“Al juny, la falç al puny”, diu el proverbi català. A la història de Catalunya, el mes de juny té un protagonisme destacat: és aquell punt en el calendari que ha assenyalat el final dels grans cicles històrics. Ho explicàvem en un article anterior. El Compromís de Casp, que va impulsar la substitució de la dinastia nacional Barcelona-Aragó per la castellana Trastàmara, es va començar a gestar un mes de juny de 1410. I es va materialitzar el juny de 1412. La Guerra Civil catalana -anomenada també guerra dels Remences-, que va enfrontar la monarquia i les classes populars, rurals i urbanes, per una banda -en una curiosa i sorprenent aliança contra natura-, amb les oligarquies feudals que havien segrestat les institucions, va esclatar el mes de juny de 1462. Casp i els Remences són dues fites cabdals de la història medieval catalana, que expliquen els grans conflictes posteriors de la nostra història moderna, “... per quan vingui un altre juny”.

El Corpus de Sang

1640. 7 de juny. Diada de Corpus. Fa 377 anys. Es produeix un gran avalot als carrers de Barcelona, que se salda amb 20 morts -entre ells, el virrei hispànic Dalmau de Queralt- i que és l'espurna que farà saltar un conflicte de grans proporcions. El Corpus de Sang de 1640 seria el tret de sortida, i mai més ben dit, de la primera revolució nacional catalana. Ni el conflicte derivat del Compromís de Casp -la revolta de Jaume d'Urgell contra el candidat elegit Ferran de Trastàmara-, ni la guerra civil de 1462 i la guerra dels Remences que la van alimentar no tenien el caràcter transversal ni l'abast nacional que adquiriria la revolució dels Segadors. El 1640, la societat catalana havia ingressat de ple en un món modern que renegava de la "medievalitat" i que explicava la raó d'Estat. Si busquem la referència més remota als nostres esquemes actuals (socials, econòmics, polítics) la trobem en aquells escenaris d'autoritarisme despòtic, d'arquitectura barroca i de música sacra.

Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, virrei de Catalunya, i el comte-duc d'Olivares, privat del rei

Consens revolucionari

La prova més evident són els elements -i les causes- que expliquen aquella revolució i que, sorprenentment, ens assalten de nou, en plena era del postcapitalisme. I que, en canvi, trobem amb comptagotes el 1410 i el 1462. Elements i causes que revelen que la nostra societat actual és filla -o neta, si parem a l'estació de 1713- d'aquella revolució. El conflicte dels Segadors va ser una  revolució que, per primera vegada a la història, va generar un gran consens en la societat catalana. La pagesia -la propietària, l'arrendatària i la jornalera-, els gremis -els mestres, els oficials i els aprenents-, la burgesia mercantil -la gran i la petita-, les arts i les ciències -els oficis, els docents, els metges i els juristes-, l’Església -la cúria i el baix clergat- i, fins i tot, una part de l'aristocràcia -tronada i arruïnada- que el vent no s'havia endut es van posicionar al mateix bàndol. La proclamació de la primera República catalana -la de Pau Claris el 1641- ho certifica.

Un país d'oportunitats

Però per entendre les causes cal observar els elements. El dibuix del país en les dècades immediatament anteriors a la revolució. O si es vol, la successió de dibuixos. I per observar-ho -i entendre-ho- ens cal fer un viatge en el temps. Retrocedir un segle. 1540. Catalunya és, a les portes de l'Edat Moderna, un solar fumat. Un país devastat per les crisis i les guerres de la centúria del 1400, amb una població i una economia que havia reculat a les taxes de la centúria del 1200. A partir del 1540 es produeixen dos fets cabdals que canvien la fesomia del país per sempre. El primer, la gran immigració occitana, que va duplicar la població. De 250.000 a 500.000. A Catalunya li passava el que els passa a tots els països que estan superant una gran crisi. Era una terra d'oportunitats mancada de capital humà. I Occitània era una autèntica bola de foc, immersa en mil conflictes mal anomenats "guerres de religió". El complement “malthusià”.

La democratització de la propietat

I el segon, la democratització de la propietat. La guerra dels Remences del segle anterior havia impulsat un moviment que seria l'equivalent, amb l'obligada distància cronològica, a una reforma agrària: el repartiment de la terra. Una versió barroca de la cita contemporània “la terra, per al qui la treballa”. Per primer cop a la història, la gran massa de la pagesia -jornalera i de remença-, que representava els 2/3 de la població del país, accedia a la propietat -o a un règim de lloguer molt favorable- de la terra que explotava i de la casa que habitava. I de retruc, l'artesanat rural -els mestres de cases, els ferrers, els fusters, els teixidors, els sabaters- van passar a ser amos dels seus obradors. Però les fonts no oculten que aquesta democratització de la propietat va venir acompanyada d'un fort endeutament: les hipoteques. Una veritable bombolla immobiliària, rústica i urbana, que seria una de les causes que provocaria la crisi que va precedir la revolució.

Pau Claris

L'especulació alimentària

Un altre element molt important, en aquella successió de dibuixos, va ser la crisi alimentària. La democratització de la propietat va impulsar una democratització de la producció i del consum. A Catalunya, a principis de la centúria del 1600, s'havia imposat plenament un model productiu preindustrial que no tenia cap relació amb el paisatge econòmic de Castella, i en canvi tenia molts elements en comú amb el dibuix de les societats d'Anglaterra, dels Països Baixos o del Milanesat. Però, a diferència d'anglesos, neerlandesos o milanesos, tenia uns canals de comercialització molt embrionaris, que és el mateix que dir molt febles. Aviat va aparèixer la figura de l'especulador que acaparava cereals, provocava caresties i introduïa el producte als mercats amb comptagotes i a preus elevadíssims. Veritables màfies -coordinades des de l'oficina del virrei hispànic- que decidien quines ciutats serien abastides, perquè es plegaven a les seves condicions, i quines passarien fam.

La festa d'Olivares

Mentre passava tot això, a la cort de Madrid, Olivares -el privat del rei i ministre plenipotenciari- va decidir que els catalans havien de pagar la part de la festa que els tocava. Les monarquies hispànica i francesa estaven enfrontades en mil conflictes per dirimir el lideratge a Europa, i el gabinet Olivares va calcular que Catalunya havia d'aportar -en forma d'impostos- l'equivalent a una població d'un milió d'habitants (el doble del cens real). La negativa de les institucions catalanes (1626) va ser el punt d'inici d'una escalada de tensió que desembocaria en la revolució. Olivares, contrariat, va desviar a propòsit el focus del conflicte a la frontera francocatalana. I va omplir Catalunya de soldats: els Tercios de Castilla. Una invasió militar en tota regla que es va fer especialment dramàtica quan es va obligar la població a allotjar la tropa en les seves pròpies cases i a alimentar-la amb els seus propis recursos.

El “derecho de conquista”

L'any 1635, cinc anys abans de l'esclat de la revolució, la situació general era d'una tensió extrema. Els soldats hispànics practicaven, impunement, el derecho de conquista sobre la població catalana. Es van començar a succeir episodis de robatoris i saquejos que amb la resposta catalana es van convertir en una formidable espiral de violència: violacions i assassinats de nenes i de dones del país, tortures i assassinats dels homes que venjaven les morts de filles i esposes, lleves forçoses cap al front de guerra dels fills de les famílies violentades, incendis massius de collites, de graners i de pobles sencers. Tot plegat, en un escenari de crisi dramàtica que estava precipitant la fallida de la petita pagesia propietària i del petit artesanat propietari. Les fonts revelen que les cases de caritat es van omplir a vessar de canalla òrfena o abandonada, i els boscos es van omplir de persones i de famílies colpides, expulsades pel sistema.

La “tempesta perfecta”

Amb aquests ingredients s'explica que el 1638, dos anys abans de la revolució, acabés definitivament esclatant la bombolla alimentària. Un episodi dramàtic que va provocar la fallida definitiva dels petits propietaris productors: l'esclat, definitiu també, de la bombolla immobiliària. A la crisi alimentària se sumaria una allau de desnonaments, curiosament executats pels especuladors de cereals -negociants, banquers i arrendadors que conservaven la propietat de la terra-, que explicaria el fort ressentiment cap a les classes col·laboracionistes de l'aparell funcionarial hispànic. La revolució dels Segadors, en paraules de Reglà -un dels grans historiadors del fenomen- va ser inicialment un moviment anti-senyorial sense un lideratge clar, que va esdevenir ràpidament un moviment nacional anticastellà, antihispànic, que culminaria amb la proclamació de la primera República catalana. Passant, prèviament, per l'estació de la diada del Corpus de Sang.

Mapa d'Europa (1650), per Joan Blaeu

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat