Lleida, 24 d’octubre del 1149. Fa 876 anys. Després d’un setge de més de set mesos (març – octubre, 1149), les hosts de Ramon Berenguer IV —comte independent de Barcelona i Home Principal de l’Aragó— i d’Ermengol VI —comte independent d’Urgell— entraven a la ciutat andalusina de Làrida, que, a partir d’aquell moment, passaria a anomenar-se Lleida. La conquesta de Lleida, que, amb 10.000 habitants (duplicava la població de Barcelona), era la darrera gran plaça andalusina al nord de l’Ebre (Tortosa havia estat guanyada l’any anterior, 1148), completaria el mapa de Catalunya, el nom que ja rebia el país format pels comtats independents del quadrant nord-oriental peninsular que gravitaven al voltant de Barcelona. Però, sobretot, tindria una gran repercussió, perquè inicialment no era dins de la zona de projecció catalana.
Què eren les zones de projecció?
D'ençà que els dominis cristians peninsulars havien iniciat els seus processos expansius cap al sud (segle IX), es projectaven emmarcats dins de les delimitacions de l’època romanovisigòtica. La ideologia del poder d’aquells dominis iniciàtics (els regnes d’Astúries-Lleó i de Navarra-Aragó) tenia un clar objectiu: la restauració de l’extint regne visigòtic, que s’havia diluït com un terròs de sucre amb l’arribada dels àrabs a la Península (711). Tots els tractats que durant aquesta època iniciàtica (segles IX a XI) van signar asturlleonesos i navarroaragonesos, ho confirma. En canvi, el Casal de Barcelona ambicionava reunir la vella Marca de Gòtia (la meitat nord no s’havia independitzat el 987). La seva projecció estava orientada cap al nord, però també amb un criteri basat en velles demarcacions; en aquest cas, les carolíngies.
Quina era la línia que separava els processos expansius de Barcelona i l'Aragó a la Península?
Les expansions aragonesa i catalana s’havien projectat molt en funció de les dificultats de cada moment. Però, en línies generals, ambdues cancelleries acceptaven que la línia que separava aquells dos processos expansius era la vella ratlla romanovisigòtica que delimitava les sotsdivisions central i oriental de la província Tarraconense. És a dir, la ratlla que separava el conventus Tarraconense (en aquest cas, era una sotsdivisió que portava el mateix nom que l’estructura superior) i el conventus Caesaragustanus. El conventus Tarraconense ocupava el territori que, posteriorment, formarien Catalunya i els terços nord i centre del País Valencià. I el Caesaragustanus, el territori que, també posteriorment, formaria l'Aragó. La ratlla que els separava, en la seva meitat nord, era l’eix fluvial Noguera Ribagorçana-Segre-Matarranya.
Lleida era a la zona expansiva aragonesa?
Lleida —la vella Iltirta nordibèrica, Ilerda romana i Làrida andalusina— i el seu extensíssim terme eren a cavall del riu Segre. Però la ciutat era a la riba dreta, i durant l’època romanovisigòtica va quedar adscrita al conventus Caesaragustanus. El mapa que a finals del segle XIX va traçar l'investigador i historiador Heinrich Kiepert, professor de Geografia de la Universitat Humboldt de Berlín, ho testimonia. Per tant, si ens atenim a aquesta dada i, sobretot, a les fonts documentals de la cancelleria aragonesa de principis del segle XII, Lleida era a la zona expansiva d’Aragó. El rei Alfons el Bataller, rei de Pamplona i de l’Aragó i comte de la Ribagorça (1104-1134), va destinar molts esforços a la seva conquesta. Tants, que li acabarien costant la vida. Va morir després de ser ferit de gravetat durant el fracassat intent de conquesta de Fraga (1133).
La disputa de la llaminera Lleida
La llaminera conquesta de Lleida i de la seva riquíssima horta ja havia estat objecte de disputa entre Alfons el Bataller (recordem, rei de Pamplona-Aragó... i també comte independent de la Ribagorça!!!, el comtat creat a cavall del límit entre els conventus Caesaragustanus i Tarraconense, en la seva part nord) i Ramon Berenguer III (comte independent de Barcelona... i de la Provença, i pare i antecessor de Ramon Berenguer IV). El 1126 (tretze anys abans de la conquesta de Ramon Berenguer IV), ja havien pactat que ni l’un ni l’altre no emprendrien la conquesta de Lleida. En aquell moment (1126), els arguments aragonesos ja no estaven tan clars, des que, un segle abans (1018), la monarquia navarroaragonesa havia absorbit la Ribagorça, després del sospitós assassinat del comte Guillem, i mantenia un domini a totes dues bandes de la ratlla.
Llavors, per què Ramon Berenguer IV conquereix Lleida?
Per què Ramon Berenguer IV trenca el pacte que havia subscrit el seu pare i conquereix Lleida? Doncs perquè quan Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, empren la conquesta catalana de Lleida (1149), ja és Home Principal de l’Aragó. Ho és des de les Capitulacions matrimonials de Barbastre (1137) —els pactes matrimonials entre Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, hereva del rei Ramir II, i la donació del regne aragonès a favor del nuvi— i la Confirmació d’Ayerbe (1137) —que certifica la cessió de tota l’autoritat reial a l'Aragó a favor del comte barceloní. Per tant, la conquesta catalana de Lleida es produeix en un context d’extrema feblesa de l’Aragó. Tan sols deu mesos més tard (agost, 1150), Ramon Berenguer IV i Peronella celebrarien el seu matrimoni a Lleida, símbol del poder del nuvi.
Un cop d’autoritat
L'empresa conqueridora de Lleida va ser un cop d’autoritat de Ramon Berenguer IV, que amb aquesta exitosa iniciativa projectava un missatge claríssim a la noblesa aragonesa. Però també va ser un èxit estratègic. Lleida era al centre d’un ampli territori —l’antic territori de la nació dels ilergets nordibèrics, i de l’emirat de Làrida, en la darrera època andalusina— que abastava les valls baixes del Segre, el Cinca i el Matarranya, i que protegia el territori de Tortosa de possibles incursions enemigues. Les conquestes de Tortosa (1148) i de Lleida (1149) barraven la sortida al mar a l'Aragó, i també impedien que la noblesa aragonesa ressuscités la fracassada campanya valenciana d’Alfons el Bataller (1104). La taifa andalusina de Balànsiya (València) estava emplaçada sobre l’extrem sud del vell conventus Tarraconense.