És professora, viu una vida tranquil·la, té dos fills, però està glaçada, petrificada per l’estigma de la criança. Annie Ernaux ens relata a La dona gelada la història d’aquelles dones que als anys 60 van veure les seves vides congelar-se per ser mares. La protagonista rebufa un tedi inquietant, un neguit que patien moltes dones abans que es defès la imatge de l'àngel de llar representat en tantes novel·les a finals del S.XIX i principis del XX. Certament, que aquest arquetip, per desgràcia mai ha acabat de desaparèixer.
La novel·la, editada per Angle Editorial, és una aposta segura, ja que l’Ernaux sempre relata amb mestria la personalitat i les problemàtiques dels seus personatges i converteix les seves ficcions en una mena de radiografies socials d’una època. La maternitat i les renúncies han estat tractades en desenes, per no dir en centenars de novel·les, però l’estil de la Premi Nobel és únic. Ernaux comença endinsant-nos en la història amb escenes quotidianes i espais que reconeixem a altres relats com Los armarios vacíos o Una mujer. La seva empremta personal és un clàssic a l’hora de teixir els arguments perquè ella sempre hi és a les seves novel·les, el seu jo, les seves pors, les seves esperances i, en general, la seva experiència vital. L’Ernaux, que també va ser professora i va tenir dos fills, dibuixa sensacions incòmodes amb l’escriptura, desvirtuant a cop de silencis i descripcions senzilles la complicitat del seu matrimoni.
Una de les pors que apareixen quan ets mare és la de deixar de ser una mateixa per a passar a ser només mare, la mare o la mare d’algú
Una de les pors que apareixen quan ets mare és la de deixar de ser una mateixa per a passar a ser només mare, la mare o la mare d’algú. La maternitat és una identitat que no hauria de definir a una dona, com no ho fa una paternitat. Als homes no els passa, no tenen aquesta dissolució identitària quan es converteixen en pares d’algú, continua sent dissenyadors, lectors, jugadors de bàsquet, atractius, desitjables. La dualitat a la qual s'enfronta la maternitat és imposada o impostada?
Mare o dona, què vull ser?
Ernaux ens posa davant la identitat maternal en forma d’abisme amb una normalitat aclaparadora. Si ets una dona que s’enuncia com a mare en primera instància, aquesta novel·la no t’agradarà. Però si tens por de perdre’t a tu mateixa entre la lactància, els plors, els banys i les cançons de bressol, pots sentir-te identificada. Aquest relat m’ha fet pensar un altre cop en per què ara mateix ha tornat la idea de la mare com a ens sagrat, místic, inclòs monolític, que han recuperat moltes gurús durant aquests darrers anys.
Si tens por de perdre’t a tu mateixa entre la lactància, els plors, els banys i les cançons de bressol, pots sentir-te identificada
Justament aquesta manera de criança entregada és la que rebutjaven les dones als anys 60, volien ser alguna cosa més que mares, volien treballar, volien alliberar-se de la llar, volien tenir nom propi, cognoms i la possibilitat d’explorar la maternitat sense una idealització quasi virginal. Ai de les mares perfectes, de les bones mares! Quin perill aquella estampeta de mare immaculada. Ernaux agafa la seva experiència de mare de classe obrera i la posa sobre el paper per ajudar-se a si mateixa, però també per ajudar-nos a entendre la violència que envolta aquesta vivència; ja han passat trenta anys des que va escriure La dona gelada (el seu tercer llibre) i no hem avançat tant en la igualtat respecte a la criança o cura de la canalla.
La dona gelada posa de manifest, una vegada més, que tot el que travessa la vida de les dones ha estat instrumentalitzat per la societat i en concret pel patriarcat per a oprimir-les
La dona gelada posa de manifest, una vegada més, que tot el que travessa la vida de les dones ha estat instrumentalitzat per la societat i en concret pel patriarcat per a oprimir-les. Des del part a la sobrerepresentació femenina a les reunions de famílies als AFA, fins la calendarització de la vida dels fills o les renúncies professionals. Sacrifici, dolor, buit. Aquella rigidesa dels pits tibant d’una boca que et necessita, que aprofita a fons l’amor inacabable, fent sagnar, fent plorar de dolor mentre el pit cou per dins i regurgita tota l’existència. Punxades del mugró fins al cervell. I aquella imatge d’una dona congelada, no se sap si és de patir o de fred. Està congelada al buit per ser mare? Fins quan?