Després d’unes setmanes de la seva estrena a Disney+, sembla prudent assegurar que Cómo conocí a tu padre no serà un gran èxit. La història és prou interessant, amb el personatge interpretat per Hilary Duff buscant la seva parella ideal mentre viu aventures amb els seus amics a Nova York, però on fluixeja és en l’humor, element indispensable perquè una comèdia d’aquest tipus funcioni, com ho ha fet en totes les sèries en què aquesta s’emmiralla. Perquè, evidentment, la referent principal de la sèrie és Cómo conocí a vuestra madre, però a darrere també hi ha tot un bagatge de comèdies com les que Cómo concocí a tu padre desitjaria ser, i aquí us portem les millors.
La mare de totes les comèdies de situació d’amics joves a la ciutat que hem vist aquest segle. De fet, Cómo conocí a vuestra madre ja n’imitava molts elements, però va tenir l’encert de diferenciar-se’n incorporant un objectiu final, la mare, i diferents formes narratives que se sortien d’allò tradicional. Cómo conocí a tu padre ha mantingut l’objectiu, però no juga tant amb les formes, tornant una mica al que havia estat Friends, però lluny d’aconseguir el carisma únic de Ross, Rachel, Chandler, Monica, Joey i Phoebe ni de construir escenes igual d’hilarants a partir de les seves interaccions.
Friends no va ser la primera gran sitcom sobre un grup d’amics al voltant dels 30 anys, perquè ja tenia algunes comèdies prèvies de referència, com Seinfeld, la influència de la qual encara se segueix notant. És molt curiós revisionar-la avui, de fet, perquè hi veus l’origen de tot un seguit d’elements que s’han anat repetint al llarg dels anys fins arribar a Cómo conocí a tu padre, especialment en l’habilitat de generar comèdia a partir dels moments més quotidians. El Jerry, l’Elaine, el George i el Kramer podien passar-se tot un capítol buscant el cotxe al pàrquing o intentant sopar a un japonès, i sempre, sempre, sempre aconseguien fer-nos riure.
El que va fer The Big Bang Theory és agafar aquesta fórmula del grup d’amics que tan bé funcionava i portar-la al terreny dels friquis. La idea va funcionar. El problema aquí és que va quedar una sèrie molt masculinitzada (sovint, fins i tot, masclista), que es va intentar reconduir amb la introducció de més personatges femenins. Però les estrelles sempre van ser els seus inicials protagonistes, divertits i ben construïts, amb una Penny que va mostrar una gran evolució al costat del Leonard, un Raj i un Howard que ens van deixar moments estel·lars i un Sheldon Cooper que es va acabar convertint en un dels personatges més icònics de la televisió.
Un grup d’amics que viu en un pis durant els anys que intenten ordenar les seves vides entremig d’amors i desamors. No sembla que hagi de tenir res de diferent respecte cap de les altres sèries de la llista, però sí que té una cosa que la fa especial: el seu sentit de l’humor. Allò que Cómo conocí a tu padre no ha estat capaç de trobar, New Girl ho va fer a través d’anar una mica més enllà per flirtejar amb l’humor absurd, creant converses sense sentit i situacions esbojarrades que funcionaven gràcies a uns personatges extravagantment divertits com la Jess, el Nick, l’Schmidt i el Winston.
Més enllà de les històries que poden viure els amics al dia a dia, que és el que acaba omplint els capítols d’una sèrie com Cómo conocí a tu padre, el que realment genera l’interès per seguir mirant la sèrie és descobrir amb qui acaba la protagonista. I poques sèries han executat tan bé aquesta tensió com la britànica Lovesick. Amb un gran sentit de l’humor, segueix la història del Dylan després de descobrir que té clamídia, dedicant un episodi a repassar cada una de les noies amb qui ha estat. Al llarg de les tres temporades, però, es farà evident que el seu veritable amor l’ha tingut sempre al davant.