Hi ha una idea que s’ha instal·lat còmodament entre nosaltres: el fet que parlar o escriure un català correcte fa mandra. Que aquest català correcte és rígid, artificial, pedant. Que “això no ho diu ningú”. I, sobretot, que corres el risc de semblar antipàtic, repel·lent o fins i tot —pecat capital— una mica superior.
El català correcte, avui, sembla sospitós. Com si darrere d’una concordança ben feta o d’un pronom ben col·locat s’hi amagués una voluntat de corregir els altres, de marcar distàncies o de ves saber què. I així hem acabat confonent dues coses que no tenen res a veure: parlar bé i donar lliçons.
A les xarxes, a les entrevistes, a la ràdio… tot això es fa especialment evident. Qualsevol contingut en català que s’acosta mínimament a la norma rep ràpidament l’etiqueta d’“artificial”. En canvi, si és ple de castellanismes, estructures calcades o deixadesa gramatical, llavors és “natural”, “fresc”, “real”. Com si la correcció fos un invent recent i no el resultat de segles d’ús, d’evolució i de consens.
El problema no és que el català col·loquial existeixi —per sort, encara existeix—, sinó que hem comprat el relat que només és legítim si és imprecís. Com si parlar bé fos trair l’espontaneïtat. Com si no es pogués ser natural i precís alhora. I això no només és fals, sinó profundament injust amb la llengua.
Perquè el català correcte no és una llengua diferent. No és una altra llengua que s’activa només per escriure exàmens, informes o articles d’opinió. És el mateix català de cada dia, però dit i pronunciat amb una mica més de consciència. Amb respecte. Amb la idea que les paraules importen i que la manera com les fem servir també diu coses de nosaltres.
Defensar el català no és només parlar-lo. És també no tenir por de parlar-lo bé. Sense disculpes. Sense ironia preventiva
Hem convertit la correcció en una nosa. En lloc d’una eina, és un obstacle. En lloc d’un recurs, és un motiu de vergonya. I això fa que molta gent que sap parlar bé en català s’autocensuri: rebaixa el registre, simplifica estructures, evita segons quines paraules. No perquè no les domini, sinó perquè no vol destacar. Perquè no vol semblar que va “en sap massa”, que va “massa fort”.
Això no passa amb totes les llengües. En altres cultures, parlar bé és vist com un signe de cura, d’atenció, fins i tot d’elegància. Aquí, massa sovint, és vist com una excentricitat. I això té conseqüències: una llengua que només es permet ser informal acaba perdent múscul. Capacitat. Ambició.
També hi ha un altre factor incòmode: la correcció lingüística s’ha associat, durant anys, a la reprimenda, l’amonestació. A la humiliació pública. A allò d’“això no es diu així”. No es tracta de corregir constantment els altres ni de fer una gran exhibició de coneixements ortogràfics o sintàctics. Es tracta de no renunciar al català per por de semblar excessius. De reivindicar que es pot parlar bé sense ser distant. Que es pot escriure amb cura sense ser rígid. Que la correcció tampoc no és enemiga de la naturalitat o de l’humor.
Potser el que fa mandra no és el català correcte, sinó l’esforç que implica. Pensar una mica més abans de parlar. Escriure amb una mica més d’atenció. Però aquest esforç és precisament el que manté viva una llengua, el que li permet ser útil en tots els àmbits, no només en els informals.
Defensar el català no és només parlar-lo. És també no tenir por de parlar-lo bé. Sense disculpes. Sense ironia preventiva. El català correcte no hauria de fer mandra. El que hauria de fer mandra és renunciar-hi. I, si algun dia parlar bé torna a estar de moda, no serà perquè ho imposi ningú, sinó perquè haurem entès que cuidar la llengua no és cap luxe, sinó una forma de respecte cap a nosaltres mateixos i cap a tot el que volem dir.