Tothom sap que part de la riquesa del British Museum és producte d’un robatori. Ara bé, la col·lecció permanent del Louvre tampoc està lliure de culpa. El pillatge artístic practicat pels anglesos a Nigèria, Egipte i Grècia, compta amb un precedent que a Itàlia és vist encara com una ofensa profunda. Em refereixo a l’espoli que, entre 1787 i 1815, va transferir centenars d’obres de regnes com el de Sardenya o Nàpols al cor de França. Malgrat la derrota de l’emperador cors a Waterloo, una part substancial de les pintures robades continuen a París. El cas més conegut és el de Les noces de Canà de Paolo Veronese, tot i que al famós museu de la capital gal·la s’hi poden trobar quadres de Cimabue, Lippi o Giotto que la République considera adequat mantenir lluny del seu lloc d’origen.

L’intervencionisme francès en territori italià, però, no se’l va inventar Bonaparte. Ve d’abans, de molt abans, dels temps de Carles d’Anjou (1226-1285). Diria que és des d’aleshores que una part considerable dels italians es mira França amb una barreja de desconfiança i ressentiment similar a la que molts catalans senten per Castella. Podria semblar que es tracta d’una tensió més subtil i diplomàtica, però crec viable traçar una línia de continuïtat capaç d’unir les Vespres Sicilianes de 1282 i la picabaralla entre Zidane i Materazzi durant la final del mundial de 2006. Entremig hi podríem situar la derrota de Francesc I a la batalla de Pavia (1525), la destrucció de la República Romana per part de Napoleó III (1850) o el suport del president de l’ENI, Enrico Mattei, a la independència d’Argèlia (1962).

Crec viable traçar una línia de continuïtat capaç d’unir les Vespres Sicilianes de 1282 i la picabaralla entre Zidane i Materazzi durant la final del mundial de 2006

L'últim episodi d’aquesta eterna disputa, protagonitzat per un discurs viral on Giorgia Meloni acusava França d’extorsionar econòmicament les seves antigues colònies de l’Àfrica Occidental, serveix per demostrar la vigència d’una tensió latent que, tanmateix, sempre ha estat acompanyada per un interès literari mutu. Es tracta d’una relació bidireccional però asimètrica. Mentre els escriptors italians han anat a França a la recerca de referents culturals (D'Annunzio), èxit comercial (Pirandello) o un lloc per exiliar-se (Mazzini); els francesos han fet servir Itàlia per dos motius principals: evadir-se a través de l’exaltació de la seva bellesa, a l'estil de George Sand o Flaubert, o emprar-la com a excusa per parlar de la política del seu país, com Stendhal va fer amb La Cartoixa de Parma.

El darrer dels autors francesos en enamorar-se del país transalpí ha estat Pierre Adrian, que ha dedicat més de la meitat de la seva obra —tres dels seus cinc llibres— a parlar sobre Itàlia. Tot va començar el 2015, amb La Piste Pasolini, viatge literari dedicat a seguir els passos de Pier Paolo Pasolini des del seu Friül natal fins a la platja d’Òstia on va ser assassinat. Cinc anys després va arribar Les Bons Garçons, una novel·la sobre la Massacre del Circeo, tema que ja havia inspirat Edoardo Albinati a l’hora d’escriure l’obra guanyadora del Premi Strega del 2016. Ara, l’Editorial Navona ens porta Hotel Roma, text on Adrian recupera la vocació hagiogràfica del seu primer llibre per recórrer els espais on va escriure i morir Cesare Pavese, poeta, dietarista i suïcida que es va llevar la vida el 27 d’agost de 1950, és a dir, fa 75 anys exactes.

Adrian recorre els espais on va escriure i morir Cesare Pavese, poeta, dietarista i suïcida que es va llevar la vida el 27 d’agost de 1950, és a dir, fa 75 anys exactes

Traduït a la nostra llengua per August Rafanell es tracta d’un llibre entretingut, més didàctic que brillant, en què, acompanyats per Adrian i per una nòvia seva de qui no ens revela el nom, passegem per Torí a la recerca de les frustracions existencials de l’autor de l’Ofici de Viure, dietari tristíssim que, per algun motiu que no acabo d’entendre, va donar nom al programa d’autoajuda més exitós de la ràdio catalana. Durant les seves escasses 200 pàgines, Adrian insisteix en la idea que Pavese es va matar per tal que la resta dels mortals aprenguéssim a viure, tesi bastant sinistra que no s’acaba d’explicar del tot bé, però que els meus companys de la premsa cultural han fet servir per crear titulars més o menys atractius o excitants, dos adjectius que costen d’aplicar a res que tingui a veure amb Pavese.

A diferència de Pasolini, un home dotat d’un carisma capaç de fascinar qualsevol, Pavese és, potser, una de les figures menys seductores de la literatura italiana. Les dones el trobaven avorrit; els partisans el consideraven un covard —no es va inscriure al Partit Comunista fins després de la guerra—; els feixistes, sempre disposats a trencar la cara de qualsevol que els oposes la més petita resistència, el veien talment inofensiu que l’únic càstig que van imposar-li va ser el d’un confinament (amb llibertat de moviment) a un poblet de Calàbria. Fins i tot les autoritats de Brancaleone, poble que havia erigit un bust en honor seu, van acabar cansant-se d’ell i retirant l'estàtua. Diria que ell mateix es feia mandra, que si es va matar és perquè estava cansat de viure.

Les dones el trobaven avorrit; els partisans el consideraven un covard; els feixistes el veien talment inofensiu que l’únic càstig que van imposar-li va ser el d’un confinament

Tenint en compte tot això és de justícia preguntar-se quin sentit té dedicar-li un llibre a aquest individu, més encara quan qui l’escriu no té cap mena de vincle acadèmic (com Viviane Forrester amb Virginia Woolf), nacional (com Enric Vila amb Josep Pla) o personal (com Emmanuel Carrère amb Limonov). La teoria anteriorment exposada sobre la relació dels literats francesos amb Itàlia no ajuda gaire en aquest sentit. Hotel Roma no és un llibre de bellesa escapista, a l’estil Lilicub, però tampoc sembla que vulgui representar la realitat política de l'hexàgon o cap tendència especialment visible en el panorama francès actual. De fet, l’existencialisme, amb qui Adrian flirteja durant gran part del text, és un mal molt més present en el món literari francès que en l’italià.

Quedà una tercera opció: el vampirisme, l’espoli cultural d’estil napoleònic. Però robar Pavese no té gaire sentit, sobretot si es pretén que el botí sigui la seva vida intranscendent. Segur que El bell estiu és un bon llibre, tot i que no es meresqués prendre-li el Premi Strega de 1950 a La Pelle de Curzio Malaparte, però per què ens hauria d’interessar seguir els seus passos de qui el va escriure? Què n’hem de treure de tot plegat? Mentre em preguntava aquestes coses m’ha vingut al cap l’èxit de visites que darrerament tenen els obituaris. Em consta que es conten entre els articles més llegits dels diaris digitals. Això, que algú podria entendre com el símptoma d’una pulsió de mort en el si de la societat europea, podria, en canvi, explicar-se com una conseqüència d’una pulsió encara més sinistra: la de la jubilació.

Si en les darreres dècades hem vist com les nostres llibreries s’omplien d’autors amb por de viure, no m’estranyaria que, de mica en mica, els escriptors d'obituaris vagin guanyant popularitat

A mesura que Europa envelleix, la seva cultura esdevé cada vegada més nostàlgica, més enemistada amb la voluntat de viure. Els joves somien amb la seva pensió, els morts guanyen atractiu, sobretot els morts en vida. Si en les darreres dècades hem vist com les nostres llibreries s’omplien d’autors amb por de viure, no m’estranyaria que, de mica en mica, els escriptors d'obituaris vagin guanyant popularitat. Viure fa mandra, imaginar encara més. És millor mirar les tombes, que mai donen problemes. Vindrà la mort i tindrà els nostres ulls, que són, com era d'esperar, els ulls dels morts. Tindrem, ja de pas, els collons d’anomenar-ho poesia o literatura del jo, del jo difunt.