Cada dia em poso davant de classes d’uns 30 alumnes d’entre 15 i 18 anys i intento, com bonament puc, ensenyar-los alguna cosa que valgui la pena de saber. És un humil punt de partida. Perquè ensenyar és una d’aquelles feines que sempre et sembla que podries fer millor. A vegades el que has preparat pensant que els entusiasmarà fa aigües als cinc minuts. I ells, els adolescents, són poc de dissimular. Vull dir que, en general, t’ho fan notar de seguida, perquè per molt que puguem pensar el contrari són un públic exigent. No és que sàpiguen moltes moltes coses, a aquesta edat, però no tenen filtres i encara no tenen instal·lada la necessitat de ser políticament correctes. La classe no es pot convertir en un monòleg en què et vas escoltant i agradant a tu mateixa perquè ells fan sis o set classes seguides. No són un públic de conferència i no tenen ganes de complaure’t. A més, són éssers que tendeixen a pernoctar enganxats a pantalles diverses i alguns passen les primeres hores del matí en una escissió cos-ànima en què només compto amb el primer element.
Ensenyar és una d’aquelles feines que sempre et sembla que podries fer millor
Malgrat que és una feina mentalment esgotadora, malgrat que a vegades després d’una hora de classe ja tens el cap com un bombo o plou o tens migranya i ells sembla que t’ho notin a la mirada i tinguin ganes de tot menys del que tu els proposes (i de tot és pintar-se les ungles, menjar l’entrepà o canviar-se de roba), és una feina que m’entusiasma. Ensenyo llengua catalana i literatura. És cert que hi ha moltes coses que es relacionen amb la matèria que imparteixo i que em preocupen i que en un sol article no tinc temps d’explicar: l’escriptura, l’ús social del català (que als voltants de Barcelona és un drama) o l’expressió oral com a gran descuidada de la majoria de programacions. Perquè vull centrar-me en la literatura. En per què i com penso que cal ensenyar literatura, més enllà de llibres de text, de temaris, d’exàmens de selectivitat. Deia el professor Josep Lluís Badal que ensenyar literatura és ensenyar una actitud davant la literatura. Una manera d’aproximar-s’hi, de valorar-la, de saber gaudir-la.
Clara Queraltó és professora i escriptora. Foto: Carlos Baglietto
Una cosa viva
Fa uns anys, quan començava a dedicar-m’hi, vaig llegir una frase de Neil Gaiman, un autor anglès de ciència-ficció, que parlava de totes les coses que no t’ensenyen a l’escola. Deia que no t’ensenyen, per exemple, com estimar algú, o com allunyar-te de qui ja no estimes. No t’ensenyen com dir-li a algú que s’està morint. No t’ensenyen com ser famós, com ser ric o com ser pobre. Venia a dir que, realment, no t’ensenyen res de bo.
La literatura parla de la vida, però no és la vida
A vegades n’he parlat amb els alumnes. Per així veure com veuen la funció de l’escola o com creuen que es pot ensenyar el que deia Gaiman. Tot va a parar al que vull explicar. A la literatura. Que parla de la vida, però no és la vida. Que posa al centre l’ànima humana. Al poder de la ficció. Que ens porta, per força, a l’empatia. Que és un espai per explorar les contradiccions i per entendre les emocions. I ens fa enrabiar i gaudir. I aconseguir això passa per llegir més textos i memoritzar menys les vides i miracles dels autors decimonònics. Passa per llegir de tot: poemes, relats breus, fragments de novel·les, escenes de teatre. També passa per entendre que la literatura és una cosa viva, que va més enllà de les parets de l’escola. Llegir. Parlar-ne. Encara que a vegades els sembli que si no apunten i no fan exercicis, a classe no han fet res. Llegir molt. I de tot.
Les primeres vegades
El professor ha de fer d’intermediari. Ha d’escollir els textos i proporcionar-los les eines per entendre’ls i arribar al pinyol, desxifrar el codi del llenguatge i entendre l’esplendor del que s’hi projecta. Els emocionen alguns dels poemes de la Mireia Calafell o de Casasses. 'Comiat' o 'No haver-te conegut'. Són joves i, deia més amunt, no saben moltes coses, no tenen gaires referents. Però tenen setze anys i els passa tot per primera vegada. S’obren al món, tot els balla per dins. I és justament això el que hem d’aprofitar.
A la literatura hi ha el que els preocupa: la solitud, la por, l'amor, el sexe, la decepció
Dir-te adéu era “veure com cremen boscos/ i ser jo tots els arbres”, però també és “la pluja ferma/ que ha començat a caure”. I els veus la imatge gravada a les retines. Després entenen què seria el més terrible de no haver-te conegut i respires l’emoció col·lectiva. A la literatura hi ha el que els preocupa: la solitud, la por, l'amor, el sexe, la decepció. Potser és molt obvi, però els ajuda a entendre’s. La literatura ens fa indagar sobre nosaltres mateixos. Ens obliga a fer-nos preguntes. I penso que cal, també, parlar de les sèries i pel·lícules que els agraden. Saber què hi busquen, ells, en la ficció. Ajudar-los a saber què els agrada i per què. I ajudar-los a entrenar una mirada crítica sobre allò que miren i llegeixen. Perquè volem lectors (i persones, ja m’enteneu), crítics, exigents, reflexius.
Clara Queraltó ha publicat aquest setembre la seva primera novel·la, Et diré R. Foto: Carlos Baglietto
El camí del mig
El relat breu és un dels grans menystinguts del sistema literari. Jo el defenso aferrissadament, dins i fora de l’aula. Però ara que parlo del món de dins, vull dir que és un gènere que funciona de meravella perquè pots llegir sencera una unitat de ficció tancada. Desteixir-lo i barallar-t’hi. Amb els narradors no fiables, els buits d’informació que hem d’omplir els lectors. Amb els títols que donen sentit a tota la història. Amb els finals que colpegen o que ens molesten. Des de Faulkner fins a Rodoreda, Monzó, Olid. A Rose for Emily, El gelat rosa, Redacció o Lalalala. I nus a l’estómac perquè entenen que el text diu el que no diu (i aquesta és la genialitat de la literatura, alumnes estimats).
La literatura no és mai la realitat. Però potser és la millor manera d’explicar-la
Deia que fer d’intermediari també és ensenyar a llegir amb una mirada crítica. També, doncs, una mirada de gènere sobre una tradició literària patriarcal. I dit això, parem un moment per rememorar aquella pregunta de selectivitat (que calia respondre amb un “cert” o un “fals”) que deia que la Marta i el Sebastià de Terra Baixa tenen una relació d’amor. Qui havia pensat la pregunta buscava el “cert”, però molts lectors d’avui (i els intermediaris que tenien a l’aula, espero) veien perfectament que era una relació d’abús. Ho sabia el propi Guimerà, que la signa a finals del segle XIX. A part de plantejar-nos quin sentit té avaluar la literatura amb un “cert” o “fals”, quan n’ensenyem hem de qüestionar-nos qui i com ha llegit els llibres. La resposta ens serveix per entendre, per exemple, per què en l’imaginari col·lectiu una Lolita és una nena seductora d’homes madurs quan el que ens volia ensenyar Nabókov és, justament, la història narrada per un pedòfil. És a dir, llegint Lolita entenem fins a quin punt és la mirada de Humbert (i no la nena Dolores Haze) que l’erotitza. Fer d’intermediari és apartar-te i apartar-los d’una tradició literària que ha obviat les escriptores, d’un cànon en què no hi són i que ha fet temaris i llibres de text que ells han vist i han estudiat.
I esmentava el cinema i les sèries també perquè penso que la ficció que consumeixen influeix en la seva expectativa lectora. Quan llegeixen La Plaça del Diamant no els cap al cap que el Quimet no torni mai (perquè on queda, llavors, el gir dramàtic majúscul?). Justament ens explica que la vida també és el camí del mig, i anar fent. Ja acabaran entenent que la literatura no és mai la realitat. Però potser és la millor manera d’explicar-la.