Ja fa dies que comentem les dades alarmants del descens de l’ús del català. Vivint a Barcelona no calen gaires informes per adonar-se que el català se sent poc. És així. Jo, cada vegada que llegeixo una notícia sobre aquest tema m’indigno i en el meu capteniment diari m’esforço per mantenir el català quan el meu interlocutor castellanoparlant m’entén. Us confesso una mica avergonyida que a la pràctica a vegades claudico. Per no semblar pesada, altiva o maleducada. Malament. Ja ho sabem tots. També hem vist com han incrementat les queixes a la xarxa a l’àmbit universitari: poca oferta d’assignatures en català i incompliment dels plans docents que garanteixen que s'impartiran en aquesta llengua. Like a Twitter. Fa enfadar.

Baixo una mica. Aules de secundària d’un barri qualsevol de Barcelona. És un terreny que conec bé perquè fa anys que m’hi passejo. El panorama és preocupant. I jo justament dono classes de català. A l’aula, als passadissos, al pati, a les entrades i sortides de l’escola, en contextos intergrupals, de manera espontània, la gran majoria de converses que es generen són en castellà. En parlo sovint amb els alumnes, els ho pregunto. Com que són joves, no estan gaire preocupats pel futur de la llengua (ni pel futur de res, realment) i contesten amb sinceritat. Em diuen que s’han conegut en castellà. Que és la llengua amb la qual s’entenen tots. Els surt així, per comoditat amb els que no parlen català. Fins i tot alumnes catalanoparlants es comuniquen en castellà entre ells, encara que a la conversa no hi hagi cap company castellanoparlant. És a dir: a casa parlen català i a l’escola sempre castellà. Per identificació i cohesió col·lectiva. Ho veuen com una qüestió de majories i de comoditat. Ho troben just. I fa patir.

Ens trobem, doncs, que hi ha un gruix important dels joves que associen el català a una llengua acadèmica, formal. Fins i tot artificial o impostada, perquè només la senten a l’escola. El castellà, en canvi, serveix per divertir-se, per relacionar-se. És la llengua d’oci i de socialització, té el rang de llengua universal. Fa dies que en parlem, però el món audiovisual està completament descatalanitzat i és la seva gran via d’accés a la cultura. Allò que els interessa, allò que els mou, no existeix en català. Per tant, inevitablement, és una llengua que senten lluny. També ho sabem, això: perquè pervisqui una llengua ha de ser necessària i ha de ser útil.

Ensenyar a parlar-lo

Tenim un altre problema. I greu. I aquí vull anar a parar. Em trobo sovint amb alumnes que, després de tota una escolarització en català, no saben parlar-lo. Els costa moltíssim, se senten insegurs. Prefereixen renunciar a intervenir a classe abans que fer-ho en català. Es dirigeixen a mi sempre en castellà per pura inèrcia, i quan demano i demano que ho facin en català no hi ha manera. Altres no volen i ja no fan ni la intenció. Imagineu-vos, si el senten lluny. Pot semblar increïble que hagin arribat fins a 4t d’ESO, l’últim curs d’escolarització obligatòria. La resposta és que fan exàmens escrits i els aproven, que és el que acaba decidint si promocionen de curs. És a dir, saben escriure’l però no saben parlar-lo. Al revés que tota la generació educada entre el franquisme i la transició: parlaven català però no sabien escriure’l.

Els alumnes d’avui saben analitzar oracions subordinades complicadíssimes i fer les combinacions pronominals més impossibles. Però no s’atreveixen a comentar alguna cosa en veu alta en català davant de tota la classe. Té un punt d’absurditat. I penso que és evident que el sistema falla. Per molt que al currículum es plantegi l’oralitat com un element important de l’avaluació, el temps (que a una escola sempre es va just de temps amb tot) i l’arrelament a un sistema tradicional basat en l’ensenyament gramatical i el llibre del text, fan que no hi hagi espai suficient per a una cosa bàsica: l’ensenyament i aprenentatge de la llengua oral.

Els alumnes d'avui saben analitzar oracions subordinades però no s'atreveixen a comentar alguna cosa en veu alta en català davant de tota la classe

I escric tot això des de la preocupació i plantejant-me quina responsabilitat hi tinc com a professora. Crec que és urgent incidir en els usos orals. Cal treballar-los, avaluar-los de manera seriosa; cal que facin menys exercicis de llengua i que parlin més. Cal que aprendre a parlar sigui important. Des de la matèria de català especialment, però també des de les altres. Perquè volem que se sentin segurs en català i perquè, més enllà d’això, volem que se sentin segurs quan s’expressin oralment en qualsevol llengua. Elaborar un discurs oral també vol dir estructurar, argumentar, relacionar idees. És bàsic en qualsevol àmbit de la vida i també requereix un aprenentatge. Tenim tres hores setmanals de classe, no pot ser que no sapiguem fer-ho.

El podem portar al món de Youtube o al l'àmbit esportiu; a través de la ràdio o de les possibilitats dels mitjans audiovisuals. Que parlin sobre el que els interessa, no és tan important el què. És important el com. I és necessari fer-ho. No dic que amb això assegurem que el parlin més una vegada surten de l’escola. Però els farem competents en el l’ús més immediat de la llengua i tindran la llibertat de poder utilitzar-la. És evident que tal com ho fem, no funciona. I si no parlen català, hem de fer que el parlin.