Els contes reunits a Cómo encontré al autor de mi necrológica. Relatos de humor autobiográficos, de Jaroslav Hašek tenen un segle d'antiguitat. Ara els ha publicat en castellà La Fuga Ediciones, amb una nova traducció de Marina Tutusaus. I cent anys més tard, la sàtira de l'escriptor txec manté la seva vigència.

Jaroslav Hasek in Prague 1921 Viquipedia

Barruts

El lector trobarà a Cómo encontré al autor de mi necrológica tota la gràcia de Les aventures del bon soldat Švejk, però concentrades en contes curts. Però, sobretot, hi trobarà la característica barra d'Švejk. Els personatges més característics de Hašek són absoluts antiherois, descreguts que tan sols tracten de sobreviure en un món hostil i que ho fan amb grans dosis de murrieria i manca d'escrúpols. Enganyen, estafen, defugen els compromisos, s'emborratxen, fan el gos... Hašek aconsegueix fer una crua sàtira de l'Europa de principis del segle XX a través de personatges populars que no combreguen amb les estructures socials dominants, però que no les combaten per enderrocar-les, sinó que es limiten a oposar-s'hi amb tota la seva passivitat.

Era Hašek o no?

Hašek empra la primera persona en bona part d'aquests contes per fer-los guanyar en frescor i versemblança. No té cap problema en usar un vocabulari popular, i fins i tot groller, terriblement àgil. Però sovint queden dubtes sobre fins a quin punt els relats són autobiogràfics. L'escriptor txec va treballar, de molt jovenet, d'aprenent a un adroguer, una experiència que podria quedar retratada al conte "Una vieja droguería". No està clar fins a quin punt exagerava. Més tard, va dedicar-se a escriure textos per a la revista Món dels Animals, i tal i com s'explica, fil per randa, al conte (o no conte) "En una revista de fauna", es va especialitzar en inventar-se animals fantàstics presentant-los com a reals, fins el punt que va mantenir contactes amb eminents zoòlegs que havien cregut les seves imaginatives descripcions. Ara bé, el conte inicial del recull "Mi confesión", ironitza, justament, sobre les suposades malvestats que hauria comés el propi autor. I és molt probable que el relat que dona nom al recull "Cómo encontré al autor de mi necrológica" fos generat per la fecunda imaginació de l'escriptor txec. Ara bé, no hi ha dubte que la propensió dels personatges de Hašek al consum d'alcohol s'inspiren en la seva pròpia persona: era conegut pel seu fort alcoholisme.

Cent anys que passen en va

Als contes de Hašek no hi ha mòbils, ni internet, ni grans superfícies. Hi ha adroguers, revistes, pagesos que conreen la terra amb les seves mans... Però més enllà dels canvis tecnològics, queda clar que no moltes coses han canviat en l'ànima humana des del temps en què Hašek escrivia. La rapacitat dels propietaris continua existint, la incompetència dels funcionaris no ha canviat i els abusos policials estan a l'ordre del dia. Per això Hašek es llegeix com si fos un autor actual i no pas com el meravellós clàssic que és.

Dosi concentrada de sòlid humor

Cómo encontré al autor de mi necrológica permetrà a aquells que havien gaudit de Les aventures del bon soldat Švejk retrobar-se amb el millor Hašek, i fer-ho amb textos breus, frescos i molt fàcils de llegir. I els que no hagin pogut llegir l'obra magna de l'escriptor txec, amb aquests contes poden introduir-se a l'obra d'un autèntic geni del llenguatge. L'humor negre de Hašek continua viu a desgrat del pas del temps. Potser, ara més que mai, en temps de correcció política i autocensura, es troba a faltar la seva contundència. Aquest recull de relats és una autèntica bombona d'oxigen front a un món que continua, cent anys després, essent asfixiant...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat