És el Rei Mides del cinema espanyol. Les xifres no enganyen. Primer va rebentar taquilles amb les cinc aventures de José Luis Torrente, aquest policia fatxa i de l'Atleti que no desentonaria en qualsevol trucada gravada de Villarejo. I ara, en una sort d'evolució en la seva carrera com a creador, amb pel·lícules familiars que l'han convertit en el millor amic dels nens. Avui estrena Padre no hay más que uno 3, en la qual torna a ser l'atribolat progenitor d'una prole infinita, mitja dotzena de criatures, més el xicot d'una de les filles, més l'àvia, l'assistenta i, ara, l'avi.
Tots ficats a la mateixa casa per al gust de grans i petits que omplen les sales cada estiu amb les històries parides per Santiago Segura (Madrid, 1965). Aquell tipus que probablement ostenti el rècord d'aparicions televisives, en aquells temps en què es va convertir en rei de la promoció, vestint samarretes amb la llegenda de Torrente, és ara un pare de família en la realitat i en la ficció. "Crec que el fet de ser pare pot haver tingut alguna cosa a veure en aquest canvi", confessa, "però la idea partia d'un repte. Jo ja tenia més o menys dominat aquest cinema bèstia, salvatge i brètol que és Torrente, i que gairebé és un gènere en si mateix. Però... seria capaç de fer comèdies per a tots els públics? Aquest cinema que proliferava en els anys 80, amb el que aconseguies aglutinar a diverses generacions. Em semblava complicat entretenir un avi, un adolescent, un pare i els seus fills, una parella de xicots... i que sortissin tots satisfets. Fer un cinema que poguessin veure les meves filles, i al final no només han pogut veure-ho, sinó que també han participat i... no em puc queixar dels resultats de l'experiment". I és que en els tres lliuraments de Padre no hay más que uno, Segura compta amb les seves dues filles, Calma i Sirena (que també coprotagonitzava ¡A todo tren! Destino Asturias), com a actrius.
Crec que ets un cas raríssim en quant al teu idil·li amb l'èxit. Cinc Torrentes i quatre estius consecutius, m'atreveixo a incloure aquest, sense perdre el favor dels espectadors. Com es viu aquesta aparent infal·libilitat amb l'èxit?
Evidentment la pressió existeix, jo ho faig el millor que puc i poso tot el meu afany a fer la millor pel·lícula possible. Però clar, no soc infal·lible. També et dic que no rodaria un guió que no m'agradés. Ni lliuraria al públic una pel·lícula que a mi no em fes gràcia. Imagino que molta part del públic es fia del meu "control de qualitat". Soc un afortunat.
No lliuraria al públic una pel·lícula que a mi no em fes gràcia
Només dues de les teves deu pel·lis com a director escapen al que podríem anomenar sagues. Quant hi ha de camí per recórrer davant de premisses potents i quant hi ha de càlcul, de ser conscient que seria de ximples no aprofitar una fórmula que continua funcionant?
No enganyo a ningú, és tan complicat crear personatges que interessin al públic, amb els quals la gent empatitzi o dels quals, com en el cas de Torrente, es puguin riure... que és difícil no pensar noves històries sobre ells. Com a creador em passa el mateix que sent públic: m'encaterino amb els personatges que m'agraden, vull tornar a veure'ls, saber quines noves aventures viuran... Per això estic esperant malgrat els anys la cinquena pel·li d'Indiana Jones, i que no descarti tornar a Torrente en algun moment.
Diries que amb l'edat ha canviat el que et fa riure i el que creus que pot fer riure als altres? Un element evident de canvi és tenir més sensibilització cap a temes com el feminisme. Entenc que fer Sin rodeos (2018) anava per allà...
Partia de la mateixa base de qüestionar-me com a creador. El 60 per cent, si no més, del públic de les pel·lis de Torrente era masculí, quan jo adoro les dones. És que no anava a ser capaç d'invertir el percentatge i fer una pel·lícula amb què les dones se sentissin identificades? No t'imagines la quantitat de dones que se m'han apropat per agrair-me Sin rodeos, se sentien plenament identificades amb el personatge que encarnava Maribel Verdú.
A Padre no hay más que uno 3 es cita un dels referents més evidents de la trilogia: La gran família. Quant hi ha de reivindicació d'aquesta pel·li en concret i d'aquest tipus de cinema espanyol popular clàssic, habitualment menyspreat?
Estimo el cinema. Tot el cinema que he vist m'ha marcat i lògicament m'ha influït d'alguna manera. Reivindicar-ho i homenatjar-lo em sembla de justícia. I La gran família és una pel·lícula que automàticament em remunta a la meva infantesa, em recorda als meus pares, és el mes semblança que tenim a Espanya un clàssic nadalenc, una pel·lícula per revisitar cada Nadal. Tant de bo la meva tingui un efecte similar per a algú que la vegi ara i en pugui tornar a gaudir d'aquí a 30 anys.
Una de les satisfaccions més grans de la meva vida va ser poder mostrar-li Torrente, el brazo tonto de la ley al mestre Berlanga i que, a més, li agradés
En alguna ocasió has parlat de la influència del neorealisme italià al primer Torrente. Recordo pensar enBerlanga i en Ferreri en veure-la. Hi ha hagut alguna lluita interna com a creador per equilibrar la teva cinefília amb la comercialitat?
Una de les satisfaccions més grans de la meva vida va ser poder mostrar-li Torrente, el brazo tonto de la ley al mestre Berlanga i que, a més, li agradés. Per sort, crec que la meva cinefília marida perfectament amb el que és comercial. Perquè la majoria de clàssics del cinema —per descomptat no tots, però sí molts— van funcionar comercialment.
Un dels grans atreviments d'aquest tercer Padre és estrenar una pel·li nadalenca a l'estiu.
Em fa gràcia la sorpresa que provoca això en la gent. El cinema és fantasia i evasió. Traslladar-se a un altre moment i un altre lloc. El Nadal en aquest cas és només el teló de fons de les aventures i desaventures d'aquesta família. Seria terrible que només es pogués estrenar pel·lícules que concordessin amb l'estació de l'any en la qual s'estrenen, no?
Tens un màster en dirigir nens després de quatre pel·lis consecutives. De quina manera et posa al teu lloc haver de manar tantes criatures en un plató?
Mira, avui m'ha enviat un missatge Millán Salcedo, que va veure la pel·lícula en la preestrena. I em deia que m'havia convertit en un especialista a "digerir" nens. Aquest error del corrector em posa a l'altura d'Herodes o Gargamel. Perquè els nens de la pel·lícula és veritat que són "per menjar-se'ls". L'important és que no resultin després indigestos (rialles).
Vull pensar que el cinema no morirà
Com vau viure el covid d'Antonio Resines i haver de substituir-lo per Carlos Iglesias?
Va ser terrorífic. Estimo molt l'Antonio, com a actor, sí, però fins i tot més com a persona i com a amic. Afortunadament vaig comptar amb la seva benedicció per no paralitzar el rodatge i prosseguir amb Carlos, que es va llegir el guió i en menys de 24 hores va acceptar el paper i estava al peu del canó salvant aquest paper. Carlos és també amic i, molt important, és un gran comediant. La seva vis còmica, la seva veritat i naturalitat interpretant, van aconseguir el miracle. L'avi de la pel·lícula sembla escrit per a ell per la forma en què ho va fer seu.
Com ha canviat la teva experiència amb la popularitat en aquests 30 anys? Perquè has passat d'ídol de nerds a amic dels nens...
És al·lucinant. La quantitat de nens que venen a demanar-me una foto emocionats, nerviosos i que em diuen que soc el seu ídol... És una sensació estranya que em fa sentir de vegades com si fos Xuxa o Teresa Rabal.
En aquests anys també hi ha hagut una transformació física...
Tenia cinquanta quilos que no sabia què fer amb ells, així que vaig decidir fer-los desaparèixer... almenys fins al retorn de Torrente.
Ets el Tom Cruise espanyol... en el que refereix al compromís amb les sales de cinema. Sents que navegues a contracorrent?
Què va! Ho entenc tot. I estic a favor de qualsevol canvi, l'adaptació és important. Però hi ha tradicions tan meravelloses que m'interessa molt defensar, preservar, que no es perdin... veure una pel·lícula amb uns altres 500 éssers, davant d'una pantalla gegant en una sala fosca, tots alhora... això és una cosa única.
Vas estrenar en sales "contra vent i pandèmia" el segon lliurament de Padre, en un context que molts auguraven com a suïcida. I et va sortir bé...
Sí. Va ser un d'aquests miracles que et fan estimar més el cinema, els cinemes i al públic que assisteix a les sales
Més enllà d'aquesta baralla d'alguns creadors, amb Cruise com a punta de llança, més enllà d'aquell romanticisme, quin futur augures al cinema tal com ho hem entès fins a l'arribada de la pandèmia?
Vull pensar que el cinema no morirà. Els exhibidors tenen aquest repte. Seguir oferint aquesta experiència única, millorar la qualitat d'imatge i so, fer sentir a la gent l'especial de l'experiència. La mateixa pel·lícula la podran veure a la seva tablet, però no sentiran la mateixa emoció. Riure i emocionar-te amb un grup de gent alhora és... el cinema.