Sabadell, 20 de desembre de 1956. Fa 68 anys. Josep Maria Marcet i Coll, capitost local de la Falange i alcalde de la ciutat per nomenament governatiu, enviava una missiva oficial al dictador Franco, cap de l’estat espanyol des de la finalització de la Guerra Civil (1939); on exposava, en vint-i-tres detallats punts, la situació de marginació política, social i econòmica en la qual, considerava, es trobava immersa Catalunya. Marcet, excombatent a l’exèrcit rebel de Franco i amic personal del dictador (si més no, això proclamava públicament) es va convertir en un estrambòtic altaveu de les reivindicacions de Catalunya i en el testimoni de l’existència d’un corrent català que feia una interpretació pròpia i discrepant de la monolítica ideologia nacionalcatòlica del règim franquista.
Qui era Josep Maria Marcet?
Marcet havia nascut s Sabadell l’any 1901 en una família d’industrials tèxtils de la llana; i, en el decurs de la seva vida, la seva activitat professional sempre estaria vinculada a aquesta activitat. Però el que resulta especialment interessant és el seu viatge ideològic. Segons els seus biògrafs es va iniciar a les Joventuts Mauristes (els conservadors del reaccionari Maura durant els anys del plom del pistolerisme, 1919 – 1923). Després del cop d’estat de Primo de Rivera derivaria cap a la Unión Patriótica (l’únic partit autoritzat per aquell règim dictatorial, 1923 – 1930). Posteriorment, amb la proclamació de la II República (1931), discorreria cap a la Lliga Catalana (l’hereva de la Lliga Regionalista durant l’etapa republicana); i, finalment, a l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936) desembocaria en la ultradretana i espanyolista Falange.
La Guerra Civil i Marcet
Les peripècies de Marcet durant el conflicte civil espanyol anunciaven les formidables topades que protagonitzaria més endavant, quan conclosa la guerra (1939) començaria una carrera política meteòrica en l’aparell governatiu franquista, que li brindaria uns extraordinaris beneficis econòmics. Els seus biògrafs, de nou, expliquen que a l’esclat del conflicte civil espanyol i de la revolució anarquista-estalinista a la rereguarda republicana; Marcet, probablement amenaçat per elements incontrolats, va fugir a la zona rebel. A Burgos (seu del govern rebel) es relacionaria amb els escassos falangistes catalans que es movien per aquells cenacles. Però, per raons personals, no trigaria a enfrontar-s’hi violentament i per evitar un consell de guerra o, pitjor encara, un tret al clatell; s’escaparia al front i es vincularia al servei d’informació militar.
La postguerra i Marcet
Completada l’ocupació franquista de Catalunya i conclosa la guerra, Marcet va retornar a Sabadell i va ser nomenat delegat local de la Central Nacional Sindicalista (l’únic sindicat autoritzat pel nou règim); i, poc després, alcalde per nomenament governatiu (desembre, 1940 – maig, 1942). Seria llavors, assegut al setial de l’alcaldia, que posaria en pràctica tots els seus recursos: va organitzar la visita de Franco a Sabadell (27 de gener de 1942) i va brindar una apoteòsica recepció al dictador; que li serviria perquè Correa Veglison (governador civil de Barcelona) el confirmés a l’alcaldia (que ocuparia durant vint anys); i perquè el general Asensio Cabanillas, ministre de l’exèrcit, signés una comanda de proveïment amb la seva fàbrica per un import de sis milions de pessetes (l’equivalent actual a deu milions d’euros).
Marcet, l’omnipresent
Marcet dibuixaria a la perfecció el perfil del capitost civil del règim franquista a Catalunya: delirant, narcisista, arrogant, cruel, venjatiu i despòtic. Durant els vint anys que va dirigir la ciutat (1940-1960), va desplegar tots els seus recursos per a abastar tots els ressorts de poder possibles: va ser president del Centre d’Esports Sabadell, de l’Aeroclub de Sabadell i del Gremi de Fabricants. Però en aquest procés de concentració de poder, començaria a fer palès el seu particular divorci amb el discurs oficial del règim. Els seus biògrafs destaquen que es va posicionar, activament, a favor de la Companyia de Jesús (que tenia el suport de les oligarquies catalanes de tradició carlina) en la guerra sorda que aquesta orde mantenia amb l’Opus Dei (que havia desembarcat a Catalunya amb la benedicció del règim franquista).
La carta a Franco
I aquestes discrepàncies es posarien especialment en relleu amb la carta a Franco. A finals de 1956, Marcet sumava disset anys amb la vara d’alcalde a les mans i se sentia prou reforçat per redactar i enviar una mena de Memorial de Greuges. Entre aquells vint-i-tres punts reivindicatius destaca la qüestió econòmica, però en l’ordre d’exposició, sorprenentment prioritza el tema polític. Així, en el punt 1 d’aquella carta diu: “El problema de las autoridades: sistemáticamente se designa para altos cargos de Barcelona a personas sin arraigo en la población y en su gran totalidad no son naturales de ella”. Marcet no es referia a l’alcalde Simarro Puig (d’origen català). Però sí que es referia al governador civil Acedo Colunga (d’origen familiar andalús). O al capità general Sánchez González (també d’origen andalús).
Catalunya; territori de colonització
En aquella carta Marcet insinuava que el règim franquista contemplava Catalunya com un territori de colonització i destacava que des del final de la guerra civil (1939), cap governador civil de cap de les províncies catalanes (màximes autoritats polítiques); ni cap capità general de Catalunya (màxima autoritat militar); ni cap president de les Audiències provincials catalanes (màximes autoritats judicials); ni cap arquebisbe de Tarragona (màxima autoritat religiosa); eren d’origen català. Marcet apuntava que els catalans no mereixen la confiança del règim franquista i, en el punt 2 de la carta, insistia dient que: “en los cargos políticos de la Administración española, raramente se tropieza con algún catalan; ni siquiera en lo sindical cuentan los catalanes entre los jefes nacionales, incluso en actividades radicadas en esta región”.
El vers lliure
Les reivindicacions polítiques només eren l’entrant d’aquell memorial. Amb el tema econòmic i social (els vint-i-un punts restants de la carta), Marcet posaria totalment al descobert les diferències que el separaven (a ell i a molts com ell) de la política que Franco practicava amb Catalunya; i, fins i tot, que el distanciaven (a ell, també, i a molts com ell) de les línies mestres de la ideologia del règim nacionalcatòlic espanyol. En el lliurament de demà fem una exposició d’aquests sorprenents vint-i-un punts restants —de reivindicació social i de greuge econòmic— que confirmen que aquell falangisme d’extracció catalana (però d’indiscutible ideologia espanyolista) s’havia convertit en un vers lliure que amenaçava la monolítica estructura del règim franquista.
