Charli XCX fa esclatar i suar un Primavera Sound que ja ha fet història

Si hi ha una cosa que li agrada al Primavera Sound és fer història. Si el 2019 va ser capaç de llançar el primer cartell paritari de la història dels macrofestivals internacionals, el 2025 ha volgut anar un pas més enllà. Ha estat l’esdeveniment més espavilat a l’hora de llegir la realitat del moment. Si els premis, la rellevància mediàtica i les llistes les lideren dones, per què no portar tres caps de cartell femenines? Sembla evident, no? Doncs potser no tant, perquè fins que el Primavera Sound no va anunciar Charli XCX, Sabrina Carpenter i Chappell Roan com a líders de l’edició 2025, ningú no havia tingut tres jornades seguides encapçalades per dones. Sembla increïble que hagi hagut de passar un quart de segle del segle XXI per aconseguir-ho, però per fi hi hem arribat. Medalleta pel festival barceloní. I a vosaltres, benvingudes a casa, us estàvem esperant.

Deixant les contradiccions a la taquilla

El millor de la primera jornada, a banda de lavabos potencialment més nets i que encara no fa olor excessiva a aftersun (perquè els guiris no han tingut temps de cremar-se), és la sensació de novetat. La frescor de descobrir un any més què ens portarà aquest petit gran creuer musical. Serotonina a cada pas, a cada descoberta, a cada nova actuació a la qual no pensaves anar, però un amic t’hi ha portat. Tocaran la meva preferida? T’has mirat el repertori? Quin escenari és aquest? Han fet en primícia tal col·laboració i no hi eres? Quan comença a passar això, sembla que haver pagat gairebé l’equivalent d’un mes de lloguer d’una habitació a Barcelona no importa. Puges la rampa amb alegria, intentes colar una petaca, i el que escaigui, i esquives uns quants excuse-me-mate. Ja hi ets: la terra promesa s’obre davant teu.

En una ciutat en què tot és susceptible de convertir-se en una atracció turística més de la despersonalitzada i estèril marca Barcelona, el Primavera Sound sembla voler ser el primer de la classe a aplicar aquesta estratègia per aconseguir més promoció. Gràcies a vendre part de les seves participacions a The Yucaipa Companies —un fons d’inversió que dedica part de la seva activitat a l’especulació immobiliària—, en lloc de fer-ho amb Superstruct Entertainment, com és el cas del Sónar, un any més s’ha pogut posicionar obertament, i amb el pit ben alt, en contra del genocidi de Gaza. I ho deixa clar només de creuar el control de seguretat. Malgrat les bones intencions, cau en el parany de les activacions un altre cop. Si l’any passat va instal·lar el Gaza Mirror, una mena de portal (que es va espatllar a les poques hores) on es podia veure part de la destrucció al territori palestí —i que ningú no es va poder prendre seriosament—, aquest any han dit: go hard or go home. Un túnel de 15 metres d’arquitectura sensorial a l’entrada del recinte on s’escolten sons, bombes i atacs com els que se senten a Gaza. Visca! Ara, després de passar per un estand de maquillatge on et parlin de salut mental, i de fer un joc de reciclatge patrocinat per una aerolínia low cost, et podràs fer un vídeo amb bombardejos de fons powered by Primavera Sound! La mentalitat dels rics amb complex de salvadors blancs sempre acaba tenint resultats delirants. Però ei! No perdem el nord! És hora de deixar les contradiccions, i algun que altre principi, a la taquilla, i començar a gaudir del que ens fa tornar any rere any a l’asfalt del Fòrum: la música.

Al Primavera sempre guanyes

Enmig d’una plaça plena d’estímuls publicitaris, una estàtua de Les Supernenes —fent al·lusió al meme d’internet de les caps de cartell— ens dona la benvinguda a una edició amb un total de catorze escenaris. Afortunadament, escullis el que escullis, al Primavera sempre guanyes. Des de la proposta de la murciana AMORE obrint Mordor, als sintetitzadors de neo R&B dance de Nourished By Time (després de comprovar que el 90% del públic era britànic), passant per IDLES cridant FREE PALESTINE cada poques cançons, o la sorprenent (no) cancel·lació de FKA Twigs, executant un dels àlbums més experimentals de la jornada. Van destacar grans moments com el somni febril de Magdalena Bay —amb gairebé més canvis de look que qualsevol altre grup—, que va reimaginar el dream pop de cadències groovy amb temes com You Lose o Fear, Sex, jugant amb allò que resulta conegut però sembla irreal al mateix temps, i la celebració dels deu anys de In Colour de Jamie xx, on l’electrònica més blanca va servir de telonera del gran acte de la nit. També caldria destacar que els lavabos van deixar de funcionar a l’hora de sopar, però molts preferim oblidar-ho.

Si hi havia un concert al qual fins i tot el tiktoker més desubicat sabia que calia anar, aquest era el de Charli XCX amb Troye Sivan presentant el seu SWEAT TOUR

Però si hi havia un concert al qual fins i tot el tiktoker més desubicat sabia que calia anar, aquest era el de Charli XCX amb Troye Sivan presentant el seu SWEAT TOUR. Amb una espera absolutament inhumana —lavabos col·lapsats, a Mordor no hi cabia ningú més, barres inassequibles, gent colant-se a Creu Roja a pixar perquè ningú no semblava poder donar alternatives—, la nit podia haver estat una tragèdia. Mai tanta gent havia estat disposada a asfixiar-se per un concert. Però el triomf de la dupla històricament més imparable de qualsevol institut —un gay i una noia prou segura de si mateixa per esdevenir un repel·lent d’heterobàsics— valia la pena. Per als qui no estigueu familiaritzats amb aquesta combinació, que a tants ens va ajudar a travessar les etapes formatives de l’adolescència, és el combo que formaven la Yoli i el Fer a Física o Química, però ara són angloparlants.

La nit va ser de Charli

Si l’any passat el Primavera es va penjar la medalla de ser l’escenari on va néixer el fenomen mundial que ha marcat l’últim any, BRAT, ara la britànica tornava amb la mateixa lona de verd slime, però aquest cop guixada, esquinçada, com qui porta literalment un any —365 dies amb les seves 365 nits— de festa. Era l’hora de començar: Got Me Started. La gent que feia hores que guardava lloc, i aquells que havien reservat el temps per arribar amb el punt d’alcoholització just i necessari per veure com es feia història, van embogir com si algú els pagués per això. Un b2b que va intercanviar la presència de l’australià i la britànica en un còctel d’energia electritzant.

Malauradament, en una data tan assenyalada com aquest dijous cinc de juny, en què Sivan celebrava els seus trenta anys, la nit va ser de Charli. El compromís amb el seu personatge és inigualable, perquè no hi ha personatge. Aquesta esbojarrada, alcohòlica, bruta, sensible, sapastre i divertida a parts iguals és, en si, Charlotte Emma Aitchison, aka Charli XCX. A cada tema semblava voler deixar afònics tots i cadascun dels assistents. 365, 360, Guess, One of Your Girls, In My Room, Vroom Vroom... tots dos van jugar amb els seus millors èxits per culminar amb la seva col·laboració Talk Talk. Davant de les especulacions sobre si algú pujaria a l’escenari: ni BB Trickz, ni Guitarricadelafuente, però a canvi, per a Apple Girl —les noies del públic que apareixen per pantalla durant la coreografia més popular del tour— vam tenir la cap de cartell de dissabte, és a dir, Chappell Roan.

Ara estem més confiats, estem més bons, i som més sexis que mai. Com qui va a un club d’autoajuda per la crisi de la mitjana edat, però envoltats de turistes que no saben per on els ve l’aire

Potser, si cal assenyalar un punt més fluix envers un públic tan entregat, va ser no tocar la viral Party 4 U, però no sempre es pot tenir tot. Durant pràcticament dues hores, fer trenta anys va resultar ser una quimera. Ara estem més confiats, estem més bons, i som més sexis que mai. Com qui va a un club d’autoajuda per la crisi de la mitjana edat, però envoltats de turistes que no saben per on els ve l’aire. La primera jornada del Primavera Sound va culminar entre una sobreassistència i dues hores de pur mamarratxeo anglosaxó. Però el més probable és que, si algú preguntés als assistents si repetirien, tots respondrien amb veu ferma que sí. Al cap i a la fi, les contradiccions eren a la taquilla.