Segons diu Google, hi ha al nostre país mitja dotzena de bars que es diuen Macondo. El que és curiós, en realitat, és que no hi hagi una cafeteria batejada així a totes les ciutats i pobles del món, ja que Macondo no només és el nom de ciutat més famós de la història de la literatura universal, sinó que a més l'autor de la seva creació, Gabriel García Márquez, és colombià, com el bon cafè. Lògicament, doncs, el cafè és una cosa tan important a Cent anys de solitud que no només tots els habitants de Macondo el prenen cada matí –sense sucre, després de munyir les vaques i barrejar-lo amb llet, clar-, sinó que fins i tot el coronel Aureliano Buendía gairebé mor assassinat quan, confiat per la noblesa d'aquest beuratge que a la novel·la és un mannà universal, no sospita que algú desitja enverinar-lo amb estricnina dissolta a la tassa.
La novel·la Cent anys de solitud, obra mestra del realisme màgic llatinoamericà.
Sibarites del cafè, macondonians universals
Per desgràcia de molts, no fa falta utilitzar verí per fer cafès insofriblement horribles, ja que llegir Cent anys de solitud i no tenir constantment ganes de beure cafè és gairebé més difícil que trobar bon cafè en un bar de Catalunya. El demanis curt, amb gel, amb llet o fins i tot amb unes gotetes d'alcohol, a la majoria de bars i restaurants el cafè és aigua negra tèrbola, sense cos, sense sabor i, sobretot, sense ànima. Entendre el cafè com una simple beguda estimulant és no entendre que el cafè, més que una beguda, és un instant. Per això, beure'l és parar el temps i, en conseqüència, preparar-lo és tenir paciència, la mateixa que reclama una novel·la com la de García Márquez, que cada dos per tres t'obliga a mirar el maleït arbre genealògic dels Buendía. Estarem tots d'acord que si hi ha una cosa que toqui més els nassos que l'elecció cíclica i hereditària dels noms feta pel Nobel colombià és, sens dubte, anar a un bar, demanar un cafè curt i que et serveixin una tassa plena fins a dalt i en la que només et falta posar-te el banyador, les ulleres de busseig i tirar-t'hi de cap.
La icònica cafetera moka inventada per Alfonso Bialetti el 1933. (Martin Tupy)
La meva relació amb el cafè li deu molt a García Márquez, per això crec que tots els cambrers del món haurien de tenir un exemplar de Cent anys de solitud sota la barra. En el meu cas, cada matí, quan a casa em preparo el meu cafè molt amb la moka Bialetti, penso a la novel·la. És fàcil d'explicar. Jo, potser igual que tu, era un dels que vaig caure en la trampa de les Nespresso, de les càpsules i de la rapidesa: cafè fet a l'instant, sense esforç, sense tacar-se les mans i amb només prémer un botó. Impropi d'un hedonista, pensaràs. Doncs sí. Durant anys vaig ser un d'ells, fins que fa tres estius vaig decidir rellegir Cent anys de solitud (aquest cop en català, en l'edició traduïda per Tísner) i vaig entendre que la recompensa, sense esforç, no provoca plaer. Vaig entendre que el cafè és la gran metàfora per entendre el món, de la mateixa forma com Macondo és el truc per narrar la història de la humanitat mitjançant la creació d'un món paral·lel: en una novel·la plena de miralls que mostren el paral·lelisme entre realitat i ficció, Macondo és aquest món paral·lel, ja que és la creació i la fi, el progrés o el retrocés, la guerra o la pau. La vida o la mort. També el món neix cada matí a la meva cafetera, ja que el dia que vaig al rebost i observo que m'he quedat sense cafè tinc la vaga sensació que l'apocalipsi, sens dubte, em sotja. El món neix cada matí quan construeixo una muntanyeta de cafè molt, li faig la creu a dalt de tot amb la cullera, tanco la cafetera, obro el gas al mínim i durant més o menys set minuts es produeix la Creació, així, en majúscules. Amb les primeres gotes, negres com la nit, arriba la vida, que acabarà sent càlida i daurada, com l'escuma. Com l'alba.
Entendre Macondo és entendre el món
Per què val la pena llegir –o rellegir- Cent anys de solitud per estimar el cafè, doncs? Per entendre'ns millor, ja que no hi ha beguda que hagi generat més debats democràticament nets que el cafè. També la novel·la de Gabo ens explica qui som i d'on venim amb ell de rerefons, ja que el cafè és a Macondo el que el vi és a la Bíblia. Al cap i a la fi, els dos llibres són cosins germans: la creació de Macondo es remet al Gènesi i Arcadio Buendía és el creador de l'inexistent, o sigui, el gel. A més, el somni que el convenç que mai no trobaran el mar té molts paral·lelismes amb la conversa d'Abraham i Déu que es narra a l'Antic Testament. José Arcadio Buendía albira allò que no existeix, i decideix creure en la seva fe: "Va somiar aquella nit que en aquell lloc s'aixecava una ciutat sorollosa amb parets de mirall. Va preguntar quina ciutat era aquella, i li van contestar amb un nom: Macondo". A partir de la seva creació, Macondo i els Buendía són dos termes units per obligació, com ho són Déu i la vida en la nostra societat, per molt moderns que siguem ara: els quatre anys de pluja a Macondo recorden el gran diluvi que va patir Noè a la seva arca; l'arribada del fill de Mem en una canastreta és comparable a la forma en què la Bíblia narra el naixement de Moisès; o l'anunci de la mort d'Amaranta, profecia de l'anunci de la mort de Crist.
Preparació de cafè a partir del mètode Kalita Wave, tècnica utilitzada a la cafeteria Makondo Coffe de Vilafranca del Penedès.
Jo no sé si el món pot explicar-se amb un cafè, com diuen les cançons cursis d'Els Amics de les Arts o aquestes tasses tan misterwonderfulistas que poblen les cafeteries on el cafè normalment és vomitiu, però sí que pot explicar-se llegint Cent anys de solitud. La història de Macondo és l'evolució del nostre món, per això la figura del Coronel Aureliano encarna la que durant segles ha estat, i és, l'autoritat no religiosa que li ha donat forma: la militar. Què és la guerra, sinó allò que ens ha fet ser? Una història interminable i plena d'ignorància que ha escrit amb sang les fronteres del nostre món. El mal més gran perpetuat per l'home i el preludi de la fi, com exemplifica la figura del Coronel, un personatge envoltat de la mort des del moment en què mor la seva dona i els seus 17 fills. A més de la guerra, l'arribada de comerciants de plàtan i la presència de la Companyia Bananera a Macondo eludeixen a la nostra capacitat per buscar, negociar, o explotar qualsevol mena d'objectiu comercial amb una finalitat econòmica. En altres paraules, representen l'aparició del sinistre capitalisme en les nostres vides. De la mateixa forma, i també comparable amb la nostra realitat, l'arribada del ferrocarril simbolitza la modernització de Macondo i l'inici d'una de nova era.
Una màquina expresso d'un bar de Nàpols preparant un ristretto amb cafè Illy. (Janko Ferlic)
Tot té cabuda a Macondo, ja que Macondo és el nostre passat, però també el nostre futur. Un record i un avís. Més que una anècdota, una lliçó. La seva història troba el seu final en els seus propis protagonistes: els seus habitants, convertint l'esfondrament de la ciutat en una profecia per al nostre món. Un final que, com diu García Márquez, és comparable a "una plana d'herbes silvestres." Un final que marca l'inici i la fi d'una vida. El naixement i la mort. I entremig, en aquesta vida, hi ha hagut cada dia cafè. En aquesta mort descrita per García Márquez, fosca com un ristretto napolità tan dens i carregat que pot tallar-se amb navalla, Gabo deixa clar que els miralls no menteixen i que, quan es trenquen, realitat i ficció són un mateix terme. Per això Macondo és la Bíblia atea del món, però també les portades dels telenotícies de demà, potser. Esperem que no sigui així. Esperem que si ho és, com a mínim tinguem un bon cafè a prop per continuar creient en la vida.