És impossible trobar el resultat de l'equació del cinema català de les últimes dues dècades sense que Cesc Gay, fill putatiu a casa nostra de genis del setè art com Éric Rohmer o Woody Allen, sigui un element destacat de la fórmula. Responsable, per ser-ne el director i guionista de pel·lícules com Kràmpack (2000), A la ciutat (2003) o aquella exquisidesa en 35 mil·límetres que és Truman (2015), brillants cròniques existencialistes de la gent normal com tu, després d'una primera experiència com a dramaturg amb l'aclamada Els veïns de dalt, espectacle del qual després va sorgir el llargmetratge Sentimental; ara retorna al teatre amb 53 diumenges. En l'obra protagonitzada per Pere Arquillué, Cristina Plazas, Àgata Roca i Lluís Villanueva, Cesc Gay torna a explorar, ara amb altes dosis de comèdia, la insuportable estupidesa de l'ésser, aquesta vegada a través de la història de tres germans que han de decidir què fer amb el seu pare, ara que no es pot valdre per si sol. Si encara no l'heu vista, no perdeu l'oportunitat de fer-ho, perquè serà a la cartellera de la sala Romea fins al 20 de febrer.
Les obres de teatre viuen?
Sobretot quan estàs de bolos, que és el que ens ha passat ara. Des del setembre que girem per tota Catalunya i cada dia et trobes amb una circumstància diferent: cada sala és distinta de l'anterior, uns dies estan plenes, altres no tant... La suma de tots aquests factors genera que l'espectacle tingui vida pròpia.
Tu vas als bolos?
Sempre que puc, hi vaig. No em passa el mateix amb les pel·lícules, que no m'agrada gens mirar-les. No n'he vist mai cap.
No he vist mai cap de les meves pel·lícules, després de mesos de feina, no passarà res que ja no sàpiga
De veritat?
En una sala de cinema no n'he vist mai cap. Quan les estreno, tret el cap un moment, però ja està. Després de mesos de feina, no passarà res que ja no sàpiga. En el teatre, en canvi, cada dia, pot passar de tot.
No ets nou en el món del teatre. Fa anys ja vas debutar en aquest món amb l'espectacle Els veïns de dalt, del qual posteriorment va sorgir la teva última pel·lícula, Sentimental.
No em considero un home de teatre, tot i que cinema i teatre són cosins germans, molt especialment en el procés d'escriptura del guió. Em va passar que amb Els veïns de dalt la vaig començar a escriure pensant en una pel·lícula fins que em vaig adonar que podia ser una obra de teatre: quatre personatges, en un sol escenari, en un interval de temps molt acotat.
T'hi vas llençar.
Feia temps que li donava voltes a fer una obra de teatre, i sí, m'hi vaig llençar. I em va anar molt bé i m'ho vaig passar molt bé. De fet, encara ara s'està representant a un munt de llocs.
Com?
Doncs entre altres ciutats, ara s'està representant a Miami. I això em va animar a seguir escrivint pensant en teatre.
Però és diferent escriure per al cinema o escriure per al teatre?
Sí, és diferent. Hi ha una mena d'escriptura amb un cert sentit de l'humor, que funciona al teatre i que en cinema és diferent. Al cinema tot és molt més seriós. En teatre estableixes un joc diferent amb l'espectador.
Ben curiós, perquè les teves pel·lícules són molt teatrals: pocs personatges, pocs escenaris...
El to. La diferència és el to. Les convencions narratives són diferents. El mateix passa amb les sèries de televisió, que t'obliguen a usar un to diferent del cinematogràfic. Tot el que sigui ampliar registres em sembla interessant i enriquidor.
Cesc Gay amb el repartiment del seu espectacle teatral, 53 diumenges. Foto: Kiku Pinyol
Però, tot i que amb tons diferents, sí que hi ha un comú denominador en tota la teva obra: els sentiments.
Sí, les emocions. En el cas de 53 diumenges és la relació afectiva entre germans. Un espai on pot haver-hi molta competitivitat. Narrativament, això, tot i que amb humor, pot ser molt interessant d'explicar. Em fascina el fet que entre germans ens podem passar el dia discutint per nimietats: l'important és barallar-se, no el perquè et baralles.
L'ego.
Era aquí on volia posar el focus.
Amb les idees passa el mateix que quan ets boletaire: has d'anar a buscar-les
D'on neixen les idees per a un guió?
Doncs imagino que amb les idees passa el mateix que quan ets boletaire: has d'anar a buscar-les. En aquest ofici has d'estar sempre amb els ulls oberts, amb tu mateix i amb el que t'envolta. Has d'estar constantment en alerta. I un cop trobes la idea, descodificar què expliques, per què ho expliques i que vols aconseguir: no és el mateix fer Truman que fer Sentimental.
Quan t'asseus a escriure, mentalment ja tens la idea del guió totalment desenvolupada?
És un procés. Després de fer Sentimental i 53 diumenges, i d'haver acabat setmanes enrere la meva nova pel·lícula, ara estic iniciant aquesta fase d'escriure. Un procés en què dia a dia vas sumant. Escriure és acumular coses. El meu ordinador en va ple de carpetes de coses que he anat escrivint.
I com tries la carpeta a obrir?
Tinc tot un seguit de personatges als quals encara no he trobat el lloc, però jo els conec, tenen nom, i a vegades se'm queden mirant i em pregunten quan els toca sortir. Alguns no sortiran mai de l'ordinador, altres apareixeran a la primera. Els personatges són com amants i en el moment que els pren un actor deixen de ser teus per ser de l'intèrpret. Això és el que passa amb les idees: històries que tens allà, que a vegades fins i tot has treballat molt, però que no acaben sortint. Finalment, és una qüestió de feeling; en cada moment has de fer allò que sentis de veritat.
No tens por d'estar fent sempre la mateixa pel·lícula?
Evidentment. Aquest és un temor que tenim tots els creadors: escriptors, directors, músics, pintors... Perquè, en el fons, la creativitat sempre neix del teu jo i les teves circumstàncies.
I la genialitat té un límit? Arribarà un moment en què ja hauràs fet les teves millors pel·lícules?
Sí. També passa que hi ha gent que passen els anys i continuen fent grans pel·lícules, però la gran majoria, si arribat a cert punt de la seva trajectòria ho haguessin deixat, no hauria passat res. Passa que és el que sabem fer. De la mateixa manera que hem de saber enamorar-nos de cada projecte en què treballem. Fer una pel·lícula és una aventura molt llarga. Una aventura que t'has de creure perquè si no, no té sentit.
He arribat a un moment de la meva trajectòria en què necessito arriscar
Tu encara t'ho creus?
Jo he arribat a un moment de la meva trajectòria en què necessito arriscar. Per això m'he apropat al teatre o vaig fer la sèrie Félix per a Movistar.
I en el cinema, t'arrisques?
Trobo que amb les meves últimes pel·lícules, tant Sentimental com Historias para no contar, que estrenaré aquest 2022, m'he aproximat a la comèdia. I això és una novetat en el meu cinema. No sé ara cap a on aniré.
Consumeixes molt cinema com a espectador?
Molt, i més ara amb les plataformes. Hi ha una reflexió, però, que em faig amb aquest canvi de paradigma: ens seiem a veure una pel·lícula o una sèrie amb la pistola a la mà. Si en cinc minuts no ens agrada el que veiem, ho matem.
Fruit d'aquest nou hàbit de consum, ja s'estan fent sèries amb capítols de 10 minuts.
Això ho vaig voler fer fa anys i em van dir tot.
Quin impacte té en el creador saber que l'espectador us abandonarà si en els primers cinc minuts no l'heu seduït?
És la gran pregunta. No m'inquieta però ho tinc present: aquestes són les noves normes del joc i ara el partit es juga així.
Què has vist de principi a fi, últimament?
Darrerament m'he capficat en el món de les sèries produïdes a Israel. Shtisel, Fauda... Tenen uns guions i una realització espectacular. Els creadors vivim del conflicte, imagino que per això són tan bons.
53 diumenges serà a la cartellera del Teatre Romea fins al 20 de febrer. Foto: David Ruano
Tu treballes més des dels sentiments.
Perquè visc en una societat sense conflictes o amb conflictes molt menors comparats amb els d'Israel.
Quina de les teves pel·lícules representaria el paradigma del teu cinema?
Totes tenen les seves coses. Truman, segurament, és la que ha tingut més reconeixemet. A la ciutat, en el seu moment, també va funcionar molt bé. I aquesta última, Sentimental, és la meva pel·lícula més venuda.
La més venuda en quin sentit?
Se n'estan fent molts remakes: Itàlia, França, Suïssa, Estats Units... És una pel·lícula econòmica, fàcil de produir en temps de la Covid amb una història molt universal.
Com participes en aquests remakes?
No tinc cap mena de participació. En el cinema, et compren els drets de la teva pel·lícula per fer-ne una adaptació i tens ben poca cosa a dir. Però cada adaptació és molt interessant perquè genera una lectura diferent de l'obra a partir de la cultura del país en què s'està fent.
Cap que t'hagi sorprès?
Recordo especialment la versió portuguesa de Els veïns de dalt. El mateix que l'argentina. I ara Miami, que és Cuba, el CCarib. És bonic que un text teu prengui vida i et deixi de pertanyer.
Ja n'hem parlar, però tot just fa unes setmanes vas acabar la teva nova pel·lícula, Historias para no contar.
Sí. Molt probablement l'estrenarem a l'estiu. És una pel·lícula episòdica que, d'alguna manera, és una continuació del que vaig fer a Una pistola a cada mà (2012). Una d'aquelles carpetes que es queden per obrir durant temps a l'ordinador i que vaig recuperar ara. Amb tot, jo ja estic pensant en el meu projecte següent. Jo que no només dirigeixo sinó que escric les meves pel·lícules, en un procés gairebé artesanal, necessito molt de temps per dur endavant els projectes. Un temps en què no pots posar-te presses perquè si no els projectes fracassen.
En els oficis creatius és important mantenir la passió?
Sens dubte, passa que la vida i la professió t'empenten a fer coses per arribar on vols arribar. Però quan forces, t'agovies i el resultat acaba sent dolent. Però és un fet que has d'interioritzar. En el passat ja he fet coses que des de l'inici sabia que m'estava equivocant i no em vaig atrevir a parar.
Has de ser honest amb tu mateix i parar quan tens la sensació que estàs fent una cosa amb què no et sents plenament realitzat i compromès
El neguit de no tenir feina?
El neguit que quan comences no pots dir que no als projectes que et van arribar. Per això aquesta és una feina tan difícil: has de saber equilibrar l'abundància i la sequera, l'èxit i el fracàs. I amb aquest equilibri, i més inportant encara, saber qui ets. Ser honest amb tu mateix i parar quan tens la sensació que estàs fent una cosa amb què no et sents plenament realitzat i compromès.
Tens germans i germanes?
Tinc germans i germanes, però no han estat la inspiració d'aquests 53 diumenges. Afortunadament, tinc molt bona relació amb ells.
Foto de portada: Kiku Pinyol