com governs, multinacionals o empreses continuen conspirant per lucrar-se a costa d'hipotecar l'existència global: aproven lleis estatals limitadores mentre donen concessions perquè petrolieres, elèctriques i gasístiques segueixin explotant els recursos i untant-se en bitllets que continuen reinvertint en un dia de la marmota del qual ni saben ni volen sortir. Així que qualsevol maniobra creativa, genuïna i pura que tingui per objectiu una causa justa i que no procedeixi a cometre cap mal, com és el cas, hauria de ser una causa tan inexcusable com legítima a la qual els éssers humans no tenim el luxe de permetre'ns renunciar. Qualsevol acció és inútil fins que deixa de ser-ho, i si molesta a l'establishment, punt a favor.
Vist el panorama, no és cap sorpresa que la gent estigui emprenyada i desesperada. Sobretot els més joves, que han heretat un món podrit i la responsabilitat de canviar les coses, i que viuen frustrats per intentar lluitar per un propòsit comú sense cap tipus de suport. Gairebé sembla a més que se n'hagin d'avergonyir. Són etiquetats pels manaies com la generació de vidre a la qual tot l'afecta i la majoria de la qual, diuen, són crios sense compromís ni pretensions vitals. Ho va il·lustrar Isabel Díaz Ayuso l'altre dia, quan va dir que a la gent jove "li falta aquella cultura de l'esforç" i que, per culpa de la revolució digital i la multitasca que comporta en la vida d'aquests subjectes, "els està aïllant socialment, els està eliminant la tenacitat, la paciència i el relacionar-se amb altres persones". Llavors en què quedem: fan coses o no fan res? Casualment, als bars, santuari popular al qual arriben tots els debats que valen la pena, s'ha parlat d'una cosa que ressona a crisi climàtica per unes xavales armades amb un parell de llaunes de menjar envasat i un xic de sentit comú. No deu ser que el que intenten és deslegitimar les noves generacions i les seves estratègies perquè són les que tenen una mica de consciència sobre cap a on cal anar?