Coldplay és com una croqueta

Quina manera de començar: comparant la banda amb un arrebossat. Però digueu-me que no heu somrigut en llegir-ho, amb la el riure genuï del que encerta, per sota del nas, prement les comissures amb un lleu moviment afirmatiu de cap. Les croquetes li agraden a tothom i Coldplay li entusiasma a tot el planeta. I aquesta semblança raonable, absurda i fins i tot naïf, permet que fins i tot els que no eren a l'Estadi Olímpic puguin assaborir amb gust allò viscut. Chris Martin i els seus han pres l'escenari amb la meravellosa actitud de caminar per casa. No per desmanegats, sinó per familiars i trempats, el súmmum de la candidesa: tenen el do de fer senzill l'increïble. És l'onzena vegada que trepitjaven Barcelona en tota la seva carrera, la primera en set anys i la tercera esgotant l'aforament del recinte, que no cabia en el seu empatx. El 2000 van tocar a l'Apolo per a 700 persones i ara han inaugurat quatre dies de bogeria amb més de 200.000 entrades venudes. Diu Nando Cruz que les pantalles en els concerts són una estafa, així que imagina't tu la mateixa energia desbordada però compartida només amb quatre gats.

Anem als fets, capritxosos amos d'aquesta història. La banda formada per Chris Martin, Johnny Buckland, Guy Berryman i Will Champion ha començant amb Higher Power i Adventure of lifetime, per seguir amb Paradise i una explosió de color barrejat amb els flaixos dels braçalets que tots els assistents tenien al seu canell (i que s'havia de tornar al final del xou). Amb The Scientist Martin ha tornat als seus orígens i amb Yellow, doncs també, amb tot al groc de teló de fons, com un camp de gira-sols postrant-se cap al seu amo. La de Music of the Spheres no és una gira de comiat i tanmateix està realment pensada per al cant. O és que potser en aquests anys Coldplay s'ha tornat un autèntic geni de tot el que funciona. Les més de 60 milions d'escoltes mensuals ho corroboren igual que aquelles cançons que acumulen més d'un bilió de reproduccions a Spotify. No és poca cosa.