Quina manera de començar: comparant la banda amb un arrebossat. Però digueu-me que no heu somrigut en llegir-ho, amb el riure genuï del que encerta, per sota del nas, prement les comissures amb un lleu moviment afirmatiu de cap. Les croquetes li agraden a tothom i Coldplay entusiasma a tot el planeta. I aquesta semblança raonable, absurda i fins i tot naïf, permet que també els que no eren a l'Estadi Olímpic puguin assaborir amb gust el que va passar-hi. Chris Martin i els seus van prendre l'escenari amb la meravellosa actitud d'estar per casa. No per desmanegats, sinó per familiars i trempats, el súmmum de la candidesa: tenen el do de fer senzill el que és increïble. Era l'onzena vegada que trepitjaven Barcelona en tota la seva carrera, la primera en set anys i la tercera esgotant l'aforament del recinte, que no hi cabia en el seu empatx. El 2000 van tocar a l'Apolo per a 700 persones i ahir van inaugurar quatre dies de bogeria amb més de 200.000 entrades venudes. Diu Nando Cruz que les pantalles en els concerts són una estafa, així que imagina't tu la mateixa energia desbordada però compartida només amb quatre gats.
Anem als fets, capritxosos amos d'aquesta història. La banda formada per Chris Martin, Johnny Buckland, Guy Berryman i Will Champion va començar amb Higher Power i Adventure of a lifetime, per seguir amb Paradise i una enorme explosió de llum i de color que va apoderar-se de l'espai. Amb The Scientist o Clocks van tornar als seus orígens i amb Yellow igual, tot al groc creant l'efecte òptic d'un camp de gira-sols saludant el mestre mentre Martin aturava l'actuació al·lucinat amb un pilar de dos dient que era el millor que havia vist mai. La de Music of the Spheres no és una gira de comiat i tanmateix està realment pensada per cantar. O és que potser en aquests anys Coldplay s'ha tornat un autèntic geni de tot el que funciona. Les més de 60 milions d'escoltes mensuals ho corroboren igual que aquelles cançons que acumulen més d'un bilió de reproduccions a Spotify. No és poca cosa.
Chris Martin va arrencar-se a parlar amb un "bona nit i buenas noches" i va disculpar-se quan va dir que parlaria en espanyol. A partir d'aquí, el seu paper de conta contes carismàtic es va mimetitzar amb el de qui gaudeix en excés del que fa. Fins i tot va reiniciar la cançó A Sky full of stars demanant que el públic guardés els mòbils "per ser només cos i ànimes" i es va demostrar que la vida sense dades pot ser meravellosa: "el millor xou de les nostres vides". Multicolor, enèrgic, psicodèlic, delirant, tot molt pop però amb rotllo i estil, literalment el contrari de l'avorriment. Com estar en un simulacre de fira, a la mateixa cantonada de Times Square o en ple èxtasi d'LSD, aclaparada d'estímuls.
Coldplay no va arriscar i va mantenir-se ferm a la seva performance del 2016, i no obstant funciona com un imant; vist un concert, vistos tots, però quan hi ets no vols estar a cap altre lloc
El grup va interpretar un altre concert per a la seva col·lecció. No va arriscar i es va mantenir ferm a la seva performance del 2016, braçalets retornables inclosos, i no obstant funciona com un imant. Vist un, vistos tots, però quan hi ets no vols estar a cap altre lloc. El més transgressor probablement fos la sobtada aparició dels Gipsy Kings, que va moure's entre allò còmic, tendre i kitsch alhora en una picada d'ullet a la rumba catalana que no va acabar d'encaixar en estètica però sí en xerinola. També es van anar passejant els moments de cor encongit, amb la fràgil i sublim Fix You i la bogeria desfermada de Viva la vida, més nostra que d'ells per l'idil·li amb Guardiola quan el Barça era el Barça, en una nit dedicada a Tina Turner el mateix dia de la seva mort —versió de Proud Mary inclosa— i que va acabar tocant els palmells com una metàfora perfecta de què és Coldplay: un foraster camaleònic, la Madonna dels grups.
Que per què Coldplay enamora qualsevol? Perquè des que el món és món s'ha erigit com una proposta transversal a la música, la vida i el disgust. La identifiques a la cambra pueril i al cotxe amb les criatures. Un dia alimenta l'ànima i al següent tant de color empalaga. La banda britànica és el grup de tots perquè tots formem part del grup, interpel·la a qualsevol edat i estat civil, a addictes dels llibres d'autoajuda o seguidors extremistes de les cançons tallavenes. El catàleg sonor de Coldplay és un calaix desastre on hi cap tot i amb aquest batibull ha sabut capitalitzar amb paciència el caràcter excèntric de l'existència. Coldplay és bonrollisme, confeti, focs artificials i globus gegants, la gran festa per pintar els dies grisos, però també la banda sonora d'un viatge trist amb les finestretes del cotxe baixades mirant al no-res i pensant en tot, encara que els hipnotitzants efectes visuals dels seus directes hagin aconseguit que ens oblidem del que fa mal. Segurament el seu millor èxit.
@elnacionalcat 👉🏻 La banda britànica @coldplay homogeneïtza l’energia i estimula l’eufòria col·lectiva en el primer dels seus quatre concerts a Barcelona. Una crònica de @gambineando #elnacionalcat #coldplay #musica #concert #chrismartin ♬ original sound - El Nacional.cat