Chappell Roan tanca amb un concert memorable l’edició més femenina del Primavera Sound

Si la segona jornada d’un festival és sempre la potencialment més dura per als devots assistents, la tercera es converteix en la clara exemplificació de la síndrome d’Estocolm. Després d’un parell de dies de jornades maratonianes a peu dret, falta d’hores de son, caminades interminables, aglomeracions, coincidències dels teus grups preferits, cues per lavabos de dubtosa salubritat, baixes de cobertura, atracaments a punta de pistola quan passes la targeta a les barres, veure els teus artistes preferits de la mida d’un pèsol, perdre els teus amics de tres a quatre cops cada vuit hores… Ningú vol que s’acabi!!!

Com és possible que aquest oasi que havíem esperat durant gairebé un any, i del qual ens hem queixat les últimes 48 hores, estigui a punt d’acabar? No pot ser! Necessitem més. Una última ronda. Un últim gran concert. Un últim retrobament amb aquelles persones que només veiem als festivals. Tant se val la cartera, tant se val la incomoditat. Ho hem d’esprémer. Escurar fins a l’última gota de felicitat condensada, recollir cada guspira de germanor, escoltar els màxims BPM abans que apaguin els altaveus. Així que, quan arriba l’últim dia d’un festival, ningú té més ganes de ser-hi que qui l’ha estat patint. Ho tornarem a fer!

Arribats a dissabte 7 de juny, el Primavera Sound estava a punt de culminar una fita històrica: haver tingut tres nits encapçalades, cadascuna d’elles, per una artista femenina. Si les nits anteriors l’escenari havia estat transformat per l’energia violentament caòtica i festiva a parts iguals de Charli XCX i el cabaret de lluentons per a tots els públics de Sabrina Carpenter, el tancament d’aquesta gesta estava en mans de l’artista preferida del teu artista preferit: Chappell Roan. La santa trinitat del pop estava a punt de ser completada.

Abans de l’artista preferida del teu artista preferit

Però anem pas a pas. Per arribar a coronar-se, encara quedaven un bon grapat de concerts. Si durant tot el festival s’ha donat molta importància a les noves figures del pop —per motius evidents només cal mirar la tríada—, a les noves escenes més experimentals i a aquells que prenen el relleu amb les guitarres més rock, cal destacar la presència d’aquells que porten molts escenaris a l’esquena. Qui va entrar d’hora va poder gaudir d’una de les majors joies de la península, Kokoshca, que presentaven el seu últim disc La Juventud. En aquesta última jornada es va poder veure l’impecable debut en solitari de Kim Deal. Als seus 63 anys, la que va ser membre fundadora de Pixies i de The Breeders, va demostrar que ningú estima l’art de les guitarres com ella. I en un acte per intentar valorar l’indie 2000 davant de les noves generacions, Los Campesinos! van treure el millor del seu repertori per recordar que, al final, tot això anava, abans que res i després de tot, de You! Me! Dancing!. Tot i que sempre queda temps perquè poguessin exigir una Palestina lliure. Si l’indie sleaze no acaba mai de tornar, durant una estona, al Parc del Fòrum, podem dir que hi va estar cent per cent present, com si fos 2008.

Fontaines D.C., que comptaven amb el forat anterior a Roan a l’esplanada de Mordor, van oferir un d’aquells concerts sense marge d’error. Ja fos It's Amazing to Be Young o la clàssica Boys in the Better Land, tots els seus temes feien entregar-se al seu públic. Sempre polítics, el seu concert va culminar amb el text “Free Palestine” sobreimprès a la retransmissió per pantalla. I quan va arribar l’hora d’acomiadar-se, amb totes les mirades damunt d’ells, van aprofitar l’avinentesa per projectar a totes les pantalles: “ISRAEL IS COMMITTING GENOCIDE. USE YOUR VOICE”. L’ovació va ser absoluta.

L'hora de Chappell Roan

Arribades les deu de la nit, era hora de complir la profecia: tres nits, tres dones. Hora de Chappell Roan. Amb l’esplanada plena de gom a gom d’una combinació de gent vestida amb barrets cowboy, vestits de princesa, molta purpurina, bastant glam i, sobretot, rosa i vermell per tot arreu, s’obria un nou capítol a la història dels festivals. Amb tan sols un disc, Chappell Roan es va convertir en l’heroïna de la seva pròpia història, es va coronar com una llegenda viva. Amb un escenari de conte de fades, que comptava amb el seu propi castell i tron, va interpretar The Rise and Fall of a Midwest Princess. Semblava mentida que just hagués estrenat feia una setmana aquell espectacle, que fos l’inici de la gira, que no portés tota la vida damunt d’aquelles taules. És una absoluta superestrella del rock, una superestrella del rock d’estadis. Si no em creieu, que us posin un vídeo de Barracuda: ni ella ni les quatre integrants de la seva banda tenen res a envejar a autèntiques llegendes que avui dia pengen al Saló de la Fama.

És una absoluta superestrella del rock, una superestrella del rock d’estadis

Amb un full drag de papallona, va fer que tots els presents cantessin com una sola veu Femininomenon, Casual, After Midnight, Naked in Manhattan o Love Me Anyway. Però els moments més àlgids —si és que es podia pujar més— van ser poder ballar com un sol cos el YMCA de la Gen Z, HARD TO GO!, com tants cops hem vist a internet, o cantar com si ens anés la vida a cada nota amb Good Luck, Babe!. Evidentment, es va guanyar dues tornades de ¡y guapa y guapa, y reina y reina!. L’últim cop que es va veure un compromís així entre gays and gals al Primavera Sound va ser quan Robyn, a l’edició de 2019, va cantar Dancing on My Own. Per això, va ser inevitable posar-nos una mica emocionals quan aquesta devoció es va repetir a la cançó de tancament. Pink Pony Club té la potència d’aquelles cançons que semblen haver estat inscrites a la història de la música de manera atemporal.

Els ulls vidriosos d’ella, una noia que fa poc menys de cinc anys podies veure en un vídeo que corre per internet cantant únicament a teclat aquella mateixa cançó davant d’un grapat de curiosos, tenia molt clar on volia arribar. I que, quan hi arribés, ho faria el més gran, més brillant, i més lesbià possible. Certament, l’únic que podria haver aturat el seu ascens és que el món s’aturés. Ho havíem aconseguit. Les tres Supernenes havien conquerit l’escenari. I tot i que no es tractés d’una competició, va quedar demostrat que qui marca el barem d’exigència i qualitat és Chappell Roan. 

L’únic que podria haver aturat l'ascens de Chappell Roan és que el món s’aturés

La resta de la jornada va tenir aquell efecte de feina ben feta. Els espais es van destensar, i part del públic es va retirar seguint la filosofia de “un ha de marxar de la festa quan millor s’ho està passant”. A partir d’aquell moment, un ambient relaxat i festiu es va apoderar de tothom, fins i tot dels amics de James Murphy o ANOHNI. El llaç final de l’edició el va posar Danny L Harle, que substituïa el mític tancament que altres anys corria a càrrec de DJ Coco. Caòtic i despersonalitzat, va ser el tancament més estrany en anys. Després de diversos silencis, la mateixa organització va agafar les taules per donar el punt despreocupat que sempre hauria de tenir el tancament. Els presents, com una mare que oblida el dolor del part en tenir el fill en braços, van deixar enrere l’asfíxia de les aglomeracions, el funcionament nefast de molts lavabos, la frustració d’haver perdut entre la multitud un amic o la impossibilitat de poder estar en dos concerts alhora, i es van lliurar a l’alegria d’un gran final. Quan va començar a sortir el sol, ja es podien escoltar els primers grups d’amics amb la mítica cantarella: “L’any que ve —SORRY MATE— l’any que ve tornem, no?”.