Hi ha persones que tenen la capacitat d'escoltar amb el somriure. Suposo que són les mateixes persones que ho observen tot amb les orelles i parlen amb els dits, i les que bateguen amb el cos sencer i ni tan sols se n'adonen. L'aura de Clara Queraltó és de vellut: podries quedar-t'hi a prop diverses hores apreciant-ne la suavitat i la calidesa, la simpatia encertadíssima, totes les virtuts que té qualsevol filla de la humilitat. Mentre es pren un cafè amb llet de soja i s'embolica una cigarreta em fixo en la seva modèstia i en la senzillesa amb què explica com ha abordat la complexitat de Com un batec en un micròfon, la seva última novel·la i per la qual ha estat premiada amb el Premi Llibres Anagrama de Novel·la en català. Parla convençuda i amb el ritme de qui ha interioritzat amb esforç tot aquest univers hostil que qüestiona les relacions de poder i les diferències d'edat, temes que incomoden i que per això són el seu motor creatiu, perquè ella vol rascar, furgar i entendre, o almenys intentar-ho.
🟠 Sant Jordi 2024: com serà la diada del 23 d'abril a Catalunya?
🟠 Llibres Sant Jordi 2024: recomanacions i novetats literàries
És el segon reconeixement literari de la seva curta carrera: dues de les seves tres publicacions han guanyat premi —amb El que penso dels altres es va endur el Mercè Rodoreda— i l'han convertit en una veu interessant per al present i el futur, sobretot per fer-ho embrutant-se les mans i impregnant-se del fang que modela, deixant l'ànsia de banda per aturar-se a mirar. Clara Queraltó ens convida a pensar i reflexionar, a que ens trenquem una mica el cervell, però no vol jutjar. Això ho repeteix diverses vegades, com els borratxos que diuen la veritat. En la novel·la se centra en els personatges d'en Quim i la Gabriela, 39 i 18 anys, presumptament abocats al desig (entre iguals?) I el debat moral està servit. No hi ha sentència en els seus engranatges, només ganes d'explicar, i és precisament aquesta voluntat d'escriure amb autèntica perspectiva de gènere que aporten esperança per destruir les cadenes que la Clara també ha tingut —i haurà— de seguir trencant.
Hi ha un punt de partida per tractar aquest tema?
No acostumo a escriure a partir de temes. Tinc una idea, en aquest cas la d’una relació amb molta diferència d’edat, però això és com no tenir res, perquè és tan abstracte i tan ampli que ho has d'anar concretant. La idea era aquesta relació asimètrica que podia donar-se en moltes situacions: quina diferència d'edat, quina relació hi ha entre ells, si es coneixen,... No volia, per exemple, que fos un professor, sinó que la jerarquia només fos la de la diferència d'edat.
T’inquietava?
Sí, jo crec que sempre escric sobre coses que m'inquieten o que no acabo d'entendre, sobre coses que d'alguna manera et van retornant. Arran dels feminismes, crec que ens hem començat a mirar diferent i hem començat a parlar de les relacions amb molta diferència d'edat. Quina opinió em generen a mi? Doncs depèn, però també penso que la meva opinió no és gaire important. El que he intentat és explicar la història i que, si de cas, el lector prengui decisions a mesura que llegeix. De fet, el que volia també és que el lector anés canviant la seva opinió a mesura que va llegint i va tenint tota la informació.
O sigui, tu tampoc parteixes d’una opinió ferma.
O sí, però el que m'interessa és que la literatura em faci moure allò que crec. M'agrada i m'interessa més que la literatura plantegi més dubtes que respostes i que no doni una lliçó moral. No sé si la ideologia és un bon lloc per la literatura, diria que no; justament, crec que és el lloc de les contradiccions i dels grisos, i això era el que m'inquietava i el que tenia ganes d'explicar. Que hi ha una relació de poder és evident, però jo volia acabar d’explicar en quins termes es dona. Ella pren decisions, és la iniciadora, és una empoderada —o ella creu que està empoderada i que té molt clar el que vol—. Ens hem de plantejar el per què i quina mena de validació li dona tenir una relació amb un home molt més gran: és que realment el desitja o és que el el fet que ell la desitgi a ella li dona aquest poder? I també se n’ha començat a parlar a Twitter: arran del Me Too hem començat a analitzar millor les relacions de poder, i les relacions amb diferència d’edat són una relació de poder i de privilegi. Què fa que hi hagi un patró heterosexual molt repetit en homes molt més grans? Ho permet la cultura masclista. Fins fa pocs anys no ho vèiem tan malament, fins i tot estava romantitzat.
Què fa que hi hagi un patró heterosexual molt repetit en homes molt més grans? Ho permet la cultura masclista
Volies tancar el tema amb un posicionament clar o buscaves fugir de la sentència?
Això últim, perquè hi ha una informació que la Gabriela no té i que el lector va tenint. Volia que el lector anés movent la seva opinió i anés recol·locant la mirada a mesura que va sabent coses, per això volia que la veu de la Gabriela anés primer, perquè ella ens explica com ha viscut les coses. Després ens explica com ha sigut motor en aquesta relació, com l'ha buscat i com ha sigut ella. Al final, per ella la seducció és com un repte. Als 18 té aquesta necessitat d'agradar i que la mirin. Això per ella és un motor vital, i era un motor literari important.
És un llibre incòmode?
Sí, crec que pot ser-ho. L'altre dia, a la presentació, la Llucia Ramis deia que és un llibre de terror.
Per això has fugit molt de l’etiqueta d’història d’amor.
Absolutament, i fins i tot algú del jurat la va considerar una història d'amor. A mi no m'ho sembla. Sí que m’he fixat que hi ha un punt generacional de com es considera: lectors més grans l'han considerat una història d'amor i lectors més joves no. La nostra mirada també ve influïda pel que sabem dels feminismes, i tampoc et sabria fer una disquisició sobre què és amor i què no ho és. Però qui ho ha vist com una història d'amor potser ho ha malentès, jo no crec que ho sigui.
I diferència entre lectors homes i dones?
No, jo crec que té més a veure amb l'edat que amb el fet que siguin homes o dones. És més generacional.
T’ha generat moments pertorbadors a tu, intentar empatitzar amb els dos personatges?
La part d'ella ha sigut més fàcil d'escriure, perquè jo he estat una adolescent noia i treballo amb adolescents, els tinc molt a prop i hi convisc cada dia, i és més fàcil. En Quim ha sigut molt complicat, el vaig haver de reescriure molt. Vam tenir un procés amb l’editora i amb el meu company, el Marc Artigau, que ha sigut un súper coach literari. Però sí que he tingut debats interns. Ahir, per exemple, en una entrevista em deien si havia intentat blanquejar, i no, però també he intentat escriure sense jutjar, perquè crec que la literatura és interessant així. No m’interessa que la literatura ens doni una píndola moral, sinó que em faci entrar en contradiccions. Em poso en aquests debats perquè les coses que tinc molt clares potser ja no és tan interessant escriure-les.
Buscaves una suggestió de crítica de la normativitat i dels patrons de gènere?
Crec que sí. Volia fer una radiografia, però de manera inherent es planteja un patró que hem de voler criticar. També hi ha una part de l'escriptura que no controles al 100%, i a vegades és complicat filtrar el que penses, tot i que ho evitis. No volia que fos un pamflet, però també buscava que t’estigués explicant una cosa que passa i que pot ser terrorífica.
Aquests patrons es reprodueixen a les aules?
És molt curiós, perquè crec que han viscut amb el discurs feminista molt més present que jo, però em sobta quan veig, per exemple, el tipus de fotografies que es fan. I és aquest debat que sempre em plantejo, que és: ho fan tot i saber que hi ha una cosificació i una sexualització, però li fan les trampes al patriarcat, o en realitat també en són víctimes? Mai saps si és un acte d’empoderament o estan esclavitzats pels likes d’una foto.
És el patriarcat que sap adaptar-se.
Absolutament. I el que sí que veig en els joves, tot i haver crescut amb el discurs feminista molt més present que nosaltres, és que hi ha actituds molt masclistes, són molt de dretes i són molt masclistes. Jo tinc una teoria: crec que ser adolescent moltes vegades vol dir ser rebel, anar en contra de l’status quo i contra el relat hegemònic. I si el relat hegemònic que preval és el feminisme, ells hi van a la contra. I a vegades fan uns comentaris que no fèiem ni a la meva època, saps? Ser rebel vol dir anar en contra del que està de moda.
Ser adolescent moltes vegades vol dir ser rebel, i si el relat hegemònic que preval és el feminista, hi van a la contra
I què passa amb el català?
Està fatal. No l’utilitzen. Mai és la seva llengua d’ús social, tot el seu món —que és el de les xarxes, el món de l’oci o les plataformes— està descatalanitzat i és majoritàriament en castellà. Per a ells el català és la llengua acadèmica i té un punt artificial perquè l’utilitzen a l’aula, i amb prou feines. No sé quina és la solució, però jo fa 10 anys que m'hi dedico i he vist la davallada. La llengua en què parlen ells als passadissos, fora del context o a classe és sempre el castellà. Fins i tot entre alumnes que venen d’una casa catalanoparlant la llengua de comunicació és el castellà. Ho veuen com una qüestió de comoditat.
Apareix la figura de l’avi Maurici com a símbol de la vulnerabilitat de la Gabriela. Diries que allò que ens fa mal ens fa madurar?
Jo crec que als 18, sobretot abans d'anar a la universitat, fas un canvi important a nivell personal. A mi em servia que estigués amb el seu avi perquè està lluny dels seus pares, perquè té una llibertat que, si no, no tindria. I clar, el dolor et fa madurar. També és veritat que als 18 anys no tens gaire por del dolor. Tens molt la sensació d’immortalitat, de que les coses no et faran gaire mal i que, si te’n fan, de seguida et curaràs. Llavors tens la sensació que et menges el món i després el món moltes vegades se’t menja a tu. Per això volia que a ella se la veiés invencible.
El poble també actua com a personatge opressiu. Tu que ets del Pla del Penedès, ho has notat en pròpia pell?
Sí, i tant. El poble té una cosa molt bona, i és que hi ha molta xarxa, tothom et coneix i tens la sensació d'estar molt acompanyat. Però també té una part dolenta, sobretot quan ets adolescent, que tothom sap qui ets, d'on ets filla, què t'ha passat, què has fet o què no. El poble em servia com a premissa literària d’arribar a un lloc nou, els dos, sent relativament anònims. Fins i tot serà tant una atmosfera opressiva que quan tornen a Barcelona serà un moment d’alliberació i de poder viure en l'anonimat.
Llucia Ramis, Pol Guasch o Irene Solà han guanyat l’Anagrama abans que tu. Espanta?
És una alegria dir que hòstia, et precedeix una galeria d’autors que has llegit i admires, o un jurat format per referents com el Sergi Pàmies. Potser m’espanta una mica la pressió, i l’exposició no m’agrada gaire, però sobretot sento alegria.
Quan vas decidir dedicar-te a escriure?
Bastant gran, eh? Jo vaig estudiar Filologia perquè m'agradava molt llegir i bastant escriure. Estudiant això llegeixes molt, però des de la vessant històrica, i no hi ha gaires assignatures que estimulin la creativitat en aquest sentit. Llavors no em plantejava que volia escriure, ho veia molt difícil, com que pensava que ja hi havia molta gent que escriu bé. Però quan ja feia uns anys que feia de professora, vaig començar a fer un curs de relat breu. I vaig dir: prova-ho. Però no és que hagi perseguit el somni des de sempre. La pulsió d’explicar històries potser sí que la tenia, però mai m’havia plantejat publicar.
No m'havia ni plantejat com era el sistema literari català perquè ni em plantejava que hi podria entrar
L’altre dia a Demasiadas Mujeres debatien sobre la utilitat —o no— dels cursos d’escriptura.
Et donen eines. Ensenyar i aprendre a escriure és difícil, però eines te'n donen, ja sigui d'estructura o de creació de personatge. A mi, sobretot, el que em va estimular és a escriure més del que escrivia: com que feia el curs havia d'escriure coses, i segurament si no l'hagués fet no les hauria escrit. De fet, va ser arran del curs que em vaig plantejar presentar el recull de contes al Premi Mercè Rodoreda.
Canvia la perspectiva del món literari quan es posa un peu a dins?
Saps què passa? Jo vaig presentar els contes i vaig guanyar, i no m'havia ni plantejat com era el sistema literari català perquè ni em plantejava que hi podria entrar. No ho tenia gaire analitzat, el desconeixia. Llavors no vaig sentir res com una decepció, tot va ser positiu.