Barcelona, any 1333. Fa 693 anys. Les cròniques de l'època anomenen aquesta anualitat com "lo mal any primer". El 1333 posaria en relleu les conseqüències d'un canvi climàtic —l'inici de la Petita Edat de Gel— que es posaria de manifest amb una successió de males anyades —alternança d'aiguats i de sequeres— i que es traduiria en la ruïna de l'aparell productiu agrari i un canvi de cicle econòmic. El 1333, "lo mal any primer" i el principi de la fi de l'etapa de plenitud medieval catalana (de mitjan segle XIII a inicis del segle XV), Barcelona —amb 50.000 habitants— era la ciutat més poblada i més rica dels dominis cristians peninsulars i una de les grans urbs de la conca mediterrània i del continent europeu.
Però, com vivien les classes populars a la capital del domini més poderós de la Mediterrània? Quina era la composició de les masses de propietat i de lloguer? Qui eren els grans tenidors del parc immobiliari de la ciutat? Què representava la renda que pagaven els llogaters respecte als seus ingressos? Com era l'habitatge estàndard i com s'hi distribuïen les persones i famílies? Quins eren els barris amb els lloguers més alts i quins eren els que oferien les rendes més assequibles? Quines eren les diferències de qualitat residencial? Què era el que marcava la "frontera" entre els barris rics i els barris pobres —l'oferta escassa i cara i l'oferta abundant i més assequible— de la Barcelona medieval?
Els barris rics i els barris pobres
La Barcelona del 1333 ja tenia dues anelles de muralla: la romana, construïda al segle I i reformada al segle IV, que encerclava el barri de la Catedral, del Palau del Rei i el call jueu; i la de Jaume I, construïda entre el 1285 i el 1295 per a abraçar els barris del Born i de la Ribera, nascuts i desenvolupats extramurs entre els segles X i XIII. La muralla romana, passats mil anys, continuava sent un dels millors sistemes defensius del continent. I això havia de tenir molta importància en la distribució de la població: a l'interior de la muralla romana (l'única fins a finals del segle XIII) s'hi concentraven el poder i les oligarquies urbanes. I a la segona anella, les classes populars. El 1333, la muralla romana de Barcelona era la "frontera" que separava rics i pobres.
La Barcelona medieval, una ciutat de propietaris o de llogaters?
El 1333, la muralla romana de Barcelona no era tan sols la "frontera" residencial entre les elits i el poble menut; també era la divisòria entre dos models de propietat. Segons la investigació historiogràfica, les oligarquies urbanes eren majoritàriament propietàries dels seus habitatges, tot i que hi havia una petita proporció de llogaters. Però, en canvi, les classes populars vivien, quasi per complet, en règim de lloguer. A la Barcelona del 1333, els grans tenidors eren l'Església (propietària d'illes senceres d'edificis als barris humils) i, en menys mesura, la Corona i el Consell de Cent (els poders reial i municipal), la noblesa feudal absentista dels seus dominis i radicada a la ciutat, i l'elit de la classe mercantil (els mercaders més rics de la Ribera).
Quina proporció hi havia entre el lloguer i els ingressos a la Barcelona medieval?
A l'edat mitjana, fins i tot en un escenari de plenitud econòmica, l'estructura econòmica era molt inestable i és molt aventurat calcular i extrapolar valors. Però, tot i això, la investigació historiogràfica ha provat que, a la Barcelona del 1333, la renda que pagaven les classes populars podia representar més del 50% dels seus ingressos. Sobretot els mestres gremials, que arrendaven els baixos —destinats a obrador— i el primer pis —l'habitatge. En altres casos, com podria ser el lloguer d'un pis o el sotsarrendament d'una habitació, la proporció entre ingressos i renda també era molt onerosa. Reveladorament, la investigació historiogràfica posa en relleu que el negoci immobiliari era especialment rendible en èpoques de crisi.
Com eren els habitatges de les classes populars a la Barcelona medieval?
Un altre cop, la investigació historiogràfica fa un dibuix de l'habitatge popular a la Barcelona medieval. I revela que el 1333, els edificis destinats a habitatge popular eren, generalment, d'una qualitat constructiva baixa: es bastien d'una forma ràpida i amb tècniques i materials pobres (façanes i parets mestres de maó cuit; divisòries internes de tova —peces de fang barrejat amb palla i assecades al sol—; bigam de fusta de pi —la més assequible—, i finestres sense vidres). Aquests habitatges eren d'una superfície molt limitada: oscil·laven entre els 20 i els 40 m². I malgrat aquesta precarietat, en aquests edificis també hi havia una jerarquia: com més amunt estava el pis (més escales per pujar), més assequible era la renda.
Com es pactaven i documentaven els contractes de lloguer
El règim politicoeconòmic feudal —dominant arreu de l'Europa baixmedieval de tradició carolíngia— havia consagrat la fórmula del "domini dividit", que delimitava clarament el domini directe (la propietat legal del bé immoble i el dret a cobrar rendes) i el domini útil (el dret a explotar-lo o a residir-hi a canvi d'un pagament periòdic). Catalunya, país de fàbrica carolíngia, va instituir aquest règim i el va extrapolar al mercat dels lloguers amb dos tipus de contracte: el "lloguer perpetu", amb una renda de pagament anyal i que l'arrendador podia transmetre en herència (només a l'abast de l'elit de les classes populars), i el "lloguer de cambra", d'un pis o d'una habitació, de validesa temporal i que es liquidava semestralment (per Nadal i per Sant Joan).
El cas del call jueu
El call jueu de Barcelona, tot i que estava situat dins de l'anella de muralles romana, era una reproducció a escala del conjunt del món local (rics, ni rics ni pobres, pobres). I aquest paisatge sociològic divers i limitat per la manca d'espai per créixer urbanísticament el convertiria en un laboratori prematur de proves. Seria el primer barri de la ciutat forçat a créixer en vertical —aixecant pisos sobre cases ja existents— i en horitzontal —desplaçant la façana cap endavant i guanyant espai a la via pública. El seu parc immobiliari, controlat per l'oligarquia de la comunitat i marcat per una oferta inexistent i unes rendes abusives, el convertiria en un focus de conflictivitat, que no cessaria fins als terribles pogroms del 1391, que van provocar-ne la desaparició.