El debat entre Catalunya i Espanya centra la nova edició de les Trobades del Palau Macaya. Després del conflicte derivat del procés i 40 anys després de l'aprovació de la Constitució de 1978, vuit especialistes de diferents disciplines entraran en debat per respondre a la qüestió: Catalunya - Espanya: Què ens ha passat? La trobada es formula mitjançant diàlegs bilaterals, en les que hi participen l'expert en dret Javier Pérez Royo, la periodista Lucía Méndez Prada, l'assagista Luisa-Elena Delgado, els politòlegs Jordi Muñoz i Josep M. Vallès i els historiadors Borja de Riquer, Javier Moreno Luzón i Josep M. Vallès. Però aquestes trobades bilaterals donen pas a un diàleg obert entre els vuit experts. L'organització d'aquest acte ha anat a càrrec de l'Escola Europea d'Humanitats, de l'Obra Social la Caixa.
Josep Maria Muñoz: No es tracta només d'un diàleg entre catalans, sinó d'un diàleg hispànic sobre la forma que tenim uns i altres de concebre l'Estat
El gran conflicte de l'Espanya dels segles XX i XXI
L'historiador Josep Maria Muñoz Lloret, organitzador de les jornades amb Josep Ramoneda, ha plantejat que la configuració territorial de l'Estat és un dels aspectes més controvertits de la història recent d'Espanya: va ser un dels detonants de la guerra civil de 1936 i va ser un dels elements estratègics de la Constitució de 1978. Muñoz Lloret ha afirmat que la natura asimètrica de la Constitució, ràpidament perduda pels procediments "d'harmonització", podria ser un dels elements que hauria salvat l'estabilitat. El primer debat ha suposat un cara a cara entre la periodista d'El Mundo Lucía Méndez Prada i el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo.
Josep Ramoneda i Lucía Méndez.
La Constitució: el rovell de l'ou
Lucía Méndez ha deixat clar que en el debat constitucional de la transició molts diputats van ser reticents a la incorporació del terme nacionalitat (que només apareix al títol preliminar), i a la divisió d'Espanya entre regions i nacionalitats. I va haver-hi fins i tot qui va anunciar que la Constitució era "la decapitació de la nació espanyola". Méndez ha argumentat, bàsicament, que la discussió del text constitucional va ser un debat Catalunya-Espanya, i que això ha marcat tot el futur de la Constitució. Méndez ha afirmat que la Constitució ha obert una sèrie de poders regionals, i que no pot haver-hi solució catalana al marge de les autonomies, i per tant ha afirmat que no és possible resoldre el problema català, ni de forma unilateral, ni de forma bilateral. El politòleg Jordi Muñoz ha afirmat que evidentment no hi ha solució amb el diàleg multilateral, quan es multipliquen els actors amb dret a veto, i ha apuntat que, paradoxalment, "l'Estat de les Autonomies té bona salut arreu, excepte a Catalunya, i potser al País Basc".
Pérez Royo: Ens hem quedat sense Constitució a Catalunya, i quedar-se sense Constitució a Catalunya, és quedar-se sense Constitució a tot l'Estat
La sentència que va dinamitar el pacte constitucional
Pérez Royo ha afirmat que l'Estat de les autonomies va existir a desgrat de la voluntat de molts diputats, que el veien innecessari... I ha afegit que l'Estat autonòmic hagués pogut sobreviure amb una petita conflictivitat si el PP no hagués interposat el recurs d'inconstitucionalitat. Però la sentència del Constitucional del 2010 suposava "un retorn enrere", pel que l'ha definit com "un cop d'Estat" (una qualificació que ha estat qüestionada per altres ponents com Ramón Villares). Pérez Royo ha al·legat que la Constitució sorgeix del acord, "o té l'acord de la ciutadania és estèril". Per tant, la sentència va dinamitar el principi constitucional. "Jurídicament no ha passat res, però políticament estem en una situació crítica". Ha comparat la decisió del Constitucional amb una bomba de neutrons, que deixa l'edifici dempeus, però que fa desaparéixer tota la seva vida a l'interior. Pérez Royo ha argumentat que si la Constitució es va negociar per a Catalunya, i ha estat rebutjada a Catalunya, "ens hem quedat sense Constitució a Catalunya, i quedar-se sense Constitució a Catalunya, és quedar-se sense Constitució a tot l'Estat". El catedràtic ha celebrat que Pedro Sánchez reconegui que Catalunya no té l'Estatut que vol, i que cal resoldre això, tot i que no es manifesta gaire optimista cap a on pot evolucionar la situació.
Pérez Royo: El Tribunal Constitucional no pot decidir com s'integra Catalunya a Espanya
El perquè de tot plegat
Josep Ramoneda ha preguntat a Pérez Royo perquè creu que el Tribunal Constitucional va prendre aquesta decisió. El jurista ha respost que en part el problema sorgeix del mateix origen del tribunal, perquè la creació del Constitucional es va fer mitjançant una llei orgànica que rebaixava els drets previstos a la Constitució. "No és lògic que una cosa que es negocia políticament sigui després revisada per un tribunal", ha explicat Pérez Royo, que ha al·legat que "El Tribunal Constitucional no pot decidir com s'integra Catalunya a Espanya"; i per això ha conclòs que "la sentència va ser una barbaritat". La seva valoració però, depassa el marc català: "La qüestió catalana no és res més que un aspecte de la problemàtica de l'Estat espanyol".
El règim del 1978 a la picota
Els presents han qüestionat la versió oficial de la transició. L'historiador Borja de Riquer ha volgut recordar que la transició va ser un pacte desigual, en el que no es van poder debatre temes com l'autodeterminació o com les responsabilitats del franquisme. Per tant, per als franquistes era un acord de màxims, sobre el que no es podia avançar, i en canvi per a molts demòcrates era un punt de partida, sobre el que es volia avançar. També el politòleg Josep M. Vallès ha volgut recordar que "totes les transicions tenen fortes hipoteques del passat", i ha apuntat que la resolució del conflicte "no pot partir de zero". Ramon Villares, en canvi, ha apuntat que l'Estat espanyol mai no ha estat unitari, i ha recordat que fins i tot Franco va reconèixer alguns furs de Navarra i Àlaba. Luisa-Elena Delgado ha denunciat que la sentència i el fútbol han estat usats com una eina de "renacionalització" des d'una perspectiva d'un espanyolisme tradicional conservador.