Si us demanen com es diuen les parts del dia, recitareu: matí, migdia (o migjorn), tarda, vespre, mitjanit, nit. Podem afegir-hi matinada (01:00-07:00), inclosa dins la nit. D'havent dinat al vespre tenim tarda, que alguns consideren un castellanisme (tarde), ja que es diu vesprada en valencià (pronunciat vespra'a) i el preciós horabaixa a les Illes. Tanmateix, Joan Coromines, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, aclareix que no es tracta pas de cap castellanisme. En català medieval es deia el tard (en masculí) i també hora tarda. Al segle XVII apareix la tarda. De fet, en tortosí i valencià sentireu al tard o al tardet per a quan fosqueja.

Per a referir el moment del dia, s'usa la preposició de anteposada; per exemple: Aquesta setmana treballo de matí i la setmana vinent de tarda; o: No em despertis si te'n vas de matinada, canta el mallorquí Tomeu Penya a No em despertis; o: De nits pensaré en tu, canten els Sau a No he nascut per militar; també, és clar, de dia (Aquests lladres assaltaven cases de dia). Algunes expressions d'aquestes van nominalitzar-se (per exemple: Al dedia és més fàcil orientar-se que durant la nit) i per això existeix el nom dematí, equivalent a matí (Quedem a les deu del dematí).

L'inici i el final del dia, moments propicis per a l'expressivitat

Per al moment que surt el sol tenim a trenc d'alba (potser l'expressió més coneguda), al trenc del dia, a punta de dia (també a l'apuntar el sol o a l'apuntar el dia), al ratllar el dia, a l'aurora o el tradicional a pic de jorn. Si un no vol precisar gaire, sempre pot dir a primera hora, amb variants: a les comarques centromeridionals valencianes, l'estudiós Vicent Bataller Grau troba l'expressió a lo primer, i Carles Segura-Llopes aquesta d'aire llatinitzant: a la prima. A la Terra Alta, el dialectòleg Pere Navarro té documentada una construcció que enamora: clar-o-non-clar. També pot esmentar-se allò que fa el sol: a sol eixit; o, a Mallorca, a sol nat (Baltasar Porcel, a la novel·la Solnegre, 1961, escriu: Ara, de bon matí, a sol nat, ja es sent el renou de rostit del batre a totes les eres).

Per al moment que s'amaga el sol tenim a sol post (o al solpost o a solpostada); citem de nou Baltasar Porcel, a la mateixa obra: La Font dels Morers [...] fou descoberta per Alí [...]. Un dia, a sol post, es ficà dins uns esbarzers amb una escudella i una xapeta. Sortí, després, amb l'escudella plena d'aigua: la font havia nat. I altres, com a postura de sol, el preciós a hora horada (usual en parlars valencians) o al foscant. En tortosí i valencià també es diu a poqueta nit (o a boqueta nit, o a boqueta de nit); i, com explica Manel Riera, en la parla tradicional d'Andorra a boca de vespre o a boca de nit. Si un no vol precisar gaire també existeix a darrera hora o a última hora. A banda, les construccions entre dos foscants i a dos llums (o entre dos llums) serveixen tant per a la sortida com per a la posta del sol.