Volem productes en català, que sobretot siguin fets aquí, que ens arribin a la porta de casa l’endemà (o en dos dies, com a molt) i que, a més, siguin barats. Espòiler: aquesta equació és impossible. La coherència té un preu, i, si volem que la llengua també visqui al mercat, toca assumir-lo. Fa uns dies vaig sentir una queixa que segur que us és familiar: “22 euros per una agenda? Em sembla caríssima”. Caríssima en comparació amb què? Amb els 40 euros que paguem per dos àpats de menjar xinès a domicili? Amb els 12 euros d’una copa a un bar de moda? Amb els 14 euros mensuals de Netflix o Spotify que paguem sense pensar?                                                                                                                                                

Aquella agenda no només és paper i tinta, és una cadena petita, fràgil i plena de costos invisibles que no tenen res a veure amb els d’una multinacional

La qüestió és que, quan parlem de productes en català, és quan ens tornem més exigents. Els passem pel filtre del preu, de la rapidesa i de la comoditat. Però quan comprem a Amazon, a Zara o a Apple, no ens fem tantes preguntes. I, si ens sembla car, simplement no ho comprem, però no enviem un correu dient-los que ens sembla car. Unes vambes fetes a Bangladesh poden costar-nos 120 euros. El preu real de cost d’aquestes sabates segurament és inferior a 5 euros. Un cafè d’una franquícia internacional ens costa gairebé 4 euros —i el prenem cada dia—, però una agenda feta a Banyoles per 22 euros ens sembla un luxe i una estafa.

Consumir en català és un acte de coherència, i la coherència té un preu

El que no veiem és tot el que hi ha darrere d’aquest producte local. Aquella agenda no només és paper i tinta: hi ha una dissenyadora que ha pensat cada detall (no està feta amb una plantilla), un impressor que treballa amb tiratges petits (i, per tant, més cars), comissions digitals de les plataformes de venda, l’IVA que se’n va directe a l’Estat (i la part proporcional de la quota, és clar), els sobres i cartons per empaquetar i, sobretot, les hores invertides a preparar i enviar cada comanda. És una cadena petita, fràgil i plena de costos invisibles que no tenen res a veure amb els d’una multinacional capaç de fabricar milions d’unitats en una fàbrica llunyana amb sous miserables.

I aquí hi ha el punt clau: consumir en català és un acte de coherència. I la coherència té un preu. Igual que pagar una mica més per productes ecològics, per roba feta amb condicions laborals dignes o per energia renovable. Tots hi estem d’acord quan en parlem, però a l’hora de passar per caixa ens agafa la temptació del “més barat”. Si no som capaços d’assumir aquest petit esforç, el català desapareixerà de l’aparador. I no perquè la llengua no sigui vàlida, sinó perquè el mercat acabarà expulsant-la. No hi haurà llibres, agendes, joguines, apps o joguines en català, si ningú no vol pagar-los. I això no és només una qüestió de consum: és una qüestió de futur.

Senyores i senyors, el mercat parla el mateix idioma que la butxaca

És molt fàcil criticar els 22 euros d’una agenda feta aquí mentre ens gastem 80 en un sopar improvisat de cap de setmana o 1.400 en un mòbil que en dos anys ja ens semblarà vell. Ara bé, després ens queixem que costa trobar productes en català. Ens sembla un drama que les joguines arribin només en castellà, que la tecnologia no tingui versió catalana i que els nostres fills no tinguin referents en la seva llengua. Senyores i senyors, el mercat parla el mateix idioma que la butxaca.

Al final, la discussió no és econòmica, és de prioritats. Comprar en català no és un luxe, és una aposta. És garantir que hi continuï havent aquesta oferta. És mantenir viva la llengua més enllà de l’escola i dels mitjans de comunicació. És apostar perquè els nostres fills s’acostumin a veure el català també a les etiquetes, als llibres de text, a les apps i fins i tot als tiquets de compra. Consumir en català no és una despesa extra: és una inversió en nosaltres mateixos. I, com passa amb totes les inversions, demana paciència, consciència i un punt de renúncia. Però al capdavall, és l’única manera de garantir que el català continuï sent no només una llengua de carrer, sinó també de mercat.