Joan Crexells va ser una de les estrelles fulgurants més potents i efímeres de la intel·lectualitat catalana. Nascut en una família burgesa l’any 1896, va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona i va assistir als cursos d’Antoni Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans i al Seminari de Filosofia d’Eugeni d’Ors a l’IEC. El 1919 es va doctorar a Madrid –única Universitat on es podia fer– amb una tesi sobre “Les veritats absolutes”. A partir de llavors, i en paral·lel al jove Josep Pla, un any més petit, entra a la redacció de La Publicitat, que dirigeix Romà Jordi. Pla és destinat com a corresponsal a París. Crexells ho serà a Berlín. A Alemanya aprofita per ampliar estudis. L’any 1920 entra a les Joventuts Nacionalistes de la Lliga Regionalista, divergents de la línia pactista, dretana i contemporitzadora de Cambó i que, en bona mesura, seran l’embrió d’Acció Catalana, partit en el qual Crexells acaba militant.

El 1922 Acció Catalana adquireix el diari La Publicitat. El mateix any Crexells guanya unes oposicions com a cap d’estadística de l’Ajuntament de Barcelona, així com una beca per acabar de formar-se en aquesta disciplina. Impossibilitat de prendre possessió del càrrec per la dictadura de Primo de Rivera, obté una plaça a la patronal Foment del Treball, mentre continua escrivint profusament articles d’economia –amb el pseudònim Observer dirigeix la secció d’Economia i Finances de La Publicitat, on introdueix, per exemple, les teories de Keynes– i viatja per Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Àustria i Polònia. És el primer traductor al català dels Diàlegs de Plató. L’any 1925 es llicencia en Dret. Crexells és un dels intel·lectuals més complets de la primera meitat del segle XX. D’alguna manera, el producte paradigmàtic de la Mancomunitat. La seva mort, quan només tenia trenta anys, va consternar tota una generació.

Políticament, Crexells és un liberal –ho deixa palès Josep Pla quan diu: “No tenia res d'home acadèmic. Era un esperit crític. No tenia res de conservador. Era un liberal. Per això li agradava més Grècia que Roma, i més Anglaterra que França”–, demòcrata convençut, amb una preocupació social que l'acosta a algunes idees socialdemòcrates. Com a catalanista, i aquest article n’és exemplar, critica que Cambó s’oposi a la independència de Catalunya sense haver estudiat l’assumpte a fons i en base a tòpics i mites. De fet, “L’endemà de les festes” respon a una conferència del líder de la Lliga, on aquest s’havia preguntat què passaria l’endemà de les festes de la independència de Catalunya. Crexells intenta mostrar que Catalunya té unes condicions de població i territori semblants a estats independents com Holanda, Suïssa, Bèlgica, Àustria o Dinamarca. Al segon escrit de la sèrie, Crexells respon de nou Cambó, que s'havia preguntat si un país de tres milions d’habitants –la població de Catalunya en aquell moment– podia fer “grans coses”. A més de pioner del pensament independentista, Crexells també va ser un dels primers intel·lectuals que va parlar de la unió dels Països Catalans.

 


L’endemà de les festes

Joan Crexells
La Publicitat, 10 de febrer 1923

El senyor Cambó, en el seu discurs de la Barceloneta, ha parlat del que passaria l’endemà de les festes de la independència de Catalunya. Crec que és molt interessant aquest problema. Justament el punt flac de la política de la Lliga ha estat que ha tingut un tal horror a aquesta possibilitat que sempre se l’ha treta del davant sense dedicar-li cap mena d’atenció.

Tota la política de la Lliga ha estat determinada en darrera instància per aquest horror. Ell és la causa de la vacil·lació constant de la Lliga tant en la fonamentació teòrica de la pròpia actitud com en la conducta política. Ell és potser també la causa de la relativament escassa eficàcia de la seva actuació. Fins i tot, certes formes vagues de sentiment iberista que en algun moment poden semblar espontànies fins al mateix que les té, i que sofriren, el mateix que el senyor Cambó –cal reconèixer-ho així–, Prat de la Riba i Maragall, s’expliquen per aquest terror a la independència.

Ara bé; ens havem d’habituar a pensar en la possibilitat d’una independència. Hi ha molta gent que em dirà de seguida que en això hi ha pensat molt. Però si volem ésser sincers amb nosaltres mateixos havem de reconèixer obertament que amb aquesta possibilitat gairebé ningú no hi ha pensat seriosament. Se n’ha parlat per espantar els castellans o els catalans. A Barcelona se n’ha parlat amb l’ull fit a solucions molt modestes, a Madrid se n’ha parlat per evitar que aquestes solucions més modestes fossin aconseguides. (El dilema “Hermanos o extranjeros” és un dels exemples de l’ús del mot independència com a amenaça per als catalans). Però ningú no ha examinat amb calma quin abast té aquesta amenaça. El castellà ha dit: Què fareu sense el mercat espanyol? El català: Què fareu sense la font d’ingressos més important d’Espanya? Aquestes afirmacions han anat rodolant de l’un a l’altre. Jo no sé si algun cop han tingut un sentit precís, el que sé és que avui tot els que les diuen ho fan amb un to d’haver-ho sentit a dir que justifica el nostre dubte que darrera els mots hi hagi sentit.

Ara bé; ens havem d’habituar a pensar en la possibilitat d’una independència.(...) El castellà ha dit: Què fareu sense el mercat espanyol? El català: Què fareu sense la font d’ingressos més important d’Espanya?

El senyor Cambó ha estat l’únic que ha adduït seriosament una sèrie d’arguments econòmics que demostren, segons ell, el greu perill d’una independència tant per Catalunya com per Espanya. Certament, un hom desitjaria que el senyor Cambó hagués tractat aquest problema tan fonamental dintre la seva mateixa extensió amb què ha tractat el problema dels ferrocarrils o de l’ordenació bancària. És clar que per això caldria que el senyor Cambó no tingués d’antuvi un partit pres contra la possibilitat de la independència. Però això és consubstancial amb la política de la Lliga.

El senyor Cambó addueix altrament una sèrie de fets sentimentals a favor d’una Espanya gran o d’una Ibèria en els quals no el podem acompanyar. Estigui ben cert que en aquest punt la immensa majoria dels catalans no el comprèn. Tant com és cert que alguns comerciants de Sabadell o de Terrassa no volen per ara la independència de Catalunya, és cert que els mots Espanya, Ibèria, no els diuen res. En aquest terreny el ple està definitivament perdut.

Una altra cosa és l’econòmic. Creiem que caldria un estudi detallat sobre el problema. Si nosaltres el féssim aniríem a la feina amb la seguretat que els resultats foren molt més favorables del que molts es pensen a la viabilitat d’una Catalunya independent. Ens dona aquesta confiança veure la debilitat de l’argumentació contrària. Donem-ne uns quants exemples.

...hom desitjaria que el senyor Cambó hagués tractat aquest problema tan fonamental dintre la seva mateixa extensió amb què ha tractat el problema dels ferrocarrils o de l’ordenació bancària

Un argument contra la viabilitat de la independència és el que dona el senyor Cambó sobre la desproporció entre la ciutat i el camp a Catalunya. Creieu diu, que un país de tres milions d’habitants pot tenir una capitalitat d’un milió? L’argument exposat així fa un cert efecte. Però si ha de tenir força s’ha d’explicar en general, la desproporció entre la ciutat i el camp. Un país serà de condicions de vida difícils si la ciutat es troba en una proporció X al camp. Però que la població ciutadana es trobi reunida en una ciutat d'un milió o de cent mil és, em sembla, cosa secundària. Entre l’escàs material que tinc a mans hi ha el darrer Anuari Estadístic d’Espanya. En ell figura la llista de les ciutats de l’Estat espanyol de més de 20.000 habitants. Les ciutats catalanes de més de 20.000 habitants són les deu següents: Barcelona, Lleida, Sabadell, Tortosa, Terrassa, Reus, Badalona, Tarragona, Manresa i Mataró. En conjunt fan un total de 989.000 habitants aproximadament. El total d’habitants de Catalunya és de 2.345.000 habitants. És clar que aquests nombres no són absolutament dignes de fe. Però si suposem que els defectes del cens s’han repartit per tot Catalunya igualment, ço és, que el mateix té nombres massa baixos les ciutats que el camp, la proporció s’ha de considerar vàlida. Aquest creiem que és el cas. A Catalunya viu, doncs, un 42% de població en ciutats de més de 20.000 habitants. La proporció és realment alta, però de cap manera no es pot concloure per això, la manca d’una Catalunya independent. Suïssa i Holanda tenen una proporció gairebé idèntica. Àustria i Bèlgica una proporció quelcom més baixa.

Molt favorable fora la situació si la Catalunya independent s’estengués als altres països actualment espanyols de llengua catalana. Aleshores s’han d’afegir com a ciutats de més de 20.000 habitants València, Alacant, Oriola, Alcoi, Castelló de la Plana, Elx, Alzira i Palma. Resultaria el total d’habitants en ciutats de més de 20.000 habitants en conjunt 1.535.0000 i el total de la població de la ciutat i el camp 4.422.000. Això és, la proporció fora d’un 34,7% de la ciutat respecte al camp. En cas anàleg o pitjor es troben les següents petites nacions europees: Holanda, 43%; Suïssa, 41%; Àustria, 37%; Bèlgica, 34%, i Dinamarca, 31%.

Com es veu, la situació no és única a Europa, ni hi ha, per tant, cap raó per desesperar-se pel fet que la ciutat a Catalunya tingui un cert predomini sobre el camp.