Una gran virtut de Christopher Nolan és que totes les seves pel·lícules semblen no voler desxifrar algun element clau per comprendre totalment el film, gairebé com si el director britànic oferís una vegada rere altre un tenca-closques en el qual hi falta la peça que ell s'ha quedat a la butxaca. Segurament aquest és el motiu pel qual Nolan és més un autor que no pas un director, i també segurament per això el creador de Dunkirk és repudiat per mig món i venerat per l'altra meitat, ja que després de veure les seves pel·lícules el terme mig no existeix: o l'estimes o l'odies. Cal saber de quin peu calça Chrispoher Nolan abans de veure Tenet, doncs? No necessàriament, però hi ajuda força. És possible gaudir de Tenet, en canvi, sense saber com les gasta Nolan? Sens dubte que sí.
Robert Pattison i John David Washington, els dos protagonistes en la missió de salvar el món d'un holocaust nuclear. (Warner Bros)
Tractat de física quàntica per a "dummies"
Des que va estrenar-se el 26 d'agost, les sortides de les sales de cinema s'omplen cada vespre de persones ordinàries i humils -com tu o com jo- parlant de conceptes de física quàntica o termodinàmica que mai abans ni s'havien planejat. Un llicenciat en Física a la sortida d'una projecció de Tenet, de fet, és algú gairebé més reclamat que un metge en un avió després que algun passatger hagi patit un infart, ja que la pel·lícula desafia la convenció que tenim del temps, l'espai i la matèria. No cal espantar-se, però, ja que l'argument és simple: un protagonista del qual no en sabem el nom i que és interpretat per un irregular John David Washington rep la missió d'evitar la Tercera Guerra Mundial, però per aconseguir-ho haurà d'enfrontar-se al malvat dolent de la pel·lícula, un oligarca rus a qui el britànic Kenneth Branagh posa cara i que amenaça amb l'extinció absoluta del planeta gràcies al seu coneixement de la reversibilitat temporal. El problema, per tant, ve quan aquest argument lineal construït amb una narrativa passapantalles de videojoc i més propi d'un film de James Bond comença a rebuscar-se fins al punt que gira com un mitjó, obligant-nos a reflexionar sobre l'entropia dels objectes i la pertinent visió cronològica que tenim sobre les coses.
Comprendre que el temps tant pot anar endavant com enrere no és cap dificultat, però, ja que la pel·lícula dóna mastegat el concepte amb diversos exemples simples. La dificultat rau a compondre les peces argumentals del trenca-closques per comprendre si allò que estem veient, aquell punt de l'argument i de l'acció, forma part del present actual o del present del passat, és a dir, de qui ha abandonat el futur per recosir el present. Sembla un embarbussament, oi? Doncs aquest és l'objectiu final de Nolan: convertir el cinema en un joc en el qual nosaltres, l'espectador, ens veiem obligats durant gairebé dues hores a dubtar, pensar i perdre'ns en el laberint argumental quàntic que suposa Tenet. La part bona de tot plegat és que aquestes dues hores de captiveri són, també, dues hores d'espectacle sensorial de primera magnitud en el qual el ritme trepidant, la banda sonora o una factura estètica digna de la millor direcció de fotografia ens captiven la mirada sense pal·liatius. Tal com li confessa Neil (Robert Pattison) al protagonista, "no es tracta d'entendre-ho, sinó de sentir-ho".
Tractat de simbolisme per a "nolanians"
Tenet, ras i curt, podria resumir-se com un còctel amb una mica de Memento, una mica d'Origen i una mica d'Interstellar. Que Cristopher Nolan està preciosament obsessionat amb el temps és una cosa que fa anys que demostra, però aquesta vegada ha doblat l'aposta i ha anat més enllà que en les anteriors ocasions, ja que per primera vegada la pel·lícula avança mentre l'argument pateix una oposició simultània. Per sort, però, el londinenc dóna pistes per no perdre's, amb algunes de tan evidents que fan més aviat riure, com l'escena bèl·lica final on l'equip que va endavant porta un mocador vermell al braç i el que va enrere en porta un de blau. Els colors són una altra de les claus del llargmetratge, però si destinar 225 milions d'euros per acabar rodant una partida de paintball digne d'un comiat de solter amb costellada posterior no fos poc, un dels altres elements que grinyola del film és la poca cura per detalls tan evidents com el fet que dos agents secrets que tenen l'objectiu de salvar la humanitat parlin de la seva missió en veu alta enmig d'un tramvia de Tallinn.
Més enllà d'aquestes patinades que no taquen l'obra, la clau per comprendre per què Nolan cau dempeus després de marcar-se aquest tirabuixó amb triple salt mortal la trobem en el propi títol de la pel·lícula i, sobretot, en el seu origen: tenet. La paraula és un palíndrom que pot llegir-se del dret i del revés, i més enllà que el film s'argumenti sobre el significat etimològic del terme grec 'palíndrom' -palin (endarrere) i dromos (córrer)-, és en el Quadrat Sator on s'amaga tota la força simbòlica i cabalística de Tenet. Aquest quadrat format per cinc paraules i descobert per primera vegada a Pompeia l'any 1925 es pot llegir d'esquerra a dreta i de dalt a baix, originant, per tant, un multipalíndrom. Després de Pompeia, el Quadrat Sator va ser descobert a més jaciments d'Europa, donant peu a tota mena de teories i conspiracions sobre el seu origen i significat, igual com passa a Tenet, on el malvat oligarca rus, anomenat precisament Andrei Sator, afirma conèixer la localització dels nou elements enterrats des del futur i que, en cas d'ajuntar-los, provoquen l'apocalipsi.
El Quadrat Sator descobert a les ruïnes de Pompeia, una ciutat que apareix al film, l'any 1925. (Viquipèdia)
No només Sator és un nom que apareix al film, sinó que l'empresa de l'oligarca s'anomena Rotas, el nom del falsificador que permet al protagonista apropar-se a la dona del malvat és Arepo i, per si fos poc, la pel·lícula s'inicia amb una espectacular escena en una òpera. Llegit de dalt a baix i d'esquerra a dreta, el Quadrat Sator dibuixa una creu, per això se l'ha atribuït als Templaris o als primers cristians, però és que a més si es reordenen les lletres del Quadrat s'obté un doble Paternoster, amb les lletres "A" i "O" sobrants, és a dir, l'alfa i omega que atorga a Déu el poder de ser l'inici i la fi de tot. És Tenet, doncs, un tractat sobre la fe? Persegueix de nou la idea de redempció dels pecats, com ja feia el mític comandant Cooper a Interstellar? Es mou guiat per la compassió cristiana i l'amor d'una mare pel seu fill, el protagonista del film? Potser totes aquestes preguntes tenen resposta a la pel·lícula, que com a bon palíndrom cal visionar dues vegades, o potser no, ja que segurament Tenet tracta de viure una experiència en la qual les interpretacions, com les lletres del Quadrat Sator, són infinites i totes vàlides. Per això Nolan és odiat i estimat a parts iguals: perquè és capaç de crear obres que poden entendre's del dret i del revés, una gran virtut.